Publicitat
Publicitat

MÚSICA

El trio que lidera Ramon Faura publica avui 'Brou', un disc roquer amb guitarra acústica i 'cello'

Le Petit Ramon fa rock sense guitarra elèctrica

Avui surt a la venda Brou , el nou disc de Le Petit Ramon. Un treball en què el trio Experimenta 3 que lidera Ramon Faura depura la fórmula per fer rock amb guitarra acústica i violoncel.

Si per tocar la partitura d'un quartet de corda calen dos violins, una viola i un violoncel, per tocar rock'n'roll calen, com a mínim, una guitarra i un baix elèctrics i una bateria. Le Petit Ramon i el seu trio, l'Experimenta 3, se salten la norma a Brou , el seu nou disc, que després que es pogués adquirir aquest cap de setmana a la parada de Sant Jordi de BankRobber, el segell que l'edita, arriba avui a les botigues.

Brou és un disc de rock, o de pop-rock a estones, però en el qual hi brillen per la seva absència la guitarra elèctrica i el baix, i en el qual la bateria com a molt hi sona a trossos. En el seu lloc hi ha la nouvelle percuisine de Xavi Tasies, el violoncel d'Elvis JV, i la guitarra acústica de Ramon Faura, també encarregat de la veu i de les composicions. Ara, aquesta guitarra Faura l'amplifica amb una col·lecció de pedals diversos.

Laboratori acústic

"Experimenta 3 va néixer el 2007, i quan vam fer el Morts, desastre i barbàrie (2008), dins de Les filles del pànic -el grup que acompanyava aleshores Faura- ja hi havia els membres del que després ha estat el trio", explica Le Petit Ramon. La formació de trio de guitarra acústica, violoncel i percussions va néixer en part com una manera de defugir precisament els clixés del grup de rock. Una manera d'obligar-se a fer una música diferent i d'ajudar-se a trobar un so propi.

Paradoxalment, després de l'experimentació psicodèlica de l'ombrívol Morts, desastre i barbàrie i d' Acusticus replica (2009), Brou arriba al mateix lloc del qual fugia però pel camí més llarg. I el premi per no agafar la drecera és arribar-hi amb un so distintiu, gràcies en bona part a la presència del violoncel.

"Acusticus replica ja era un disc del trio, però suposo que com que aquesta formació encara era una cosa estranya per a nosaltres, per fer cançons pop o rock vam experimentar molt, però més que res per anar trobant les possibilitats de cada instrument. Per això era molt més psicodèlic i hi havia molts més passatges instrumentals, resultat d'anar jugant amb els instruments", diu Faura.

No és que no hi hagi hagut experimentació en les sessions de Brou . "Va haver-hi un moment en què pensàvem en la bogeria de fer un disc triple, però per sort se'ns va anar del cap", diu Faura. "A BankRobber ens van recomanar que de tot el que teníem reuníssim les cançons rocanroleres perquè quedés una cosa coherent, així que vam explotar això i hem aconseguit un disc d'una peça. Hem acabat triant les cançons en què d'alguna manera amb els mínims elements hi hagi la màxima contundència, cançons d'estrofa i tornada molt concretes".

Els referents han estat els habituals de Le Petit Ramon: el pop de The Byrds i la psicodèlia de The Seeds i dels Pink Floyd de l'època de Syd Barret. Però també el rock esquelètic de Heavy Trash -el projecte de rock essencial empeltat de blues del nord-americà Jon Spencer-, o els bluesmen J.B. Lenoir i Bo Diddley, de qui adapta You can't judge a book by the cover a No pots jutjar el formatge per la seva olor , en una traducció digna dels Azucarillo Kings, el grup de versions en què Faura militava abans de ser Le Petit Ramon.

Que Faura aprofiti la seva adaptació per reivindicar el gust del formatge pudent també lliga molt bé amb l'imaginari de Le Petit Ramon, que no fa escarafalls a l'escatologia i l'absurd i que té un punt surrealista. "Les lletres que he fet sempre han tingut un punt surrealista, més que per voluntat perquè la tècnica que faig servir és surrealista", explica Faura, que fa les lletres amb escriptura automàtica. "Escric el que em surt, pàgines i pàgines, i després vaig escollint els trossets que em van bé. Per això també de vegades tenen un punt críptic, que ja m'agrada, perquè hi ha moltes el·lipsis. Però no és per pretensió literària, sinó perquè si tinc tres pàgines de lletra i no vull fer una cançó de dues hores, acabo quedant-me amb les que crec que transmeten més o que estan més obertes a interpretacions". I és que així com a Morts, desastre i barbàrie i a Acusticus replica hi havia experiments de més d'un quart d'hora, a Brou les cançons ronden els tres minuts canònics de la cançó de pop.