Joan Gomila Gaià: “Les sales de teatre alternatives donarem molt de joc en el futur”

ManacorJoan Gomila Gaià (Manacor, 1962) és actor, director i productor de teatre. L’11 d’octubre va obrir les portes de la primera sala de teatre independent de Manacor, que ha batejat amb el mateix nom que la seva companyia: La Fornal.

Sou actor, director, productor... i ara gestionau una sala de teatre. Voleu tocar tots els pals?

Tenc un concepte molt artesanal d’aquest ofici. Cada cosa n’engrandeix una altra. Segurament si fos un actor amb un talent impressionant, només seria actor i el telèfon sonaria tot el dia amb ofertes de feina. Com que no és el cas, ens hem de cercar la vida. Estic molt content de la dimensió que puc donar a l’ofici, perquè el conec: puc fer un muntatge, puc dirigir un espectacle i puc actuar si es dóna el cas. Crec que forma part d’una ideologia. Entenc la professió, com una mena d’artesania polièdrica: la d’aquell artesà que sap fer de tot, ho fa i hi posa talent i molta lluita.

Manacor necessitava una sala de teatre alternativa?

No crec que Manacor ho necessitàs. Si fos així, tindríem 200 persones a cada espectacle i en quedarien 150 a fora. Ho necessitàvem nosaltres, la nostra companyia, perquè donar continuïtat als espectacles, moure una producció, és complicat. Aquesta sala ens ha aportat creixement artístic, sens dubte, i ens aporta poder fer feina en xarxa amb altres companyies de fora. A part, dóna una dimensió cultural específicament teatral més àmplia. Som un espai privat, d’acord, però la nostra vocació és pública, perquè la cultura és pública.

Parles de fer feina en xarxa. Com es crea aquesta xarxa?

És una xarxa de complicitats. No es tracta tant d’afavorir l’intercanvi com de la posada en marxa de projectes comuns. De tenir interès l’un per l’altre. De deixar de ser una illa per passar a tenir molts de ponts. Aquesta sala ens obre moltes portes: de conèixer gent i fer néixer nous projectes. Ens ha donat moral i molta més força.

Ponts amb companyies illenques?

Establim ponts amb gent de fora i d’aquí. Gestionar un teatre afavoreix molt la connexió. Podem ser distribuïdors, tenir un equip de gestió més ampli i la certesa que si un espectacle funciona hi haurà més gent que ens escoltarà.

Ha estat difícil aquesta inversió en temps de crisi?

És el resultat d’anys de feina. Ara bé, la crisi ens ha afectat molt. Pràcticament un 70% del que percebem com a companyia ve de la contractació i l’altre 25% o 30% el podem rebre en ajudes. I, clar, qui ens contracta són els ajuntaments, que ho han estat passant molt malament. A més, les institucions han tornat molt petites quan les necessitats són molt grans. Hi ha molta gent que surt cada any de l’ESADIB i a la qual s’ha de donar una sortida. Aquest volum és mal de gestionar per unes institucions empobrides. Sembla que la societat no està preparada per tenir companyies de teatre professional, estudiants... no ho pot absorbir, perquè hem viscut d’esquena a la cultura. Tot ha consistit a fer pisos a vorera de mar, no? És aquí on jugam un paper les sales independents i alternatives. Crec que donarem molt de joc en un futur. Moltíssim.

Per què?

Perquè les institucions han arribat a un límit. No poden tenir més recursos humans ni econòmics. En canvi, si sales com aquesta tenen interès a donar joc a la professió, pot ser molt estimulant. I si ho sabem gestionar, serà molt més barat.

Perquè sou més eficients.

Sí. Un exemple és el teatre Principal de Palma. Fa una producció, li costa 50.000 euros i només en pot fer sis funcions. En canvi, si a nosaltres ens donen 25.000 o 30.000 euros de subvenció, oferim 150 funcions. Podem donar una continuïtat a la professió. No podem complir les expectatives d’un espectador que vulgui determinats tipus de muntatge. D’això, ja se n’encarregarà la institucío pública. Nosaltres hem de tenir el portal obert per poder fer córrer aquest circuit de gent que es mou. En un futur hi haurà més companyies, que no podrà absorbir la tele, el teatre Principal o els grans auditoris. Qui podrà? Sales com la nostra dins un circuit molt ampli.

És un plantejament des del punt de vista de l’artista.

Perquè hi ha una necessitat de mostrar les creacions. Tornam al principi: Necessitava Manacor aquesta sala? No ho crec. Però sí que la necessita la companyia de l’ESADIB que vindrà a fer L’enemic, o la nostra, amb La cita. Un ajuntament construeix un teatre perquè vol crear públic entre la seva població. Nosaltres entenem que l’artista ha de mostrar la seva obra a aquest públic. És un camí invers, els arguments són més senzills i el tema econòmic no compta.

No us fareu rics amb aquesta sala?

Possiblement serà deficitària, però si podem fer feina en xarxa i sortir més a fora a actuar, eixugarem aquest dèficit, estarem més contents i farem espectacles millors.