Publicitat
Publicitat

Jaime Rosales: "No suporto la violència latent dels festivals de cinema"

Barceló "La seva obra participa de la mitologia i la transcendència, ell és polifacètic i molt cinèfil" Llum "A la pel·lícula, com a la vida, no tot és patiment, també hi ha esperança"

Sueño y silencio és el nou treball del barceloní Jaume Rosales, que presenta a Canes aquesta divagació formalista al voltant de l'absència i el record dels éssers estimats.

La pel·lícula s'obre i es tanca amb dos plans de Barceló pintant sobre una tela. Com se li va ocórrer?

La pel·lícula té a veure amb dos mites: el sacrifici d'Isaac i la resurrecció de Crist, i trobava que era més interessant il·lustrar això pictòricament que no amb una veu en off. I com que l'obra de Barceló participa de la mitologia i la transcendència, vaig proposar-li unir els nostres universos creatius. Ell, a més, és un home polifacètic i molt cinèfil.

Al principi volia rodar Sueño y silencio amb actors coneguts. Finalment ho fa amb intèrprets amateurs i en blanc i negre. Per què?

La pel·lícula s'ha anat construint com un ésser viu, d'una manera una mica atzarosa. Jo pensava fer-la d'una manera més convencional, amb guió i en color, però el meu director de fotografia em va fer aquesta proposta i em va semblar bé.

I què aporta això, narrativament?

Separa la posada en escena de la posada en quadre. En general, quan fas un quadre molt sòlid tot ha d'estar controlat i la posada en escena també ha de ser sòlida. Aquí, els actors poden fer i dir el que vulguin per assolir una veritat profunda, però el quadre sempre és sòlid, no es mou. La idea de fons és unir dos conceptes antagònics. És una cosa que fa molt bé Pedro Almodóvar, per exemple, que és grotesc i patètic al mateix temps al final de La piel que habito , que m'encanta.

Quin misteri hi ha darrere del pla de color al final de la pel·lícula?

És una taca de llum que prepara l'aparició del pla final de Barceló, perquè no sigui el primer pla en color del film. També subratlla l'esperança, la vida i la transcendència que hi ha a la pel·lícula, en què, com a la vida, no tot és dolor i patiment.

Tercera participació a Canes. L'estimen més aquí que a casa seva?

La meva experiència a festivals espanyols es redueix a Tiro en la cabeza i va ser tan extrema que no es pot generalitzar. Però en general em sento tan estimat a França com a Espanya. Tot i que, de fet, no suporto la violència latent dels festivals.