Estimar-se abans de res

Cuiner“Per ser universal cal ser local”, afirmava Joan Miró, tant de paraula com amb la seva extraordinària obra. Els genis tenen la capacitat de destil·lar i comprimir la realitat, de captar-ne la substància. El gran pintor català, amb forts lligams amb Mallorca, diagnosticà i posà tractament a un dels grans mals endèmics de la nostra terra: la desafecció del que ens és propi i la divinització del que ens és estrany.

Només l’autoodi i un complex de provincianisme mal entès poden explicar com els habitants d’una terra admirada i desitjada arreu del món poden renegar de les seves arrels tant generals com culinàries, o pitjor encara, donar-los tracte i categoria de segona. Hi ha moltes maneres d’atacar els productes gastronòmics d’un país, i aquí les aplegam totes... supòs que per assegurar el tir.

El receptari desconegut

El desconeixement del receptari tradicional, deixant-ne només a la vista una versió paupèrrima i estereotipada fins al ridícul, és la manera cruel i dolorosa en què els mallorquins ens presentam al món: frit, caragols, arròs brut i porcella rostida no són una part representativa de la nostra cuina popular, en general molt més subtil, frugal i vegetariana. D’altra banda, la rica, culta i voluptuosa menja de les cases de senyor és una total desconeguda avui dia.

Si esquematitzar el nostre receptari és dolent, pitjor resulta encara l’estatus que assoleixen les poques manifestacions culinàries que veuen la llum. La gastronomia mallorquina, igual que la resta de manifestacions de cultura pròpies, no es poden desempallegar de la boira de ruralisme nostrat i fals localisme històric que sempre els envolta. Resulta ofensiu veure com quasi sempre s’identifiquen les expressions gastronòmiques de la nostra terra amb un immobilisme pobletà, inculte i gonella.

El desconeixement i el poc respecte per la gastronomia autòctona són una vergonya, però el maltractament i la manca de tutela amb què tractam els bucs insígnia alimentaris són un genocidi cultural, històric i etnogràfic. Una terra com la nostra, que viu eminentment del turisme, no pot permetre que els seus productes més representatius s’elaborin baix el paraigua de la marca Mallorca, quan en molts dels casos de Mallorca només en tenen el nom, ni al mateix temps comportar uns estàndards de qualitat ínfims. La major part de les sobrassades i ensaïmades que mostram al món segurament no mereixen portar aquests noms, però el que no es pot permetre és que duguin el llinatge de mallorquina. Si volem que el món ens estimi, és imperatiu que nosaltres ens comencem a estimar, o com deia aquell, per ser universal cal ser local.