Publicitat
Publicitat

ELS LLIBRES I LES COSES

Compagnon llegeix Montaigne

Antoine Compagnon (Brussel·les, 1950), enginyer de camins i catedràtic de literatura francesa a la Sorbona, fill d'un general francès que va participar en l'alliberament de París, és un montaignià conspicu i refinat, com bé saben els lectors de l'Acantilado, l'editorial que ara li ha publicat Gato encerrado. Montaigne y la alegoría.

No tinc clar que al senyor de Montaigne li interessessin les disquisicions literàries de Compagnon, que dedica aquest petit assaig en dues parts a perseguir sense gaire èxit les traces al·legòriques dels escrits de l'autor dels Assaigs. La veritat és que l'home estava davant d'una mena de missió impossible. Montaigne, com és sabut, escrivia planerament i era enemic confés de la retòrica i de l'hermenèutica. Equipava la saviesa del filòsof a la simplicitat del camperol. Creia tant en l'experiència com en la lectura. Perseguia una escriptura directa com la parla.

Però que no li interessés a Montaigne no vol dir que no sigui digne de la nostra atenció. La recerca minuciosa de Compagnon, si més no, ens capbussa una mica més en certes interioritats, trucs, trampes i giragonses de l'escriptura i el pensament del senyor del Perigord. Perquè la simplicitat, esclar, requereix un ingent esforç estilístic.

M'han interessat especialment les pàgines en què l'acadèmic francès ressegueix la visió que Montaigne té de la feina d'historiador, de la historiografia. Seguint l'anàlisi d'un altre estudiós, Karlheinz Stierle, el situa en un punt intermedi entre la història basada en la idea cristiana de salvació i la història que segueix la ideologia laica de progrés, dues corrents centrals al segle XVI, i potser dues cares de la mateixa moneda. Entre l'una i l'altra, Montaigne, indecís, no s'acaba de definir. I això, aquests dubtes, aquest joc amb una pluralitat de sentits, és precisament molt propi de la modernitat montaigniana, del seu humanisme escèptic. És l'humanisme, o la humanitat, d'algú que s'absté de jutjar els altres a partir del seu propi jo, conscient que tots portem en potència al nostre interior, mesclades i en lluita constant, tota la bondat i tota la maldat.

Com ens recorda Compagnon, és d'aquest Montaigne d'on el moralista Blaise Pascal veu a galet: "L'home no és ni àngel ni bèstia, i la nostra desgràcia vol que qui pretén fer d'àngel faci de bèstia". I, encara, "És precís que l'home no cregui que és igual als animals ni als àngels, i que no ignori ni una cosa ni l'altra". Montaigne és més directe: "I en el més elevat tron del món, estem asseguts damunt el nostre cul".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT