Publicitat
Publicitat

L'ESTRENA DE LA SETMANA

Bertrand Tavernier adapta un relat de James Lee Burke a 'En el centro de la tormenta'

Cinema negre als pantans de Louisiana

Amb la flaire de desencís provinent de la catàstrofe que va provocar l'huracà Katrina sobrevolant en tot moment la trama, En el centro de la tormenta recupera l'esperit noir i l'amor de Bertrand Tavernier per la tradició cultural i cinèfila nord-americana que van fer d'ell una rara avis en el cinema francès dels anys vuitanta, amb pel·lícules com Al voltant de la mitjanit (1986) i Coup de torchon (1981) -aquesta darrera, una adaptació d'una novel·la del brutal escriptor Jim Thompson- que no desentonen en la filmografia d'un cineasta que s'inicia en el cinema com a ajudant de Jean Pierre Mellville, el director per excel·lència del cinema criminal francès.

Tavernier adapta aquí In the electric mist with confederate dead, una de les moltes novel·les de l'escriptor de gènere negre James Lee Burke protagonitzades per Dave Robicheaux, xèrif d'un poblet de l'estat de Louisiana. El director trasllada l'acció de principis dels noranta a l'actualitat per explicar un torturat relat en què uns crims sense resoldre assetgen el personatge de Robicheaux i l'obliguen a enfrontar-se amb els seus dimonis i a aclarir la mort d'un home negre que va presenciar quaranta anys enrere.

El canvi d'època no és gratuït. Tavernier aprofita per introduir tot de referències al Katrina : la desolació moral i anímica posterior a l'huracà o l'enriquiment de gàngsters locals gràcies a les ajudes federals. I, en paral·lel, la presència al poble d'un equip de rodatge que filma una pel·lícula sobre la Guerra Civil dels Estats Units li serveix per subratllar el pes de la història en una regió que s'enorgulleix més del seu passat que del present, i que es mira el futur amb desconfiança.

La força de Tommy Lee Jones

AEn el centro de la tormenta es respira una atmosfera carregada de tensió i fatalisme, que adquireix un to fantàstic a mesura que els fantasmes del passat deixen de ser una metàfora. Es nota que Tavernier, consumidor declarat de novel·la negra i de misteri, gaudeix amb el retrat d'ambients i personatges pintorescs, però la història grinyola. Explicada a empentes i rodolons, la investigació criminal està mancada de la tensió necessària per mantenir l'atenció de l'espectador. El film acumula seqüències d'interès, però la transició d'una a l'altra és tan fugaç que els fets passen sense deixar rastre, víctimes d'un muntatge impacient i d'alguns secundaris poc convincents.

En aquest context, però, destaca el treball interpretatiu de Tommy Lee Jones, autèntica força motora del film -i també coguionista no acreditat- que es carrega a l'esquena una pel·lícula que fa avançar a còpia de carisma i personalitat, i que s'entén més en la gravetat del seu gest i la tremolor dels seus ulls que en la descripció de la trama. Amb Clint Eastwood ja retirat, Lee Jones representa com ningú un model d'actor quasi desaparegut en el cinema nord-americà, més proper a la solidesa i naturalitat de James Stewart o John Wayne que a la versió més intel·lectual de la interpretació que practiquen Robert De Niro o Al Pacino.