Publicitat
Publicitat

FESTIVAL DE CINEMA

Rodrigo García dirigeix el guió de Glenn Close i John Banville a 'Albert Nobbs'

Canvis de sexe a Sant Sebastià

La fascinació de Sant Sebastià per Hollywood i l'obligat lliurament anual del premi Donosti a una estrella d'aquell firmament algunes vegades ha comportat la projecció al festival de pel·lícules que difícilment eren mereixedores d'aquest honor, compromisos adquirits que no desmereixien el talent dels homenatjats però feien palès que no estaven en el seu millor moment. No és el cas d' Albert Nobbs , últim llargmetratge de Rodrigo García, protagonitzat per una Glenn Close en el paper de la seva vida, una dona irlandesa que, a finals del segle XIX, viu sota la impostura de ser un home, un cambrer d'un hotel que més aviat sembla una residència per a hostes adinerats. Recobert d'una closca d'eficiència i discreció, el personatge de Close és tan introvertit que passa inadvertit tant per als clients com per a la resta de treballadors de l'hotel. És l'objectiu d'Albert Nobbs, que estalvia cada penic que guanya en propines i somia a obrir, algun dia, una botiga de tabac i ser el seu propi amo.

La protagonista de Les amistats perilloses (1988) ja s'havia ficat en la pell de Nobbs fa trenta anys en una obra teatral de l' Off-Broadway , i feia quinze anys que lluitava per adaptar a la gran pantalla el relat de l'escriptor irlandès George Moore. Close lamentava ahir a Sant Sebastià la falta de "personatges punyents per a dones de mitjana edat" al Hollywood actual. I afegia: "Abans que acceptar projectes que no m'interessin, prefereixo posar en marxa els meus". I així ho ha fet. A Albert Nobbs no només fa de protagonista, sinó que també escriu el guió a quatre mans amb John Banville i produeix la pel·lícula. I per fer-se càrrec del projecte ha escollit un dels directors de sensibilitat més femenina, amb el permís de Todd Haynes i Pedro Almodóvar: Rodrigo García, amb qui l'actriu ja havia treballat a Coses que diries només de mirar-la (2000) i Nou vides (2005).

Segons García, " Albert Nobbs és una pel·lícula sobre la identitat i sobre l'armari, el famós armari en què s'amaguen els gais. Però el que m'interessava del guió és que Nobbs s'ha vist obligat a crear aquest enorme armari per sobreviure, i ni tan sols és gai". En un moment de la pel·lícula, de fet, el personatge coneix una dona que també s'oculta sota la identitat d'un home, una lesbiana que viu en parella. Aliè als conceptes d'amor i sexe, Nobbs albira de cop i volta la possibilitat d'una existència diferent, de fugir del seu aïllament, i comença a festejar una de les minyones de l'hotel, una relació impossible que tanmateix dispara els seu somnis d'independència.

Candidata a l'Oscar

Albert Nobbs no és una pel·lícula rodona. Peca d'una realització rígida i convencional, de vol ras, i unes trames paral·leles simplement informatives i, per tant, prescindibles. La cinta se sustenta en l'empatia que suscita la fragilitat del protagonista, un màrtir de la dignitat humana que Glenn Close perfila amb la previsible gimnàstica interpretativa, passejant aquest tràgic homenet pels llindars de la caricatura, però sense caure mai al buit. Després de cinc nominacions -l'última, per Les amistats perilloses - i cap premi, no seria cap disbarat pensar que aquest any torni a estar nominada i, fins i tot, que guanyi un Oscar que representaria un tribut merescut a la carrera d'una gran dama de la interpretació.

El sucre de Sarah Polley

Jornada femenina a Sant Sebastià. Sarah Polley, actriu i directora, musa d'Isabel Coixet a Mi vida sin mi (2002) i La vida secreta de les paraules (2005), apujava ahir el nivell de sucre de la competició oficial amb Take this waltz -títol extret d'una cançó de Leonard Cohen-, un melós relat sobre la infidelitat massa deutor de l'estètica indie nord-americana, que està en l'òrbita del cinema de la directora catalana.

Amb Michelle Williams, Seth Rogen i Aaron Abrams, la pel·lícula explora les inseguretats i contradiccions d'una dona atrapada en mig de la seguretat del seu marit i el desig que experimenta cap al seu veí. "Rarament he vist relacions que combinin la passió i la familiaritat", comentava Polley en roda de premsa. "El que coneixem no ens resulta misteriós", va dir. I va afegir: "Tendim a buscar com arreglar les nostres mancances en lloc d'explorar el sentiment en si cap a dins, i recorrem a l'amor per arreglar-ho. Quan s'acaba pensem que era la relació, que era insatisfactòria, i no nosaltres". El millor, l'expressivitat de Michelle Williams, sempre adorable.