Publicitat
Publicitat

CINEMA

Ang Lee: "Sóc esclau del meu cinema"

3D "Estem desenvolupant la tecnologia i ningú acaba de saber com funciona" Descobriment "El talent de Sharma per fer creïble la pel·lícula és un tresor estrany" Veterà "Cada vegada és més difícil sorprendre'm"

Ang Lee ha dedicat quatre anys a portar a la pantalla La vida de Pi , el bestseller de Yann Martel, un elogi sobre el poder de la fabulació en què un home, Pi, explica la seva vida a un escriptor: la infància a l'Índia, el descobriment de les diferents religions i el dramàtic naufragi d'un vaixell que traslladava la seva família. Els únics supervivents de la tragèdia són Pi i un tigre de Bengala, que hauran d'aprendre a conviure en mig de l'oceà. El director de Tigre i drac torna a apuntar als Oscars amb un dels films visualment més espectaculars de la temporada.

Sempre s'havia dit que aquest llibre no es podia filmar.

No creia possible que l'estudi posés la quantitat de diners que calien per fer justícia al llibre. Ha sigut una producció molt cara i vam haver de superar molts reptes tècnics, però sempre ens la vam prendre com si fos una pel·lícula d'autor.

Cara i complicada tècnicament, doncs, però no impossible...

El llibre té una estructura molt específica amb dues històries. Però no li pots dir a l'espectador a la meitat de la pel·lícula que ara els explicaràs una història diferent, s'enfadaria molt. I tampoc pots oblidar que estàs dirigint un film per al gran públic, perquè partim d'un llibre que s'ha venut molt. Tot i que, en el fons, és una història molt filosòfica.

Com va superar els obstacles?

Vaig traslladar la producció a Taiwan, perquè a Los Angeles hauria sortit massa cara. I malgrat que no m'agrada fer storyboards , aquí ho vaig portar tot molt planificat i vaig fer una animació prèvia de tota la pel·lícula. Haig de dir una cosa dels ordinadors: ara són molt més ràpids que quan vaig rodar Hulk .

I quins reptes va trobar a l'hora d'adaptar la novel·la de Martel?

És difícil relatar una experiència tan traumàtica com la de Pi sense mostrar de manera explícita l'horror que comporta. Vaig haver de suavitzar-la i deixar a la imaginació les matances dels animals, que al llibre són molt gràfiques. En una pel·lícula, quan superes un cert punt de tragèdia, el públic es tanca. I si carregues el film d'acció, l'espectador s'oblida que el protagonista està perdut al mar. Al mateix temps, si el deixes molta estona al mar, la gent s'impacienta.

Per què va rodar el film en 3D?

No ho sé ben bé. Encara estem desenvolupant la tecnologia i ningú acaba de saber com funciona. A mi no m'han pogut ensenyar gran cosa sobre la tècnica, la veritat. Així que, simplement, juguem a endevinar com es fan coses. Fins ara, la nostra vida cinematogràfica -tant per al públic com per als directors- ha sigut en 2D. Que tot plegat sigui una novetat ho fa més interessant.

Quines diferències hi ha entre filmar en 3D i de manera tradicional?

S'ha d'ajustar la interpretació. En 3D ha de ser més subtil, perquè hi ha més profunditat. Com que el protagonista és un actor jove, li donava instruccions mirant un monitor en 2D. Però després, en veure els monitors en 3D, m'adonava que havíem de corregir-ho. A mesura que es facin més films dramàtics en 3D ens hi acostumarem.

Per què va fitxar un actor sense experiència com Suraj Sharma?

Volia algú que tingués una innocència que cridés l'atenció, una profunditat que trenqués el cor i el físic necessari per interpretar Pi. El seu talent natural per fer creïble el món de La vida de Pi és un tresor estrany.

¿Aquest és el projecte més complicat en què ha treballat?

Diria que sí. Però cada vegada és més difícil sorprendre'm perquè tinc més experiència i he vist moltes coses. Això comporta un nou risc: avorrir-me de fer sempre el mateix. És per això que intento apujar el llistó i trobar nous reptes.

Fa 20 anys del seu debut. Quina valoració fa de la seva carrera?

Estic orgullós de la meva feina. Pot sonar estrany però no sé què he fet per merèixer tot això [riu]. Sembla que sóc un home afortunat. Molts dels meus amics no poden fer tantes pel·lícules o del tipus que faig jo. Puc escollir els films que vull dirigir. I, a mesura que en faig més, me n'adono que sóc un esclau del meu cinema i no el seu mestre. Les meves pel·lícules em dirigeixen a mi [riu].

Les