Ana Espina: “Avui a qualsevol cosa on hi hagi dos grups li diuen festival”

Parla aviat i amb passió de les fites que acompanyen la seva trajectòria, plena de noms de bandes, i d’artistes mítics, i de concerts i festivals, i de moments clau. Ana Espina observa, curiosa, el món que l’envolta, i es fixa en tot el que és o pot ser art, en tot el que li evoca creació. Veu en la cultura l’únic element humanitzador de la societat. “Vénc a prendre cafè a la plaça Santa Eulària i observ la façana de l’església mentre pens en la sort que tenc”.

Agafà l’autobús a Oviedo, on nasqué, i arribà a Londres per aprendre anglès, sense una idea del que volia ser i fer (“encara no ho sé”, confessa). Allà es dedicà al màrqueting i conegué Steven Withers (Sterlin). Cercant concerts a Espanya per a la seva banda, es va introduir en el món de la música. A mitjan 90, Ana es trasllada a Madrid. Una distribuïdora de segells musicals independents com a punt de partida i, d’allà, a la Sony i a Virgin...

Supòs que en aquestes discogràfiques vàreu conèixer grans artistes...

Tenint en compte que, tot i estar en la nòmina de Sony, no vaig poder conèixer ni Dylan ni Cohen, d’aquella època, Bryan Ferry és un gentleman. També em va sorprendre Bobby Gillespie, de Primal Scream, una persona tímida però molt culta, que a més estava molt interessat en la guerra civil espanyola perquè el seu padrí havia lluitat contra el feixisme a les Brigades Internacionals. I més enllà d’aquells anys, Patti Smith em va deixar petjada. Ja l’admirava abans, però quan la vaig conèixer vaig comprovar que té alguna cosa especial... Record aquells rectals al teatre Principal (2008) i els dies que va passar a Palma un parell d’anys més tard, quan va actuar a Lloseta i també va passar per la Fundació Miró, la Cartoixa i Literanta, on signà exemplars de Just kids (el seu llibre sobre la relació que va mantenir amb el fotògraf Robert Mapplethorpe). La gent, des de l’admiració, li tenia un respecte impressionant...

Com es produeix la transició d’aquestes grans empreses fins a Mallorca i a crear Fonart?

A Madrid vaig aprendre molt, però fer-hi feina també em generava frustració. Quan treien disc nou Julio Iglesias o Jennifer López, s’aturava tot, i clar... Mallorca ve a través de Joan Carles (Añibarro), que sempre cridava perquè l’ajudàssim a dur grups internacionals del nostre catàleg cap a Mallorca. Tenia tota la passió del món i la manera de finançar els concerts, però li mancava l’agenda. Ara tothom des de ca seva pot arribar a contactar amb agents o mànagers, però abans no era així. D’aquesta manera va començar la relació amb ell i amb Adolfo Gil. Tot plegat va derivar en un concert històric de Luna a Mallorca. Era el primer pic que tocaven a Espanya. Era hivern, a la zona de Can Picafort no hi havia ningú. Van obrir una sala de festes que estava tancada just per a l’ocasió, i també un hotel perquè s’hi allotjassin la banda i els organitzadors. El concert va ser tot un èxit. La gent en va sortir entusiasmada. Cal dir que en aquella època pràcticament no venien grups internacionals a l’illa. Així va començar Fonart... i el 1998 duim Lou Reed, també per primera vegada a les Illes.

Quin va ser el secret de l’èxit?...

El respecte a l’artista, la dedicació, l’esforç constant per cuidar-lo, que tingui tot el que necessita a l’escenari, que mengi i dormi bé. Així hem aconseguit que grans bandes i cantants tornin.

Deixau-me provocar-vos: a Mallorca hi ha massa festivals i, si m’hi insistiu, massa concerts també.

És cert. La democratització de les eines per fer coses, de les noves tecnologies, provoca que avui en dia tothom faci de promotor. Avui a qualsevol cosa on hi hagi dos grups li diuen festival. El problema no és que ho intenti gent sense experiència, això ho hem fet tots; el problema és que manca respecte. No pot ser que tothom vulgui ser promotor ni que tothom vulgui ser músic.

Digau-me un festival que funcioni.

El Solar Fest.

Us apuntau a la idea que aquí tenim una programació cultural que no té res a envejar a les grans ciutats?

Hi ha prou oferta, s’ofereix qualitat, però falta consistència. No pot ser que els projectes s’abandonin tan aviat, molts pics amb l’excusa que no hi ha oferta. Jo estic convençuda que l’oferta pot crear la demanda. A més, aquesta és una de les responsabilitats dels programadors.

Ara la ciutadania vota els grups que tocaran per Sant Sebastià. Això representa un perill...

Sí. Jo no entenc així la democràcia.