Gemma Pinyol: “Molts partits populistes criminalitzen els refugiats i, de retruc, la Unió Europea”

PalmaGemma Pinyol serà l’encarregada de pronunciar la conferència central del Fòrum Comunicació, Educació i Ciutadania , impulsat per Enginyeria Sense Fronteres de les Balears. ‘Desconstruïm rumorologia, construïm ciutadania intercultural’ és el títol de la seva intervenció. Parlarà d’una qüestió que domina: els rumors, els tòpics sense fonament que arriben a crear un clima xenòfob. Ho coneix bé. Des de fa anys recorre ciutats europees on han implantat l’estratègia antirumor, que va néixer a Barcelona i de la qual ella és part responsable.

Posau un exemple d’aquesta rumorologia que cal desconstruir.

Quan parlem de rumors que volem desactivar, ens referim a aquelles informacions no contrastades que circulen entre nosaltres i que posen en risc la convivència als nostres barris, amb els veïns i veïnes. I duts a l’extrem, poden enfortir els discursos xenòfobs i populistes. En el cas del Brexit, per exemple, hem vist com s’ha construït tota una rumorologia, basada en mentides i mitges veritats, que ha afectat la percepció de molts britànics sobre les responsabilitats de la Unió Europea -perquè s’ha amagat que les polítiques migratòries són competència dels estats membres- i sobre la població immigrada. Que els darrers dies hagi crescut el nombre d’atacs xenòfobs és una de les conseqüències indesitjades d’aquestes rumorologies.

En quina mesura els mitjans de comunicació feim cas d’aquests rumors?

Els mitjans de comunicació, especialment en un context on es busca informació ràpida, concentrada i que generi titulars, acostumen a abusar dels estereotips i, en ocasions, també repeteixen rumors. No es tracta de considerar-los un col·lectiu més o menys ‘rumoròleg’ que la resta, però sí que és cert que tenen un impacte social més gran. En ocasions, explicar alguna realitat complicada, en un entorn on la convivència a vegades és complexa, requereix més d’un titular. I no sempre es disposa del temps o de l’espai per fer-ho correctament. En general, però, els mitjans són cada cop més conscients de l’ús del llenguatge quan es parla de minories (sigui del tipus que sigui) o de realitats complexes. I els que no ho són o no ho volen ser, moltes vegades tenen intencions clares darrere (com ha estat el cas d’alguns mitjans britànics). Quan parlem d’estratègies antirumors, el que volem és treballar per trencar aquests estereotips. Fer-ho amb els mitjans és clau, però també amb altres actors polítics, socials i econòmics.

Un document del qual sou coordinadora està servint de guia a ciutats per combatre la xenofòbia. Són sempre els mateixos prejudicis a diferents bandes?

Una de les curiositats que resulta de passejar per totes aquestes ciutats és que els rumors es repeteixen -a vegades són contradictoris entre ells- a tot arreu, però acostuma a canviar el col·lectiu sobre el qual es basa el rumor.

Qui pot ser un agent antirumor?

Quan parlem d’estratègies antirumors, acostumem a parlar d’estratègies de ciutat. Per això, acostumem a treballar amb les institucions municipals, perquè el compromís polític, com abans dèiem del compromís dels mitjans, també és necessari. I les xarxes d’agents antirumors són una de les activitats més interessants d’aquestes iniciatives, perquè permeten a la ciutadania participar en la creació de xarxes de confiança, que promouen la convivència i la interacció entre persones que viuen en un mateix territori.

On funcionen aquestes xarxes?

Les xarxes han funcionat a totes i cada una de les ciutats, i han pres formes diferents -algunes de promogudes pels ajuntaments, d’altres per entitats o col·lectius-, amb uns mateixos objectius i una mateixa metodologia formativa. Cada ciutat ha d’adaptar la xarxa a la seva realitat, i cal ser original per acostar aquestes iniciatives a persones que treballen en tots els àmbits de la ciutat. Per entendre’ns, no es tracta de fer ‘activitats’, sinó de crear consciències, i donar a la gent instruments per poder respondre als rumors que es troben en el seu dia a dia. Jugant sempre amb el respecte, l’humor i la innovació.

La crisi dels refugiats ha tret el millor i també el pitjor de la societat?

Em sembla important apuntar que hauríem de trobar una manera diferent de parlar de la ‘crisi de refugiats a Europa’. Primer, perquè no podem parlar de crisi per referir-nos a una realitat que era esperable i que caldria haver gestionat des del minut 0. I segon, perquè més del 80% dels refugiats que hi ha al món continua en països en vies de desenvolupament, i el que veiem a les portes d’Europa és un drama humanitari sense precedents, però no una ‘crisi de refugiats’. En relació a la pregunta, em temo que sí. Quan es vegi aquesta crisi en perspectiva, es veurà que ha significat un punt d’inflexió per a les polítiques d’asil. Avui, ens ha servit per comprovar que els estats europeus no es preocupen per com respondre i atendre, aquí o allà, les persones que fugen de la por i la violència. La desgestió del fenomen ha permès a molts partits populistes criminalitzar els refugiats -estenent rumors- i, de retruc, la Unió Europea, malgrat que els responsables de les polítiques d’asil són, encara avui, els estats. Aquesta doble culpabilització no ha estat gratuïta: enforteixen els discursos euroescèptics i xenòfobs, i volen fer creure a la gent que, en un món global, les solucions nacionals són la millor resposta. I això no és cert.

I la cara positiva?

Em sembla que cal posar en valor la solidaritat i el compromís amb els drets humans de bona part de la ciutadania europea. I aquesta ciutadania europea serà clau per avançar en una més i millor Unió Europea.