Atents als vins de portassa

EnòlegNo tenen premses neumàtiques, ni taules de selecció vibratòries, ni selecció de grans de raïm a través de l’anàlisi contínua d’imatges que fan màquines d’aspecte futurista, ni bombes peristàltiques, ni ponts grues que alcen els OVI, ni termovinificadors flash expansion, ni cap tecnologia de darrera generació que ens venen com a eines imprescindibles per poder elaborar un vi excel·lent. El que sí tenen és una dedicació quasi malaltissa a la vinya, una passada de pena cada vegada que detecten alguna taca o algun nou insecte damunt les verdes fulles, la voluntat de brindar una part important del temps lliure de què disposen a treballar el trosset de vinya, de tenir els materials imprescindibles per poder elaborar un bon vi i sobretot molta il·lusió, passió i ganes d’aprendre com fer millor la feina, talment els nins quan agafen per primera vegada l’instrument triat a l’escola de música. No estic parlant dels nous grans vinaters milionaris que s’estableixen per casa nostra, sinó de centenars i centenars de persones que es dediquen a fer vi per a consum propi i que són la base de la cultura vitivinícola del nostre país.

Quan érem una societat agrícola era imprescindible cultivar un hort, tenir arbres fruiters, animals per treure’n bons aliments, fer matances i també tenir un vinyet per poder produir el propi vi. Quan aquest món cau i ens convertim en ‘urbanites’, desapareixen els galliners, hortets i moltes petites vinyes que cuidaven els nostres padrins i que nosaltres, o els nostres pares, vàrem abandonar perquè era molta la feina que s’hi havia de fer i molts pensaven que en el mercat es podia comprar vi i que de ben segur seria més bo que el que feia l’estimat avantpassat. A més d’anar caient la producció de vi casolà, durant uns anys també es va menysprear i desprestigiar, cosa que va provocar, juntament amb les sucoses subvencions, l’arrencada de petits vinyets que decoraven casa nostra. Però casolà no és sinònim de xerec, maldestre, rústic o de pocatraça, ben al contrari encara record una gran frase que ens va dir l’actor Toni Gomila i que hem de tenir en compte: “En general, el professional sol ser més bo que l’aficionat. Però la qüestió no és aquesta, no és el NIF, sinó que allò que està fet amb professionalitat és bo i allò que s’ha fet amb presses no ho és, i el vi no es pot fer com un passatú”.

Afortunadament els nous vinaters casolans ja no ho fan com un passatú, sinó que hi posen paciència i ciència, fet que ha provocat un bon moment d’aquest tipus de vi tant des del punt de vista de la quantitat com, sobretot, de la qualitat. Vivim un boom dels vins casolans, vins que ja no són de potada sinó elaborats dins portassa, cotxeria o a l’antic celler de la casa familiar, amb les eines imprescindibles, moltes de segona mà, també algun invent ben original, però sobretot amb una matèria primera de primera qualitat, el raïm, el fruit que vicien durant tota la primavera i l’estiu, i és en aquest punt on poden marcar la diferència amb els grans vins industrials.

Aquestes darreres setmanes els hem pogut descobrir. Per exemple, a finals del mes passat al tast de vins casolans a l’estació enològica de Felanitx organitzat per la DO Pla i Llevant, aquest dimecres passat a la catorzena mostra de vi casolà organitzada per la Confraria Enofles de la Parra a Binissalem o ahir mateix a Manacor en una degustació de vi casolà al pati de la torre del Palau amb Toni Llinas com a alma mater de la festa. Meravellat per com cuiden la presentació, vins honests, ben elaborats, en què la qualitat del raïm era indiscutible, gust de fruita ben madura, ben tractada, i sobretot veritat quan ens expliquen el camí que han recorregut per aconseguir embotellar el suc fermentat. La gran majoria continuaran fent el vi només per a consum propi, alguns vendran botelles en negre per tenir un sobresou -certa hipocresia i incoherència, aquells que bramen per la dignitat dels pagesos i dels mallorquins mentre no paguen res i s’ho embutxaquen en B. Però hem d’estar atents a aquests projectes, ja que alguns faran la passa definitiva i es convertiran en nous cellers professionals talment com ho féu gent que ara ja està consolidada com Miquel Gelabert, Toni Gelabert, Can Majoral, Can Coleto, etcètera.

Vi recomanat: Trispol 2013 Celler Mesquida Mora (Porreres)

Bàrbara Mesquida és energia pura, adrenalina en vena, un cul inquiet que no para de pensar i repensar, positivisme actiu, amb els peus a terra però fent volar la ment fins a racons que encara no ha descobert el telescopi Hubble, però sobretot una força i determinació envejable. Va engegar el projecte Mesquida Mora sense tenir sòtil ni trispol i començà l’aventura a una antiga vaqueria d’un conco seu que ara s’ha convertit en un celler que elabora unes 90.000 botelles. El trispol són els fonaments, allà on posam els peus per caminar amb seguretat, l’obscuritat vermellenca de la terra on hi ha el cabernet sauvignon, syrah i callet, les confitures de fruita ben madura i els balsàmics que juguen i esclaten amb corpulència dins la boca.