S’ha analitzat i denunciat sovint com les xarxes socials han afegit pressió estètica i conductual als adolescents, guiats per algoritmes nocius i anuncis insistents que fan creure en ideals impossibles. Però la tirania d’aquests missatges no és exclusiva d’aquesta generació. A Instagram, com a mínim, n’hi ha per a totes les edats. Cada pocs segons arriben imatges, consells i productes que connecten amb preocupacions, ocupacions i converses habituals de dones de força més edat. Primer van arribar els anuncis d’unes coixineres de seda. “Mi dermatólogo me hizo comprar esto”, diu un rètol enganxat a la cara d’una senyora. Eviten l’aparició d’arrugues i imperfeccions de la pell i cuiden el cabell donant-li un aspecte més brillant. Després van començar els anuncis de tota mena de llavors i baies. “Ya no estoy hinchada”, diu un rètol mentre apareix la imatge d’unes mans femenines intentant cordar-se els pantalons. També apareix un producte per eliminar les durícies, unes càpsules que prometen ser un “metabolism killer” i unes pólvores de “matcha collagen” per enfortir no sé què i amb altres propietats miraculoses. Dia sí dia també hi ha un bombardeig d’anuncis de cursets online de pilates dirigits a mares que no poden sortir de casa perquè han de cuidar els fills.
Sembla que el meu mòbil encara no ha descobert que la meva filla està a punt d’assolir la majoria d’edat. M’apareixen desenes de dones a casa seva, eixarrancades contra la paret, fent uns exercicis endimoniats mentre els nens juguen al seu costat. Sorprenentment, els algoritmes detecten que potser no tinc el problema de la canalla i que el pilates que necessito és el de senyores amb sobrepès. Aleshores, totes les dones que s’eixarranquen contra la paret a suar la cansalada guanyen en dimensions físiques. I d’aquí que després m’anunciïn una web sobre un personal shopper que em triarà roba especial per a dones grassonetes que també volen vestir-se modernetes. Després publiciten aplicacions per caminar. L’anunci dibuixa una silueta femenina obesa. Una tonalitat vermella marca les zones d’excessos al ventre i les cames fins que la figura camina i s’aprima. A continuació arriben els anuncis de cremes per a la cel·lulitis: “¿Quieres volver a enamorarte de tu cuerpo?” La gran novetat arriba amb l’oferiment d’una alternativa a la cirurgia plàstica. Una mena d’esparadraps de plàstic diminuts que realcen les parpelles caigudes. El titular d’un article d’un mitjà que no segueixo m’explica que les injeccions de bòtox al múscul trapezi faran que el meu coll sembli més prim i tindré una aparença més jove.
També m’anuncien un giny tecnològic estrany, amb forma de pedra de riu, que emet uns sons relaxants ideals per dormir i meditar. I Elle Macpherson, radiant i en banyador, m’anuncia un superelixir: “És el meu secret per sentir-me i semblar sempre jove”. Tot plegat es remata amb els consells de models veteranes simpatiquíssimes que ara, en la seva maduresa turgent i sense sacsons, t’exhibeixen com són de flexibles fent postures impossibles de ioga en els seus gimnasos domèstics de luxe, t’aconsellen receptes que no tens temps de preparar i et donen trucs de bellesa que, francament, elles no crec que necessitin. Fa trenta anys vam créixer amb el mirall impossible de les top models. Ara envellim amb el mirall irreal d’una maduresa que t’obliga a unes rutines vitals pròpies d’una disciplina militar. Òbviament, l’experiència et fa relativitzar aquesta llauna. Però no per això deixa de ser agressiva, ofensiva i opressora. No sé si ens podrem tornar a enamorar dels nostres cossos amb tota aquesta merda, però és ben cert que t’obliguen a pensar-hi massa.
