Què vol dir 'Mamihlapinatapai'? L'última paraula viva d'un idioma desaparegut

Al podcast A l’Antàrtida no hi ha ossos del 3Cat s’hi relata l’experiència d’un equip de Catalunya Ràdio al continent blanc acompanyant una expedició de científics. Al final del primer episodi, Ushuaia, s’hi explica una història molt bonica sobre els seus pobladors originals, els yahgan, els habitants del sud de la Terra del Foc. Ja hi vivien cinc mil anys abans que hi arribés l’home blanc, que els va portar malalties i va menystenir i diluir la seva cultura. Thomas Bridge, un missioner britànic del segle XIX, va dedicar vint anys a recopilar en un diccionari trenta-dues mil paraules de l’idioma yahgan. El febrer del 2022 va morir la Cristina Calderón, l’última persona viva que el parlava. Paradoxalment, el Llibre Guinness dels Rècords recull una paraula d’aquesta llengua perquè té la virtut de ser la més concisa i que no té equivalent en altres cultures. Mamihlapinatapai fa referència a la mirada entre dues persones quan totes dues saben què pensa en aquell moment l’altra, però no ho expressen. El mot pot implicar voluntat d’acció i desig. Les dues persones esperen que l’altra comenci una acció que desitgen, però que cap s’anima a iniciar.

Que la llengua dels indígenes yahgan contemplés una paraula que assenyala un fet tan fugaç, intangible i de connotacions tan subjectives demostra la força i l’eficàcia comunicativa de parlar-se només d’una llambregada. I com un instant tan efímer, que se sosté només en una interpretació fugissera, és un fet tan universal i quotidià.

Ho aprenem des de petits. Amb les primeres persones amb qui ens entenem amb la mirada és amb els pares. Els nens que, d’esquitllentes, estan a punt de fer una trapelleria busquen, en l’instant decisiu, aquell últim contacte visual per comprovar si hi ha límits que els aturin. Quan no es volen acabar el menjar del plat, detecten en els ulls dels pares si n’hauran de menjar una mica més o reben un indult. Amb els germans, entendre’s amb la mirada és sovint l’exemple de complicitat més gran i la manera d’establir un front comú familiar per vetllar pels seus interessos.

A partir d’una mirada han nascut relacions apassionades i matrimonis llargs. El pla-contraplà del cinema no fa altra cosa que reproduir i alentir aquest instant fugaç de connexió gairebé elèctrica. I l’espectador entén, de seguida, les conseqüències que tindrà. Però també n’hi ha prou amb un cop d’ull per detectar que cal canviar de vagó per distanciar-se de l’home que força el contacte visual des del seient del davant. Els amos dels gossos saben sempre què els vol dir la seva bèstia quan els observa al seu costat. A l’aula, la lluïssor als ulls dels alumnes és la prova del cotó per saber si la classe va per bon camí.

La mirada pot ser, fins i tot, una certa garantia de confiança amb els desconeguts. Davant de situacions d’una certa incomoditat o violència, o l’aparició d’un comentari desafortunat, obtenir una mirada còmplice d’una altra persona serveix per confirmar l’estranyesa compartida.

Entendre’s amb la mirada és reconfortant. Perquè fins i tot el missatge té una riquesa de matisos que potser no sabríem explicar amb paraules quan passa. Ara ja sabem que té un nom, mamihlapinatapai. Té una certa poètica que d’un idioma que ha desaparegut en quedi només un mot que defineix la comunicació sense paraules.