Llibres
Suplements 07/06/2022

Viola di Grado: "Els nadons coneixen l’amor devorant les seves mares"

Escriptora, publica 'Fam blava'

4 min
Viola di Grado fotografiada a Barcelona

BarcelonaQuan va debutar el 2011 amb Setenta acrílico treinta lana (Alpha Decay), Viola di Grado (Sicília, 1987) va ser considerada una de les veus més prometedores de la narrativa italiana. Onze anys i cinc novel·les després, l'escriptora torna a les llibreries catalanes amb Fam blava (Angle Editorial / Alpha Decay) en traducció d'Anna Carreras al català i de Juan Manuel Salmerón al castellà. Di Grado relata la història d'amor i voracitat entre una professora d'italià a Xangai i la Xu, una bella xinesa que la sotmet, la mossega i la maltracta. Amb una prosa furiosa i sensual, Fam blava és una exploració de la identitat a través del sexe, la dominació i el canibalisme.

Com se li va acudir?

— En certa manera, la ciutat de Xangai va generar la història. La primera vegada que hi vaig ser em va fascinar. Però la novel·la també va sorgir d'una anècdota. Havia anat a fer una conferència a la universitat de Xangai. Vaig anar al lavabo, vaig obrir la porta i hi havia una noia xinesa molt bonica. Em va mirar i em va dir: "Soc una admiradora teva, t’estimo molt. Dona'm el teu telèfon". Era una escena realment de cinema, i per això l'hi vaig donar. Quan era a casa vaig llegir que hi havia un escorxador a Xangai, però no sabia on quedava. Vaig buscar el número de la noia i li vaig escriure: "Porta’m a l’escorxador". Hi vam anar, era un lloc molt estrany i interessant. Hi havia un vell que ens va començar a fer fotos. Jo estava una mica incòmoda. En un moment donat li vaig demanar a la noia que s’estirés a les escales on els xais pujaven per anar a l’escorxador, i li vaig fer una foto. Tornant a casa me la vaig mirar i em va venir al cap tota la història.

Hi va mantenir més contacte?

— Em va escriure un correu electrònic. Era una aspirant a escriptora que volia publicar el seu llibre i jo li vaig donar ànims. Però no li vaig dir que havia inspirat la meva novel·la. I no sé si la podrà llegir, perquè a la Xina l’han censurat perquè tracta d'una història d'amor entre dues dones.

¿Havia de ser necessàriament una relació entre dues dones?

— Sí, perquè les protagonistes experimenten una mena de simbiosi. En la relació entre dues dones es tendeix més a una fusió, a devorar-se l’una a l’altra. En una relació entre un home i una dona no passa tant.

Escriu que "l'amor s'assembla molt a un funeral" perquè implica "la mateixa rendició, el mateix ritual". Per què?

— És un funeral en el sentit que els sentiments de la protagonista cap a la Xu sorgeixen arran de la mort del seu germà bessó. Ella intenta elaborar el dol a través de la recerca de l’amor, d’un amor que no ha tingut mai. Quan el germà era viu, la identitat de la protagonista se sostenia en la d’ell, que era qui s'enduia totes les carícies i atencions de la mare. A través d’aquest ritual amorós, de sacrifici amb la Xu, la protagonista busca una nova identitat.

¿L'amor ha d'estar sempre lligat a la dependència?

— No, hi ha molts tipus d’amor. Només tenen en comú el fet que es fa servir la mateixa paraula per referir-s’hi. Però quan s’estima molt, a la força les nostres emocions depenen de l’altra persona. Hi pot haver distància, però sempre hi haurà una connexió inevitable entre els estats d’ànim de les persones enamorades. Al cap i a la fi, l’amor és una psicosi socialment acceptada. Com en tota psicosi, el jo es fragmenta i es converteix en un element comú. Cauen totes les barreres de la individualitat.

La Xu i la protagonista són dues persones amb molt de dolor interior. Per què el converteixen en físic?

— És la base de les persones que s’autolesionen. Tenen la necessitat de fer físic el dolor perquè així, d’alguna manera, l’expulsen i s'alliberen d'aquesta càrrega. En el cas de les dues protagonistes, a banda de fer-lo físic també es tracta de calmar la fam de la solitud, que no satisfan mai. Els nadons coneixen l’amor devorant la mare. Ho fan just després de néixer, a través de la lactància. Les protagonistes estan tornant a aquest estadi primitiu de l’amor. Per omplir el forat enorme que tenen a dins, l’única forma que troben és tornar enrere fins als primers moments de la vida i ser l’una el nadó de l’altra. 

Per què relata un desig vinculat sempre al patiment?

— El desig és patiment perquè no pot trobar la pau. Una vegada s’ha esgotat, en neix un altre. Aquesta és la seva naturalesa. Funciona com un cicle i per això és una tortura. El budisme ha creat una religió i una filosofia sobre l’extinció del desig. Si el desig no fos un turment, la necessitat de crear aquesta religió no hauria tingut sentit.

Què li va transmetre Xangai?

— Hi vaig estar dos mesos que van ser molt intensos. No vaig fer res més que explorar la ciutat, literalment. No vaig escriure ni una línia de la novel·la, però vaig recórrer Xangai de punta a punta. Prenia notes i, d’alguna manera, la ciutat mateixa creava l’escriptura d’aquesta novel·la. Sota la meva mirada Xangai prenia la forma d’un somni, amb imatges contrastades d’Occident i Orient, tradició i modernitat, riquesa i pobresa, tot barrejat. Volia crear una escriptura que fos una mena d’escriptura de l’inconscient, que acull totes les visions.

Quin valor dona a l'ús del llenguatge a la novel·la?

— M'interessa fins on pot arribar el llenguatge, quins danys i quins miracles pot fer. Al llibre, en comptes d’acostar les dues dones les separa. El xinès és molt complicat, sembla la llengua dels ocells. En comptes de representar sons, els signes representen conceptes. És una llengua més propera a les imatges, és més espiritual. De fet, el xinès va néixer per escriure les respostes dels déus durant les pràctiques de l’endevinació. El nostre alfabet, en canvi, va néixer amb finalitats comercials.

stats