Viatges
Suplements 17/03/2023

Viatge a la Sicília d''Il Gattopardo': més enllà dels circuits turístics

Visitem els indrets que van inspirar Luchino Visconti per convertir en pel·lícula la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, quan es compleixen 60 anys de la seva estrena i de la Palma d’Or al Festival de Canes el 1963

11 min
La Villa Boscogrande, a Palerm

PalermSicília és immensa, inspiradora, inabastable. Els sicilians diuen, orgullosos, que totes les civilitzacions hi han deixat la seva emprempta i que, per tant, representa el món sencer. De totes les Sicílies possibles, la nostra és la que trepitja un noble felí en vies d’extinció. Ens disposem a recórrer els llocs on Luchino Visconti va rodar Il Gattopardo, la pel·lícula que captura magistralment l’atmosfera i l’essència de l’illa, a partir del relat homònim de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. No es tracta d’un circuit turístic convencional, amb alguna clamorosa excepció. És una ruta construïda pedra a pedra, a partir de l’admiració de dues cinèfiles, seguint la cronologia del film i resseguint els tres estrats sobre els quals es basteix la pel·lícula: els referents biogràfics de Lampedusa, la transmutació de certs records en ficció a la novel·la i la traslació en imatges que en va fer Visconti. Amb molt d’entusiasme, algunes pistes i uns quants atacs de nervis al volant.

Del paper a la pantalla

La novel·la narra la decadència d’una classe social i, per extensió, de tot un univers que es resisteix a desaparèixer. Giuseppe Tomasi di Lampedusa radiografia el seu món de manera fascinant, en un llibre que no va veure la llum fins el 1958, un any després de la seva mort. De Tomasi di Lampedusa ens ha arribat també un recull de relats entre els que destaca Els llocs de la meva infantesa, on detalla els espais on va transcórrer la seva creixença privilegiada, com a descendent d’aristòcrates pels quatre costats, i que van inspirar alguns dels escenaris de la novel·la, com ell mateix especifica en una carta inclosa al pròleg del llibre.

La majoria d’aquests llocs ja no existien quan el milanès Luchino Visconti va emprendre l’aventura de traduir en imatges la novel·la siciliana per excel·lència. No només s’havia extingit l’estirp. Terratrèmols, bombes, imperatius urbanístics i finalment la desídia i la intempèrie havien causat estralls també en l’univers físic del Príncep de Lampedusa.

La recerca dels llocs on situar les accions narrades per l’autor va resultar, com no podia ser d’altra manera tractant-se de Visconti, minuciosa i complexa. El director va recórrer a la seva pròpia memòria, com a aristòcrata que també era, però sobretot als referents de la vida de Lampedusa. L’elegància, fastuositat i bellesa de les localitzacions contribueixen decisivament no només a reproduir l’ambient i el moment, sinó a dotar la pel·lícula d’una extraordinària força visual.

Una vista aèria de Palerm

Tot i que la novel·la arriba fins a la mort de Don Fabrizio Corbera, príncep de Salina (personatge inspirat en el besavi de l’autor) el 1883, la pel·lícula se centra en els fets del 1860, l’època del Risorgimento i la reunificació italiana, i s’allarga fins al 1862. El film es va rodar just un segle més tard, entre el març i el desembre del 1962. Es va estrenar el 27 de març del 1963 i aquell maig guanyava la Palma d’Or del Festival de Canes. Protagonitzada per un descomunal Burt Lancaster, un Alain Delon convincent i una Claudia Cardinale sensual i silvestre, es considera una de les obres mestres de Luchino Visconti.

1a etapa: Palerm

Estem advertides: conduir per Palerm és un exercici de risc. Però així que entenem la lògica siciliana de no respectar carrils i amb prou feines semàfors aconseguim arribar sanes i estàlvies al primer punt del nostre recorregut. Aparquem davant de l’edifici sobre el qual apareixen els crèdits inicials de la pel·lícula i on Luchino Visconti construeix l’extraordinària metàfora visual d’obertura: unes cortines que es mouen, simbolitzant l’entrada d’aires nous a la reclosa i rància realitat de l’aristocràcia siciliana.

És Villa Boscogrande, un indret de bellesa esclatant, que correspon al que tant a la novel·la com a la pel·lícula és el Palazzo di San Lorenzo, la residència dels Salina al principi de la història, a la qual s’havia d’anar en carruatge perquè llavors era als afores de Palerm. El seu referent biogràfic és el Palazzo San Lorenzo ai Colli, un edifici del segle XVII propietat de la familia de l’escriptor, convertit avui, després d’un imparable procés de degradació, en el Villa Lampedusa Hotel & Residence, mancat d’encant i interès. “Visconti tria Boscogrande, proper a Villa Lampedusa, perquè les vistes s’assemblin al màxim al paisatge descrit a la novel·la i perquè li permet adaptar un palau senzill, de composició arquitectònica similar al palau familiar, amb pocs ornaments”, diu l'Isa, copilot i arquitecta. Crida l’atenció “el meravellós paviment de la terrassa, fet de sanefes blaves i blanques que recorden el mar”, i que Visconti va fer restaurar artesanalment per a la pel·lícula: “Tots els palaus sicilians de l’època tenen paviments similars i tots fets amb ceràmica de Caltagirone, el prestigiós centre terrisser de l’illa”.

La Piazza Sant’Euno, a Palerm, on es va filmar una escena de la batalla del film de Visconti.

A la novel·la, la família Salina disposa d’un altre palau, al centre de Palerm, que no surt a la pel·lícula però que s’esmenta en dues ocasions. Situat a la ficció a la via Salina, és raonable pensar que aquest carrer sigui la transmutació de via Lampedusa, on hi havia el Palazzo del Vicola Lampedusa, casa natal de l’autor i on va viure fins que va ser destruït el 1943 per una bomba americana.

Ens endinsem a la Kalsa, el popular centre històric de la capital siciliana, un garbuix de carrerons plens de sabor i vida. Hem fet recerca i sabem el que busquem: la Piazza Sant’Euno, on es va filmar una escena de la batalla i on destaca l’església del mateix nom, fàcilment reconeixible al film. Es manté exactament igual a com Visconti la va filmar el 1963 envoltada d’homes amb camises vermelles, canons, fum i banderes tricolors.

Per localitzar l’escenari del desembarcament dels piemontesos, quan ja la família ha iniciat l’èxode cap a Donnafugata, cal activar la lògica. Sabem que té lloc en un llac i suposem que, per raons de producció, no podia estar gaire lluny del nucli de l’illa on Visconti va rodar el film. Es així com descobrim la Piana degli Albanesi, encara a la província de Palerm, a 25 quilòmetres de la capital. Com el seu propi nom indica va ser la principal colònia albanesa de Sicília. Actualment és un espai enorme i desangelat on no hi ha cap indici, cap ni un, que fa seixanta anys fos immortalitzada en una pel·lícula de culte.

Segona etapa: Palma / Santa Margherita

Arribem al cor del relat, a dos indrets que no surten ni a la novel·la ni a la pel·lícula però sense els quals no existirien ni l’una ni l’altra. Donnafugata, el lloc inventat per Lampedusa a partir de dos referents biogràfics, com ell mateix especifica al prefaci de la novel·la: “Donnafugata com a poble és Palma; com a palau, Santa Margherita”. Situats tots dos a la província d’Agrigento, són els ancentres paterns i materns respectivament. El príncep de Lampedusa, que era també duc de Palma de Montechiaro, respectava Palma però adorava Santa Margherita.

El Palazzo Ducale és l’ànima de Palma de Montechiaro. Hi accedim sense que ningú ens barri el pas i ens perdem soles en un espai majestuós. Les habitacions, avui despullades, havien albergat els ginys astronòmics que apassionaven el besavi de l’autor. Emociona veure projectat en un mirall del sostre un escut que representa un gattopardo, l’emblema familiar. Però el que realment ens impressiona és descobrir que el paviment del terra és idèntic al que ja hem vist a la terrassa de Villa Boscogrande. Un moment epifànic en què tot cobra sentit.

A l’exterior, una estàtua del besavi inspirador i una altra de l’autor amb un gattopardo als peus, confirmen el pedigrí lampedusià de l’indret. És migdia i no hi ha gairebé ningú al carrer, sota el sol encara clement de mitjans de juny. Un grup d’homes, ben entrats a la seixantena, ens saluden amb siciliana hospitalitat, aliens del tot a l’antiga esplendor del poble.

I així com Palma s’anuncia com “la terra del gattopardo”, Santa Margherita di Belìce ens rep amb el rètol “la città del gattopardo”.

El cartell a l'entrada de Santa Margherita.

És el paradís d’infantesa declarat de Tomasi di Lampedusa. El Palau Filangeri di Cutò, on va passar llargs períodes, tenia 300 habitacions, un teatre, horts, un jardí enorme i una església adjacent. Construït el 1680, es va reconstruir del tot el 1810, per acollir l’exili de Ferran IV i Maria Carolina, desterrats de Nàpols. Ella, coneguda com la “dona fugada”, dona nom a la fictícia Donnafugata de la novel·la.

El 1968 un terratrèmol va destruir el Palau i l’església, la Chiesa Madre, que és com s’anomena a Itàlia l’església més important d’una població. El Palau es va restaurar i ara és la seu de l’Ajuntament i del Museu Gattopardo, on trobem joies, com la darrera pàgina de la novel·la manuscrita o la màquina Olivetti que l’autor va fer servir per transcriure el text, i aportacions més discutibles, com la reproducció d’una escena del film amb els personatges convertits en figures de cera. Sentim de fons el Valzer brillante, un vals perdut (que no inèdit) de Giuseppe Verdi que Nino Rota va orquestrar per a la pel·lícula i que és el que ballen Fabrizio i Angelica a la celebèrrima seqüència final.

Acabem la visita passejant pel jardí, que és l’únic element del conjunt que conserva l’aroma i l’essència de la Santa Margherita del darrer príncep de Lampedusa.

Tercera etapa: Ciminna

Com ja ha quedat establert, Donnafugata és un lloc inventat per Lampedusa que no s’ha de confondre amb el Castell de Donnafugata, a uns 20 km de Ragusa (al sud-est de l’illa). Res fa presagiar la importància fonamental d’aquest enclavament en l’univers viscontià i, per extensió, gattopardià. Només un desafortunat mural hi fa referència a l’entrada del poble. “L’elecció de Ciminna per recrear Donnafugata respon a la bellesa de la seva Chiesa Madre i a la possibilitat de col·locar-hi al costat el Palau, a la manera del referent de Santa Margherita. Visconti crea un palau nou, fent construir un decorat amb volumetria i composició semblants”, destaca l'Isa.

L'església de Ciminna que apareix a la pel·lícula
L'església de Ciminna tal com surt al film de Visconti

Ens adrecem directament a la Chiesa Madre on Visconti ambienta una de les seqüències clau de la pel·lícula: aquella en què la família, esgotada i plena de pols després del llarg viatge des de Palerm, assisteix paralitzada a un Te Deum, talment com estàtues immobilitzades en un temps i un espai que desapareixen, en una nova i extraordinària metàfora visual.

Aquesta església, dedicada a Santa Maria Maddalena, ha estat declarada bé cultural, s’ha restaurat a consciència i es cuida moltíssim. De fet, quan hi arribem està tancada, fins que unes dones l’obren per fer-hi neteja i ens deixen passar tot i que no acaben d’entendre ben bé què fem, sobretot quan seiem a la tribuna intentant emular el posat hieràtic de la família a la pel·lícula.

Sortim a l’exterior i és llavors quan l'Isa fa una descoberta només a l’abast de qui busca sense saber-ho, de qui veu sense mirar explícitament. Al mur de pedra situat a la dreta de l’església encara s'hi distingeix, dibuixada amb cal, una pintada: “Viva Garibaldo”. És la mateixa que Visconti va fer escriure per anar seguint el context del relat. Costa de creure que en seixanta anys ningú s’hagi preocupat d’inventariar-la com a actiu gattopardià. Al marge de la sorpresa, l’emoció i certa satisfacció arqueològica, la troballa suscita una gran curiositat lingüística pel canvi en la darrera lletra que experimenta el cognom del líder de la reunificació. Luis Pancorbo, llegendari periodista de viatges i italianòfil que ha explorat l'univers lampedusià, en fa una lectura plausible: “Interpreto que és la forma popular que tenien els sicilians de referir-se a aquest home del nord que era Garibaldi. Anomenant-lo Garibaldo es familiaritzaven amb ell amb una espècie de nom propi inventat, en línia amb altres possibles noms propis com Arcibaldo, Geraldo... És a dir, convertien un cognom, el del nou líder, en el nom d’algú més proper”.

Quarta etapa: Palerm

Inventant carrils i saltant-nos semàfors, tornem a entrar a la capital, perquè el final del nostre recorregut coincideix amb la seqüència climàtica de la pel·lícula: el ball que ocupa pràcticament una quarta part de les seves tres hores llargues de metratge. Visconti va invertir 48 dies a rodar els 45 minuts que dura i l’anecdotari que l’envolta certifica la coneguda obsessió i perfeccionisme del seu director: cada dia hi havia al set flors fresques i menjar fumejant acabat de cuinar.

Aquest tractat d’usos i costums de l’alta societat palermitana culmina amb la icònica imatge de Burt Lancaster i Claudia Cardinale ballant el vals, giravoltant quasi ingràvidament en el que és el símbol de la unió entre dos mons. El director es delecta en aquest moment transcendent en què el príncep sembla acomiadar-se, accentuant un sentiment de nostàlgia commovedor.

Tota la seqüència del ball està rodada al Palazzo Valguarnera Gangi de Palerm. Simula ser el Palau Ponteleone de la novel·la, propietat d’una parella de l’alta aristocràcia siciliana. A la pel·lícula, les dues úniques persones que són presentades als amfitrions són la Principessa di Lampedusa, il·lustre avantpassada de l’autor, i Gioacchino Lanza Tomasi, el nom del nebot i fill adoptiu de l’escriptor, hereu del títol de duc de Palma de Montechiaro, responsable de l’edició de la novel·la i autor del pròleg de l’edició definitiva. Això no surt al llibre i s’ha d’entendre com una llicència de Visconti gens casual, un homenatge del director als origens biogràfics de la novel·la i a qui va fer possible que el text veiés la llum.

L'interior del Palazzo Valguarnera Gangi actualment
L'escena del ball a la mateixa sala del Palazzo Valguarnera Gangi

El fastuós Palau Pontoleone lampedusià tenia com a referent real el Palau Montoleone de la capital siciliana que va ser enderrocat per obres d’ampliació urbanística a finals del segle XIX. Visconti va haver de buscar un substitut que hi estigués a l’altura. El Valguarnera Gangi és l’única localització de la pel·lícula que s’explota comercialment, amb el respectable objectiu de poder mantenir la seva sumptuositat. Per aconseguir que et rebi l’actual principessa cal reservar amb temps, pagar una xifra considerable i aconseguir un grup de mínim vint persones.

La princesa Carine Vanni Mantegna di Gangi, casada amb l’últim hereu de la nissaga, saluda amb contacte visual i un lleu somriure cadascun dels visitants i exhibeix una proximitat que provoca una immediata adhesió a la seva causa. Ella també creu en la nostra i no posa cap objecció perquè fem fotos, cosa que no és possible sense el seu permís explícit.

Alain Delon en un moment del rodatge d''Il Gattopardo' a Sicília

“En aquesta ocasió, Visconti no adapta ni crea, sinó que posa en valor els detalls arquitectònics existents al palau. Per això escull la sala dels miralls i les cambres adjacents, on trobem molta ornamentació en sostres i parets, recobertes amb seda, i un paviment ceràmic pintat artesanalment. A la terrassa hi ha també un mosaic que ens recorda el de Villa Boscogrande però amb motius de color verd”, il·lustra l'Isa.

Durant el refrigeri posterior a la visita, la principessa conversa i admet preguntes. Ens creiem que té una missió elevada entre les mans. Fins i tot quan es queixa de la manca d’ajuts institucionals, no perd la dignitat de qui no demana per a ella, sinó per a un bé superior.

Tothom ha marxat. Només quedem nosaltres. La principessa ens allarga la seva targeta i ens acompanya a la porta, mantenint una distància prudencial i un cert punt d’orgull gattopardià.

"Convertir-lo en un guepard seria com rebaixar-lo”

Cinquanta anys després de la primera traducció al català de l’única novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, signada per l’escriptor Llorenç Villalonga sota el títol El Guepard, el filòleg Pau Vidal va rebre l’encàrrec de l’editorial Proa de fer-ne una segona, actualitzada i partint de l’edició canònica, editada el 2009 i reeditada el 2019. “Jo l'havia llegit cap als vint-i-cinc anys, quan vaig entrar en contacte amb la cultura italiana, i sabia que m'enfrontava a una novel·la de primera divisió. Vaig xalar com un lladre”, afirma Vidal.

La traducció més precisa de gattopardo seria potser serval, un felí africà de color lleonat i taques negres, fort i esvelt, que pot arribar a fer un metre i mig de llargada. Pau Vidal va decidir, però, mantenir el nom gattopardo original, amb grafia italiana i pronúncia anostrada: "Vaig fer la tria per la seva dimensió simbòlica. És l'efecte Madame Bovary, que no hem traduït mai: és com si fos una marca. El Gattopardo també ho és”. I continua la seva argumentació relacionant-lo amb el protagonista de la novel·la, el príncep de Salina, “un felí rar, no fàcilment catalogable, amb aquella elegància i aquella distància, aquella superioritat que el fa únic i diferent dels altres i l'últim de la seva espècie”. El gattopardo no és només un animal sinó que és també un escut, una figura, un blasó: "Convertir-lo en un guepard seria com rebaixar-lo".

Vidal confessa que va patir una mica durant les primeres setmanes de feina: "Allò no funcionava i no sabia per què. Cal tenir en compte que té un estil bastant vuitcentista, antiquat, amb una retòrica de frases llargues, abarrocat. Fins que un dia em vaig adonar que el problema principal era el ritme. Llegint l'original en veu alta sortia una mena de cadència que coincidia amb la respiració. Llavors vaig començar a llegir el que jo traduïa també en veu alta per sentir si feia el mateix efecte, fins que va sortir".

El resultat és alta literatura llegidora. El text flueix i traspua un humor característic, una distància irònica que provoca més migs somriures que riallades, que alguna també. "Vaig sintonitzar molt amb el protagonista, amb aquell desmarcar-se de la plebs defensant la seva classe d'una manera gens cruel. Un humor aristocràtic, contingut. El mateix príncep diu que tots els sicilians es creuen que tenen un noble dins. En aquest sentit, l'humor sicilià contrasta amb el napolità, per exemple, molt més barroer", afirma Vidal.

La novel·la és plena de descripcions i sentències enginyoses o esmolades, que van més enllà de la paradoxa que ha esdevingut lema ("Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï") i que dona cos al concepte gattopardisme, el procés polític que porta a realitzar reformes cosmètiques i insignificants per calmar les crítiques mentre manté inalterades les qüestions importants i, amb elles, el poder i els privilegis dels de sempre.  

El filòleg Pau Vidal, que ha traduït 'El Gattopardo'
L'edició antiga del llibre traduïda al català per Llorenç Villalonga amb el títol 'El Guepard'
stats