La temptació fàcil dels espòilers
L’autor que va censurar la primera ressenya literària de la història
Ens n’informa l’enyorat Roberto Calasso en un dels textos inclosos en el llibret Com ordenar una biblioteca (Anagrama, traducció de Xavier Valls): la primera ressenya literària de la història data del 9 de març del 1665 a París, quan la revista científica Journal des Savants va publicar un article breu escrit per Madame de Sablé sobre les Màximes de François de La Rochefoucauld. De fet, el que es va publicar no va ser la ressenya tal com havia estat redactada originalment sinó una versió corregida pel mateix autor del llibre. Madame de Sablé era amiga de La Rochefoucauld i va tenir la cortesia de sotmetre a l’autor ressenyat el text que acabava d’escriure. Ella es desfeia en elogis cap a l’obra del seu amic però, no obstant això, ell va eliminar-ne el paràgraf més significatiu i va rebaixar la força d’altres frases del text. És a dir: el va espatllar.
Un dels pitjors errors que podem cometre quan ressenyem un llibre, sobretot una novel·la, és explicar-ne més coses del compte. Pot passar que revelem massa detalls de l’argument i, doncs, aixafem la guitarra als lectors. És la meva gran preocupació sempre que em poso el barret de divulgadora llibresca: no fer espòilers dels que, com a lectora, m’hauria emprenyat que em fessin. Com que és inevitable avançar-ne alguna cosa, dels llibres dels quals parlem, l’objectiu que m’imposo (no dic pas que ho aconsegueixi)és que el balanç entre el que aporto i el que inevitablement revelo sigui positiu, és a dir, que ningú pugui pensar que hauria estat més profitós passar per alt la ressenya. Una altra garantia de no espoilejar, esclar, és fer-ho a la manera d’Oscar Wilde: “Mai no llegeixo els llibres si n’he de fer la crítica: som tan influenciables…”.
La màxima de Wilde encapçala un llibre que corria per la meva biblioteca sense que jo en fos gaire conscient. Tinc una mudança a l’horitzó i em toca decidir quins volums m’emporto perquè els voldré llegir o consultar o rellegir i quins altres sospito que no llegiré ni voldré entrar-hi mai:d’aquests, me’n puc desprendre, que l’espai va car. El llibre en qüestió, que no sé si conservaré, es titula Com parlar dels llibres que no hem llegit (Empúries, traducció de David Clusellas) i el signa Pierre Bayard, un professor de literatura que s’ha trobat sovint en la situació d’haver d’opinar sobre llibres que ni tan sols ha fullejat.
Una novel·la que no va de la solitud sinó de les seves conseqüències
“Hi ha diverses maneres de no llegir, la més radical de les quals és no obrir cap llibre –escriu Bayard–. Però, independentment de si llegim o no, l’absència completa de lectura afecta gairebé tots els llibres, i és per això que és la principal manera que tenim de relacionar-nos amb l’escriptura”. És impossible llegir tots els llibres bons que s’han escrit, ni que no féssim res més que llegir durant tot el dia i tota la nit. Ara bé: per fer-nos una idea prou precisa del contingut d’un llibre sense haver-lo de llegir, només cal escoltar o llegir allò que els altres en diuen o escriuen. “Aquest mètode, al qual Valéry no s’amagava de recórrer quan parlava de Proust, ens pot fer guanyar molt de temps”, apunta Bayard.
Me n’he anat per les branques quan la meva intenció inicial era parlar de Sola, la primera novel·la de Carlota Gurt. Però em costa fer-ho sense deixar caure algun espòiler. Perquè és d’aquells llibres que no van ben bé del que sembla que van, i fins i tot aquesta frase ja diu més del que potser caldria. Sola és un compte enrere que ens arrossega fins a un dia concret. No és tant un llibre sobre la solitud com un llibre sobre el que ens fa la solitud. És, això sí, un homenatge i una reescriptura de la Solitud de Víctor Català. És, també, una novel·la sobre algú que intenta escriure una novel·la. I és una història vertiginosa i de llengua vivíssima que se t’emporta i t’estaborneix. Carlota Gurt ha parit una novel·la que, amb permís del senyor Bayard, no voldreu ni podreu no llegir.
