T’ho diré per carta

Henry Chinaski és un gat que comença a treballar de suplent als Correus del títol. El sexe hi supura pertot arreu: de pensament, paraula, obra o omissió. Les dones li surten de trascantó i pul·lulen per totes les planes perquè "Déu o qui sigui no para de crear dones i llançar-les als carrers". És inútil que intentem retreure-li que hi surten massa personatges femenins! Que no se n’hi travessin tantes! N’hi ha alguna que, segons com, es deixa palpar el culet. Quan diu que una infermera és bona, no hi ha equívoc: té bones cames i bons malucs. Probablement el pitjor que podia passar, li succeeix: arriar un clau en el primer repartiment i pensar que a partir de llavors tot serà Xauxa.

Un llibre que troba en els episodis epistolars els millors moments perquè és, a més, com el peix que es mossega la cua. Chinaski envia al cap de tres setmanes una lletra contra el seu superior, el personatge pla de (Jon)stone, que cada dia l’amonesta per tornar tard a l’oficina, i comença el viacrucis particular de no donar-li feina o enviar-lo a espotonar les pitjors barriades de Los Angeles (de la banda rica se n’ocupen els carters fixos de la ciutat), perquè si tot anés com una seda no tindríem res a explicar o, almenys, res amb suc –i aquí de suc se’n destil·la força. I ha de sofrir les pluges monsòniques o els 39º a l’ombra amb ressaca, que és la gorra que duu sempre posada… Si tot rutlla com toca, que no hi va mai, enllesteix per dinar com ho preveu l’horari, però sempre queda sense menjar. No connecta amb aquests vells que han donat la vida per la professió; ell potser només ho faria per les dones o l’alcohol. Ja us deveu pensar que el fet que acabi obrint la correspondència només és qüestió de temps...

Lingüísticament, Martí Sales hauria pogut trobar alternatives en català per no usar ‘follar’, ‘polla’, ‘nòvio’, ‘marica’... Voler reproduir un anglès col·loquial ha de significar necessàriament fer servilisme del castellà? 

Narrativa masculina i gregària en una Amèrica perduda i assilvestrada. La novel·la d’un maleït perdedor que surt a guanyar la partida i escriu com els àngels. Una prosa amb un elevat component autobiogràfic però de mal classificar en una carretera perduda i secundària que mena de la narrativa a l’assaig amb escenes sublims com la dels periquitos o quan s’erra de casa. Si us passa com a mi, no la podreu amollar, que és de les millors floretes que pots dir d’un llibre.