Sempre hem viscut al castell
BarcelonaMai no sabrem si hem sortit de la pandèmia, igual que la Merricat i la seva germana no sortiran mai més del castell, o del casalot cremat on viuen, si és que viuen, o el que sigui allò que passa a la novel·la de Shirley Jackson Sempre hem viscut al castell (L'Altra, 2016, trad. Martí Sales). Potser hi ha pandèmia rere el confinament com hi ha vida després de la mort, no vull dir científicament, més aviat em refereixo al pressentiment que les coses mai no acaben. Ni tan sols cal que comencin alguna vegada. Passa el mateix amb els personatges d'aquesta novel·la de Jackson. I fan la mateixa por.
Perquè sortir del confinament i trobar una societat més tancada, encara més, de la que vam deixar abans de recloure'ns fa que hom prengui consciència de com la vida, la vida no, el sistema de vida, ens transforma en fantasmes. Fora del confinament el que hi ha és més confinament (polític, social, laboral, moral...). Fa anys que ho cantava Adriano Celentano, la situazione non è buona.
No convé acostar-se als fantasmes, a les coses que no existeixen: de seguida t'enxampen. Així, quan entrem a internet caiem presos de les seves xarxes. Hi ha encara més confinament al no-res virtual que a la vida real. Hem canviat la vida per la contemplació, preferim opinar a viure. Ens fan creure que un comentari en una xarxa social té alguna cosa a veure amb la llibertat d'expressió, i reclamem la nostra llibertat d'escriure-hi el que pensem (pensar ja no és el que era). El cas, però, és que quan s'escrivia als carrers (les famoses pintades), encara que fos més brut, hi havia més llibertat d'expressió. Això passa perquè la llibertat embruta, i ara vivim temps en què la gent prefereix no tacar-se mal que això ens porti a viure confinats.
Potser sempre hem viscut al castell, no se sap mai. Per a l'agrimensor K., el castell era tot el contrari, resultava infranquejable des de fora. Això és el que passa a la novel·la El castell de Franz Kafka (Club Editor, 2019, trad. Joan Ferrarons). El més kafkià d'aquesta situació és que, així i tot, volem entrar-hi. Per a Kafka, els confinaments acaben en metamorfosi. De cop, un matí ens adonem que no podem sortir de la nostra habitació, i comencem a escampar a tort i a dret els nostres parers i fotos de menjar. Aquesta és la transformació.
Com la Merricat, també té 18 anys la Sophie quan, convertida en una vella, arriba a un castell rodamon a la novel·la de Diana Wynne Jones El castell ambulant (Indòmita, 2022), molt coneguda per l'adaptació anime de Miyazaki. Amb aquesta història ens diuen que cal anar al castell i que les transformacions són per dintre. I que la màgia és superior a la por i a l'absurd. Bon Nadal.
