Rodrigo Fresán: “Els ‘bestsellers’ estan cada vegada més mal escrits”

BarcelonaRodrigo Fresán (Buenos Aires, 1963) diu que sempre escriu sobre el mateix: la infantesa, la memòria i la literatura. L'escriptor argentí establert a Barcelona, autor de llibres com Historia argentina (1991), Jardines de Kensington (2004) i Melvill (2022), destaca per la seva voluntat de transgredir els límits de la creació. Amb El estilo de los elementos (Random House, 2024) ho fa tant amb les dimensions de la novel·la (que té més de 700 pàgines) com en termes estilístics i narratius. El llibre relata la vida del Land, un jove que creix a l'Argentina dels anys 60 i que després emigra a Barcelona. I, just començar, Fresán ja avisa: la lectura serà complexa i densa sense donar cap treva.

La novel·la demana un alt nivell d’exigència i d’atenció al lector. Per què ho explicites d’entrada?

— Potser no sempre està escrit de forma tan manifesta, però moltes vegades hi ha llibres que demanen un cert peatge i atenció. En part és perquè el lector sàpiga si li convé o no i en pugui sortir. Jo ho faig d’una manera clara per no enganyar ningú. Les meves grans experiències com a lector sempre han estat complexes i excessives, i són les que més m’han nodrit. No em sembla malament que el lector quedi exhaust al final del llibre. Si un llibre et demana un esforç, el lector també té el dret de demanar el mateix esforç a l’escriptor. Llegir és complicat, ningú ha sabut explicar bé encara com funciona neurològicament. 

L'obra és complexa per al lector. També ho ha estat per a l’escriptor?

— Hi ha una anècdota de Nabokov que explica que, abans de Lolita, publicava els seus relats a The New Yorker. L’editora li va dir: “El conte està molt bé, però suposarà una mica de feina per als nostres lectors”. Ell li va respondre: “No em sembla malament, a mi m’ha costat moltíssima feina”. 

A la novel·la dius que hi ha genis que venen poc i no genis que venen molt. ¿Les novel·les comercials no poden ser genials?

— Hi ha genis que venen molt, també, per a mi Stephen King és un geni. El problema és que els bestsellers cada vegada estan més mal escrits. I no només això. Els llibres que jo llegia de petit eren els mateixos que havien llegit els meus avis. Ara hi ha aquesta indústria del young adult i de llibres específicament per a nens. L’illa del tresor se suposa que és infantil, però és que a més és una gran novel·la. Abans saltaves de Stevenson a Kerouac, a Huxley i a Orwell. Ara totes les novel·les juvenils s’assemblen. 

A la novel·la carregues contra l’autoficció, però la història del Land s'inspira en la teva. ¿És una autobiografia ficcionada? 

— És igual que molts llibres que em semblen bons com David Copperfield de Dickens, Martin Eden de Jack London o A la recerca del temps perdut de Proust. Tot i això, hi ha un lector que no em coneix i per a qui tot és ficció. Fins i tot els lectors propers a mi m’han dit que la part més inversemblant és el moment en què el Land està dos anys sense anar a l’escola. Això és completament cert. Els meus pares no se’n van adonar ni es van preocupar per si anava a escola durant dos anys. 

La infantesa és un dels grans eixos del llibre.

— De tots els llibres, de fet. Tot passa durant la infantesa, després la vida són variacions més o menys adultes de coses que et van passar de petit. Si se suposa que el Land està inspirat en mi, jo al final vaig acabar sent qui volia ser. Per això no crec que sigui un llibre venjatiu amb els pares, però hi ha una càrrega de melancolia que és certa. La visió de la meva infantesa s’assembla a les pel·lícules de Wes Anderson: hi ha nostàlgia, però també colors, objectes, un perfum cuqui.

La mirada cap als pares és dura: el Land està majoritàriament sol i viu en un caos domèstic poc favorable per créixer. Per què ets tan crític amb els progenitors?

— No és un llibre contra els pares, sinó a favor dels fills. La generació dels meus pares va viure dues situacions importants que no els excusen però que els fan més comprensibles. Van cometre l’error de trencar completament amb la generació dels seus pares i, a més, els va caure a sobre la llosa sociocultural que els exigia ser la generació que ho canviaria tot. Havien de crear un nou ordre i una nova forma d’entendre la humanitat, tot i que finalment no ho van aconseguir. Tot això és dur. 

Més enllà d’aquesta mirada generacional, també fas un retrat irònic i cru dels intel·lectuals.

— És un territori molt fèrtil a l’hora de riure-te'n, però tots els personatges són arquetips. Cap dels escriptors ni dels editors que hi apareixen és algú real. El món literari és l’únic que m’interessa. I el desmitifico, sí, però alhora també li faig un homenatge. No és una pulsió destructiva sinó des de la crítica, la ironia i la paròdia. No podria viure sense els llibres ni tot el que els envolta.

La novel·la avança a través del Land i dels seus records, més o menys difusos. Per què utilitzes la memòria i l'oblit com a motors narratius de l'obra?

— Tots els meus llibres parlen de llegir, d’escriure, de recordar i d’oblidar. Quan recordes alguna cosa, immediatament l’estàs editant i reescrivint. Com diu Proust, tot es limita als trastorns de la memòria i a les intermitències del cor. No hi ha res més que això a l’hora d’escriure. 

Mentre el Land recorda, el fantasma de Nome ha creat una epidèmia d’oblit arreu del món. ¿Et preocupa perdre la memòria?

— No. Una de les condicions per mantenir-nos mentalment sans és poder oblidar certes coses, o creure que van passar d’una altra manera. No es tracta de fer-ho d’una forma radical, sinó amb uns petits ajustos. Jo no escric per fixar les coses ni soc un escriptor testimonial, res m’interessa menys que la recerca de la gran novel·la de la meva època. Per a mi, l’acte d’escriure no passa per quedar-se sinó per marxar una mica, per evadir-se.