Regals de Reis
BarcelonaAhores d’ara, a totes les cases on hi ha infants ja hauran arribat els regals. I entre tots ells, com cada any, les joguines hauran ocupat un lloc principal. A Barcelona, la joguina va arribar a ser una de les indústries més populars de la ciutat. Antigament, aquest producte era venut per artesans ambulants en fires com les de Sant Joan, la de Santa Anna o la de Nadal, nascuda l’any 1877 a la Gran Via i encara en funcionament.
Les primeres botigues de joguines van sorgir a mitjans del segle XIX. A la guia d’en Manel Saurí de 1849 n’apareixen 14, incloent-hi una barraca de fusta de les que hi havia adossades als murs de Santa Maria del Mar. I a finals d’aquell segle ja eren un centenar d’establiment i unes 60 fàbriques. El primer comerç a destacar va ser el de Gervasi Virallonga, al carrer d’Escudellers, documentat des del 1842, que distribuïa nines i joguines alemanyes i franceses. L’any 1857 es va traslladar al carrer Ferran, just al costat del seu principal competidor, la botiga de Can Fradera, que es vantava de ser el primer a exposar les darreres novetats.
També hi havia la Pujol e Hijo a la plaça de Santa Anna, on venien i fabricaven nines i cavalls de cartró. Del muntar-los i pintar-los se n’encarregaven diverses dones dels voltants que treballaven al seu propi domicili. Una activitat típica de l’economia submergida que, quan jo era un infant, encara completava el sou familiar de moltes llars. Tot i que el gran establiment del ram va aparèixer el 1858 al carrer de la Princesa: Can Feliu. Segons Joan Amades, va ser el primer comerç amb columnes de ferro, els pioners a contractar dones com a dependentes, i els principals promotors de la cavalcada de Reis, que encara se celebra avui en dia.
El 1878 obrien els magatzems El Siglo, famosos per ser els inventors de la carta als Reis, i per ser els primers a instal·lar una bústia reial al seu vestíbul. En les darreres dècades del segle XIX, Barcelona es converteix en un gran enclavament productor de joguines. Per als nens es fabricaven soldadets de plom, gràcies a l’arribada d’artesans italians experts en aquest art, com Luigi Grassi, Giovanni Pirozzini o Carlo Ortelli. Les nenes tenien les nines de porcellana, com les Eden-Bebé que fabricaven a la Casa Lehmann del carrer Consell de Cent. Tenien tant de valor que en aquells anys van aparèixer diverses clíniques de nines. Les més populars, la Clínica de Bebés del carrer del Bisbe, la Clínica de Nines del carrer del Clot o la Policlínica de Bebés de les galeries Maldà. Per als pobres hi havia les nines de cartró, com la Pepa o Pepona, de paper maixé i molt barata, que va llançar al mercat Francesc Cruset el 1883.
Les dècades de 1920 i 1930 es consideren l’edat d’or de la joguina catalana, amb l’extraordinari èxit de les joguines de llautó, com automòbils, avions, motocicletes i tota mena de figures de corda. Mentrestant, els tallers del Poble-sec s’especialitzaven en les joguines de fusta, com bitlles, baldufes o jocs de construcció. També se’n feien de paper, i entre aquestes destacaven els cromos i els soldats retallables de Faustino Paluzié, al carrer Diputació. Després de la Guerra Civil vindrien empreses com Exin al carrer de Roger de Flor, Airgam a Hostafrancs, Comansi al carrer Radas, o Jecsan a Consell de Cent. El plàstic va ser el nou material de les joguines amb què va jugar la meva generació.
Ara la joguina s’ha refugiat en els grans magatzems, on aquests dies passats pares atrafegats hauran buscat el regal per als seus fills. La joguina tecnològica s’imposa, reflex de la nostra societat actual. Però, sigui quina sigui l’elecció, les criatures segueixen jugant amb els presents que els han portat els Reis d’Orient.
