El poder i la glòria d’Antònia Arbona

La filòloga, escriptora i traductora Antònia Arbona publica a Documenta Balear el seu setzè poemari, El poder i la glòria, una versada epopeia metaliterària que dialoga amb tòtems catalans (ineludible esmentar les presències clares de Josep M. Llompart o de Blai Bonet) i amb plomes universals (William Wordsworth, Walt Whitman, Ezra Pound, Paul Celan, Graham Greene). Ve acompanyada d’una vintena de paratextos entre pròlegs, epílegs i comentaris a cura de Pere Perelló i Nomdedéu, M. Magdalena Gelabert i Miró, Sebastià Bennasar i Llobera, Gabriel Janer Manila, Pep Siset, Nicolau Dols, Miquel Cardell, Cristina Àlvarez Roig, Lluís Calvo Guardiola, Jaume Santandreu Sureda, Miquel Ensenyat Riutort, Jaume Garau Amengual, Carles Duarte i Montserrat, Lluís Servera i Sitjar, Joan Cabalgante i Guasp, Pep Girbent, Joan Antoni Cerrato Rosselló, Miquel Serra Magraner, Antonio García Lorente, Josep Ramon Cerdà, Pau Faner i Coll, Hèctor Bofill, Eusèbia Rayó i Ferrer i Jaume Mateu i Martí. L’obra plàstica que il·lustra la coberta és d’Israel Clarà.

El poder i la glòria, d’Antònia Arbona, es pot llegir com una celebració de la força de la literatura quan aquesta és capaç de salvar vides destruïdes, com una salvatge confessió en versos que adopten diferents modalitats rítmiques i mètriques, com un despullament brutal en què surten a la llum veritats terribles, com un crit de denúncia contra la corrupció literària que es relaciona amb certes maneres estilístiques de Taller Llunàtic, com una explicitació de situacions violentes que ha hagut de patir l’autora sota les pressions d’una sèrie de mascles que han volgut abusar d’ella… Per tot això es tracta d’un llibre que colpeix i estremeix des de tots els nivells de lectura, des de totes les possibilitats interpretatives, i Arbona arriba a les mateixes certeses que Carl Gustav Jung i Alejandro Jodorowsky quan assoleix l’epifànica conclusió que tot acte creatiu pot arribar a ser un psicomàgic miracle d’alquímia en què els fems es transformen en or. És des d’aquest poder transmutador que la poeta subverteix les misèries patides per sublimar-les en una ambiciosa i colossal obra poètica.

Tant Blai Bonet com Pier Paolo Pasolini o el Marquès de Sade haurien donat la raó a Antònia Arbona pel que fa a les quirúrgiques reflexions que proporciona a través de pàgines rabioses que no perden el to just ni l’expressió exacta quan descriuen el poder, que corromp i tiranitza. Tot i que la veu poètica sovint expressa dubtes i explicita que no entén com ha pogut resistir tanta ignonímia, al final es confirma que la glòria sols es destina a les ànimes valentes que, com Antònia Arbona, no callen davant l’adversitat i creen contra tot, tal com va demostrar un cineasta també esmentat al volum com Jess Franco.