Així fa de pare

Alejandro Rodrigo: "El pitjor és un pare que no hi és"

Diplomat en magisteri, expert en anàlisi i investigació criminal i pare de l’Alicia i la Silvia, de 8 i 2 anys. Va ser tècnic de llibertat vigilada especialitzat en casos de maltractament intrafamiliar ascendent, treballa amb joves en perill d’exclusió social i publica 'Adolescencias reales desde dentro' (Plataforma Editorial).

3 min
Alejandro Rodrigo

BarcelonaLa filla gran ha estat, durant set anys, filla única i nosaltres pares primerencs, però fa poc, tot es va capgirar. Ella ja és la gran i nosaltres ja som experts. Un dels aprenentatges més grans quan tens un segon fill és que ja no ets el mateix pare. La vida evoluciona i encara que els teus principis educatius no hagin canviat, tu sí que has canviat i ja no estàs en la mateixa etapa vital, cosa que et permet identificar errors del passat que procures no repetir.

Ets un expert en adolescents que aviat tindrà una filla adolescent.

— Per prevenir possibles conflictes durant l’adolescència, et diria que un pare ha de convertir-se en un referent pel fill o filla, que sempre l’ha de saber escoltar i, al mateix temps, que no ha de tenir por quan li toqui ser ferm perquè si no, acabarà tendint cap a la sobreprotecció.

Cap a on evoluciona l’adolescència?

— Cap a una menor capacitat per connectar amb el seu "silenci interior". Avui, els adolescents estan molt ocupats mantenint-se connectats entre ells de manera virtual i això està aniquilant la capacitat que té qualsevol jove d’estar bé amb si mateix.

Per tant, són adolescents amb poca capacitat d’autoconeixement.

— Jo vaig néixer el 1981 i quan era jove recordo que estava acostumat a estar sol. De la mateixa manera que, amb el pas dels anys, la societat s'ha adonat que no era bona idea fumar a l’oficina o a la consulta d’un metge, crec que en un futur pròxim descobrirem que un nen absort per una pantalla és un nen que s’està perdent la seva infància.

Cito una frase del teu llibre que caldria penjar a la nevera. ‘No hi ha major felicitat per a un adolescent que gaudir de la sensació de pertànyer a una família’.

— Ah, és un honor escoltar-te fer aquesta valoració. Ens passa que els pares tendim a oblidar tot això que és tan obvi perquè estem molt poderosament vinculats als fills. Ells ens poden transportar a nivells emocionals que difícilment arribarem a experimentar en qualsevol altre context. Per això és tan fàcil oblidar la teoria. La meva dona, que té un sentit de l’humor molt intel·ligent, alguns cops m’ha dit: a veure si llegeixes els teus llibres.

Fes una reflexió que facis sovint als adolescents amb qui treballes.

— Els pregunto: si tinguessis un fill i el teu fill estigués fent justament això que fas tu, si persistís en mantenir la conducta que tu mantens, tu, com a pare, què faries?

I què et responen?

— Jo seria molt més estricte amb el meu fill del que són els meus pares amb mi.

Què has vist tractant amb adolescents que hagi fet canviar la teva manera de fer de pare?

— Potser no he arribat a l’extrem de canviar la meva manera de fer de pare, però sí que he pogut observar que el pitjor és un pare que no hi és. El que fa més mal és un pare que no hi vol ser, que està pendent de tot menys del fill. Aquesta manca d’atenció, aquests "mira, pare!" que queden desatesos durant la infància, aquest dolor que he vist en els ulls de tants adolescents em fan tenir molt present que potser fallaré a les meves filles més d’un cop, però que mai no deixaré de mirar-les.

Ens arriben al cor, els fills.

— Diàriament, en la meva feina, puc mantenir amb força solvència i una gran enteresa situacions familiars que superen qualsevol ficció imaginable. En canvi, quan soc a casa i es tracta de qualsevol cosa relacionada amb les meves filles, m’enfonso en un garbuix d’emocions difícils de controlar.

Suposo que has viscut històries força dures.

— Algunes històries reals que descric al llibre tenen una tensió força alta, però m'adono que a mi, treballant al despatx, allò que m’ha posat la pell de gallina no han estat les escenes dantesques o molt dramàtiques, sinó aquest moment que, d’una manera o altra, sovint s’acaba repetint, quan el noi connecta amb la mirada amb la seva mare, es gira cap a mi i em diu: "Alejandro, he fet patir molt a la mare, ho ha passat molt malament. Però saps què? Ella no m’ha abandonat mai". Viure això és un petit miracle.

Quina gran veritat t’ha arribat a dir la teva filla?

— "Papa, d’acord, tu ets molt graciós, però aquí qui ho sap tot és la mama".

stats