Així fa de mare
Suplements 11/12/2023

Koro Cantanabra: "Una persona estressada a la feina sense ser-ne conscient ho contagia a la família"

Periodista, 'coach' i mare de l’Alan i l'Eric, de 24 i 21 anys. Dirigeix l’Instituto del Estrés de Pamplona. Publica ‘Estrés encubierto. El síndrome invisible que amenaza tu vida’ (Amazon), un manual exhaustiu sobre un dels perills més desconeguts de la manera com vivim. Webs: korocantabrana.com i institutodelestres.com.

3 min
Koro Cantanabra.

BarcelonaÉs un mite que l’estrès no afecta nens i joves. S’ha detectat un increment en els trastorns mentals, d’ansietat i de depressió. L’estrès ens afecta a tots. Els pares tendim a pensar que els joves viuen sense preocupacions greus i que només s’estressen per banalitats.

Qualsevol adolescent et dirà també que els pares s’atabalen per tonteries.

— Sento sovint que s’acusa els joves de febles, de poc compromesos, però la nostra obligació és donar-los suport, donar-los eines per afrontar els reptes.

Quines són les eines que has volgut donar als teus fills?

— Que confiessin en ells mateixos, que és la millor de les confiances, una que t’acompanya tota la vida. Els he ensenyat a adonar-se de com estaven pensant, que vegin en tot moment què els és bo i què els causava malestar. Quan eren petits els repetia frases com "si un problema té solució, no cal amoïnar-se, i si no en té, de què serveix amoïnar-s'hi?" En una pel·lícula vaig sentir aquesta frase: "Al final tot acaba bé, i si no acaba bé és que encara no ha acabat".

Contagies optimisme.

— Soc de les que creu fermament que les coses sempre avancen cap a millor. Hi ha algunes vegades que no ens ho sembla, però vist des d’una certa distància, sempre acabem trobant la part bona de les coses. Aquesta és una percepció sana de l’estrès.

Hi ha un estrès bo?

— En petites dosis, és bo. Ens activa, fa augmentar la concentració, ens focalitza, ens proporciona més capacitat de decisió, una energia més gran i, fins i tot, ens reforça el sistema immunitari. Però la majoria de persones no són conscients que pateixen estrès fins que els passa factura i en paguen un preu elevat, ja sigui físic, emocional o mental. Malauradament, vivim amb tanta pressa, apagant tants focs, que no ens aturem a mirar-nos com ens sentim.

Es pot decidir viure sense estrès?

— L’estrès es produeix sovint quan pensem negativament, quan ens diem que no tenim temps, que les coses aniran malament. Pensar així ens angoixa. És un estrès provocat pel pensament. Per contra, si pensem que tindrem temps de fer-ho tot o que si no ens en sortim, tampoc no passarà res greu... quan pensem així vivim amb més tranquil·litat i, segurament, som més productius. Per tant, no és el que fem sinó el que pensem allò que fa que la vida resulti estressant o gratificant. A més, una persona estressada a la feina sense ser-ne conscient, ho contagia a la família.

Quina és la situació familiar més estressant que has viscut?

— Per a qualsevol família, un dels moments més difícils de gestionar és quan pot estar en perill la salut i el benestar dels fills. Les coses arriben a l’extrem quan sents que la vida del teu fill penja d’un fil, que la seva mort és una possibilitat. Quan això passa, vius un enorme estrès existencial, és una situació molt dura i dolorosa. És una situació que cap mare o pare voldria viure mai. És una por terrible, una angoixa que t’ofega. En moments així ho hem de donar tot per poder mantenir-nos en una actitud positiva, com a mínim davant del fill o la filla, no ens podem permetre deixar-nos caure.

A tu, què et va ajudar?

— Vaig creure en la capacitat i la força interior del meu fill. Vaig confiar també que els metges sabrien resoldre la situació. Em vaig convèncer que tot aniria bé. En realitat, no podia pensar d’una altra manera. Vaig decidir que no em preocuparia per si les coses anaven malament. Si les coses acabaven bé, ho celebraríem. I si acabaven malament, ja tindria temps per plorar. Al final, malgrat tot, les coses van acabar bé.

Quan has rigut més, amb els fills?

— Quan eren petits, el seu joc preferit era un que anomenàvem el monstre pessigoller.

El monstre pessigoller. M’interessa.

— Jo em posava al mig d’una gran catifa, agenollada, i els meus fills havien d’intentar creuar d’una banda a l’altra sense que jo els enxampés. Ara, quan n’enxampava un, el monstre pessigoller li feia pessigolles fins que l’altre aconseguia rescatar-lo. Normalment, aconseguien salvar-se saltant per sobre meu i fent-me ells pessigolles a mi, o el que fos. Aquest joc els divertia tant que, durant anys, hi vam jugar cada dia.

stats