Una pel·lícula per reflexionar sobre la nostra pròpia llibertat
Som lliures? Aquesta pregunta que s’han fet els més grans filòsofs és el repte que, d’una manera molt més innocent i entretinguda, ens planteja la protagonista de Poor things (Pobres criaturas), la pel·lícula dirigida per Yorgos Lanthimos candidata a l’Oscar. S’ha resumit com una mena de Frankenstein en versió femenina. I igual que la història de Mary Shelley, la trama ens convida a reflexionar sobre la vida, la mort, quin significat li donem a Déu, la moral científica i, molt especialment, sobre què és allò que ens fa humans.
A través del personatge de Bella Baxter, interpretada per l’actriu Emma Stone, es construeix una al·legoria sobre l’aprenentatge vital, especialment el de les dones. La curiositat innata de la Bella es veu limitada per les pors de les persones del seu entorn que, amb la intenció de protegir-la, la fan créixer amagant-li part de la realitat. Volen construir-li un món a mida en funció del que els altres consideren apte per les seves capacitats. Però només ella coneix els seus límits. La determinació per experimentar, però, trencarà els murs. I entrarem en la dimensió del descobriment del propi cos i la gestió de les emocions: el desig, la por, el plaer físic i l’intel·lectual, el trauma, el dolor, la felicitat i el patiment. La voracitat de la Bella, que es mou gràcies a la intuïció superlativa i un desfici per aprendre una mica naïf, és un procés d’empoderament efectiu i ràpid per una raó: l’absència de culpa i de vergonya, dues grans lloses que han pesat sempre sobre les dones. La seva capacitat de prescindir dels rols de gènere, de les normes socials o de les dinàmiques de poder, la fan avançar contra els desitjos de la resta dels personatges que intenten imposar-li una conducta en funció dels prejudicis i els interessos personals. La Bella desafia tot i tothom sense remordiments. Accepta com una aventura el risc d’equivocar-se, perquè no es retreu res. Vol una experiència de vida plena sense parar de preguntar-se el perquè de tot allò que observa. Quan un home li pren un llibre de les mans, sap que n’ha d’agafar un altre de seguida. Descobrirà com el món masculí és el que, sovint, prescriu el relat que les dones han de tenir sobre elles mateixes.
La pel·lícula passa del blanc i negre al color d’una manera gairebé inadvertida. Poor things és una història de transformació, a través de la vida, l’amor i la mort. D’una transformació individual malgrat els altres. I el que fa el personatge tan atractiu és que no hi ha atzar, no hi ha intervenció divina, no hi ha infortuni ni càstigs. El camí de Bella Baxter el determinen les seves pròpies decisions. El personatge creix perquè arrisca, té en compte el seu criteri i els seus instints, processa tot allò que aprèn per interpretar el futur, i ignora els límits que venen imposats per les convencions i les conveniències dels altres. No és una opció exempta de dolor, però l’omple de saviesa.
La Bella és sempre fidel a ella mateixa i això la fa temeràriament lliure i sorprenentment resilient. La pel·lícula ens desafia a reflexionar sobre la nostra pròpia llibertat. No vivim en el surrealisme psicodèlic que permet a la Bella portar-ho a l’extrem, però sí que tenim la possibilitat de qüestionar-nos quines circumstàncies de la nostra vida ens supediten i ens lliguen i quines ens deixen créixer i avançar.
