"Jo cuan era patita": una gran troballa d'arqueologia sonora
Hi ha troballes que són tresors. I no pel que costen, sinó per l’emoció que contenen i, sobretot, perquè suposen la recuperació d'alguna cosa que semblava desapareguda. Aquesta setmana, l’Albert Murillo, una de les persones que més estima la ràdio en el nostre país, va trobar, en una botiga d’objectes de segona mà, una cinta magnetofònica amb un contingut entranyable i molt divertit. La veu d’una nena, segurament nascuda als anys 70.
L’Albert Murillo, un magnífic professional de Catalunya Ràdio, sempre busca material sonor en botigues i mercats de vell. Tot ho escolta, tot ho digitalitza i tot ho descriu, i ha creat un arxiu personal meravellós on qui vulgui hi pot parar l’orella. El trobareu a espaciosonante.com. Un poti-poti d’àudios curiosos. Hi aboca paisatges sonors que grava en els seus viatges i hi documenta emissions antigues de ràdios locals i nacionals. Recupera material de locutors d’altres temps i retransmissions de moments històrics de fa unes quantes dècades. Gràcies a l’obsessió, l’afició i la sensibilitat de l’Albert Murillo, s’han conservat programes històrics i el llegat de grans professionals. Però també aquella vida que transcorria dins les cases: un professor enregistrant les seves teories sobre la psicoanàlisi, una família cantant junta, un senyor que explica la seva vida, una família de Bogotà que enregistra una cinta de comiat perquè la seva filla l’escolti quan arribi a Barcelona, o les gravacions d’un tal senyor Monteys durant un creuer pel Nil amb tota la seva família.
Les cintes de casset de famílies anònimes són el més meravellós. Cintes que han quedat abandonades, que se’n desconeix el propietari i que immortalitzaven instants quotidians, pensaments o celebracions per guardar-ne un record en el futur. El mateix que fem ara amb el mòbil. Si l’Albert pot deduir els noms dels protagonistes, intenta localitzar-los per retornar-los el material.
La cinta que va trobar i digitalitzar aquesta setmana és d’una nena divertidíssima. El casset està etiquetat amb lletra manuscrita de la seva propietària: ‘JO CUAN ERA PATITA’. Primer canta cançons populars mentre el seu pare toca el piano. Entona com pot el Dónde vas con mantón de manila i l’Ai mare, aneu a missa, aquella cançó d’una noia que volia anar a la guerra del braç d’un capità. També canta Baixant de la Font del Gat i la Caterineta. Gràcies a la conversa descobreix que el pare es diu Jordi Sarsanedas i la filla és la Marta. Quan la Marta ronda els vuit o nou anys, tornar a gravar-se i repassa tota la programació setmanal de TV3. Correspon a l’any 1984. Recorda a uns oients imaginaris que fan L’esclava Isaura. I després ens diu que emeten els dibuixos del Pacman. Ens explica que els dimarts fan The munch punch. Si hi compartiu generació, els recordareu: una animació de fruites que vivien felices en una caseta de jardí. Els dimecres toca Els descamisats, “i el dijous no fan res” lamenta la nena. Ho explica amb el mateix to que devia fer servir la seva mestra de l’escola. La petita Marta elogia el programa A la recerca de…, un espai divulgatiu que li encanta. I amb raó, perquè despertava la curiositat de grans i petits.
Val la pena que ho recupereu i descobriu altres troballes. Són tresors que l’Albert Murillo salva i els retorna el valor que van tenir un dia. Una mostra de la vida d’una època i d’una afició que molts vam practicar. La inquietud de deixar les nostres veus gravades per recuperar-les en un futur i observar com érem i com ens entreteníem aleshores. Arqueologia sonora.
