Nit de Carnaval: tres núvies a la fuga, un capellà i un drac

Cada mes de febrer la recordo. Era una de les meves millors amigues i va morir un febrer, amb 51 anys, la matinada d’un dissabte de Carnaval. També feia anys el mateix mes i, de fet, aquell dissabte havíem quedat amb el grup d’amigues per disfressar-nos i fer-li bufar espelmes. 

Feia anys que havíem deixat d’engiponar-nos vestits de banyistes dels anys 20, de bruixes, de Cleopatres, de pirates, de Mosqueteres i de dones medievals. Ho havíem deixat de fer quan li van diagnosticar un càncer de pit especialment agressiu i el primer Carnestoltes després de la notícia va coincidir amb la primera operació. Però aquell any que estava ja tan tocada vam decidir que a la merda, que tocava riure especialment. I se’ns va acudir vestir-nos de núvies a la fuga. Tres de les cinc teníem els vestits blancs preparats, que pensàvem dur amb vambes esportives i uns dorsals de running que ens va fer el que ara és el meu exmarit. Ella i una altra de les amigues van dir que anirien de capellà, perquè ja s’havien disfressat de núvia una vegada i no volien repetir. Jo, en canvi, com que l’única vegada que he legalitzat una parella va ser vestida de vermell, em feia riure veure’m amb el vestit de núvia canònic que m’havia deixat una amiga que s’havia divorciat.

Aquell dissabte al matí vaig rebre un dels missatges més tristos que he rebut mai: ja se n'havia anat i, esclar, no podria bufar espelmes ni anar a ballar. Aquell dia ens el vam passar les quatre amigues, bevent vermut, plorant i rient mentre recordàvem tot el que havíem viscut juntes. Després vam anar a la vetlla, destruïdes, encara amb certs efectes d’alcohol al cos i del núvol emocional que vivíem, i a la nit vam decidir mantenir el sopar. I allà, a casa meva, en companyia del meu exmarit, que també l’estimava molt, de sobte vam tenir clar que o ens disfressàvem o aquella nit se’ns presentaria en esperit per renyar-nos. Perquè si una cosa era la Gisela, era positiva i aferrada a la vida i a l’alegria. 

Vam disfressar-nos rient i plorant i rient encara més: tres de núvies a la fuga, una de capellà i el meu exmarit de drac, gràcies a una disfressa que corria per casa d’un dels meus fills adolescents. I així, formant aquest grup estrany, hilarant i trist, vam anar a ballar a l’Ateneu La Torna per celebrar-la a ella, a la vida i a la fortuna d’haver-nos tingut. Cinc dones que es van estimar com només ho sabem fer les dones. 

La Caitlin Moran parla d’aquesta manera d’agrupar-nos les dones com d'aquelarres i a mi m’agrada, perquè treu la connotació negativa a la paraula bruixa. I perquè és un terme exacte i precís. Fem màgia, com aquella nit boja, dura i divertidíssima. Tot alhora.