Suplements 26/12/2021

Nadal i islam: no sempre antagònics

El Nadal interpel·la sempre, i també entre les comunitats musulmanes sorgeix el debat

4 min
Els llums de Nadal al Passeig de Gràcia

Barcelona“¿Com pots mantenir el teu compromís religiós i amb sentit quan sovint apareix com un contrast evident amb el teu entorn quotidià?” Hi ha preguntes que mai desapareixen. En una època en què les identitats semblen necessitar límits clars per poder-nos definir indefinidament, la trobada sempre interpel·la. Si, més enllà de les creences religioses o culturals, el Nadal funciona com una d’aquestes trobades, les interpel·lacions que desperta cada any són múltiples. La pregunta de l’inici, la pregunta que no acaba, se la planteja Mona Siddiqui, una de les veus britàniques més destacades del diàleg interreligiós, professora a la Universitat d’Edimburg i autora de diversos llibres sobre l'islam.

Nascuda a Karachi (Pakistan) el 1963, viu al Regne Unit des dels cinc anys, quan la seva família s’hi va mudar. Identitat, diferència, encaix, convivència i diàleg són termes claus de la seva vida. Com ella mateixa confessa al seu llibre de memòries My way. A muslim woman’s journey (Tauris), la gestió d’aquests termes claus l’ha fet des de petita, i és per Nadal quan més evidents es fan: “No només és que Nadal sigui bonic, la manera com s’embolica, s’anuncia i es ven, sinó que també hi ha el sentiment que cap altra festa pot fer-li ombra. No seria exagerat dir que cap altra ocasió religiosa o cultural està tan present a la consciència global. Sí, les persones d’altres creences, en diferents parts del món, poden apassionar-se amb les celebracions pròpies, però aquí a Occident tothom assumeix que Nadal se celebra a tot arreu. De fet, molts se senten genuïnament sorpresos quan els dius que no el celebres, i fins i tot se’t compadeixen, els hi veus a la cara. A l’escola, quan els companys em preguntaven què significava la celebració de l’Aid al-Fitr (el sacrifici del xai), la temptació sovint era respondre «és el Nadal musulmà». Però sense llumenetes, avet ni gall dindi, tot plegat semblava una mica trist. Havies d’explicar que no celebraves Nadal i et miraven amb pena per tots els regals que no rebries”.

Festa interreligiosa

Però és sempre així? Els musulmans no celebren Nadal? Si fem un cop d’ull als centenars de webs que volen resoldre dubtes entre els fidels sobre què és correcte o incorrecte en la pràctica de l’islam, podem veure que aquesta és una pregunta recorrent, en especial en aquestes dates. Tot i que les versions més ortodoxes dilueixen els dubtes amb un no rotund, el mer fet que hi hagi una bona part de la comunitat musulmana que s’ho pregunti ja indica que alguna cosa es mou. De fet, en països on tradicionalment la convivència entre cristians i musulmans és un fet, del Senegal a Etiòpia, del Líban al Pakistan, és habitual que les famílies musulmanes s’impliquin en aquesta celebració, ja sigui perquè en la mateixa família hi ha membres de les dues conviccions o bé perquè en el veïnat es viu com una ocasió d’enfortir els llaços i la convivència.

Un d’aquests exemples el trobem a l’organització pakistanesa Minhaj ul-Quran, molt present a Catalunya i un dels moviments musulmans que més treballen pel diàleg i la convivència. Al Pakistan, on tenen la seu central, han rebut crítiques dels sectors més fonamentalistes per haver organitzat celebracions de Nadal i haver acollit les comunitats cristianes pakistaneses a les seves seus, un fet que ells defensen en nom de la convivència i el respecte. També a Europa les coses són més plurals i amb matisos que les respostes de molts teòlegs virtuals als nombrosos dubtes de si és haram (il·lícit) decorar la casa amb elements nadalencs o fer regals als infants.

Com afirma la mateixa Siddiqui, “aquesta qüestió troba la manera de reinventar-se a si mateixa en cada generació”. I afegeix: “El meu fill petit em va preguntar una vegada per què no teníem a casa un avet decorat. Quan li vaig dir que no celebràvem Nadal, em va respondre: «Doncs que avorrit que és, ser musulmà!». Vaig intentar no enriure'm gaire d’aquest desafiament teològic, perquè a mi també m’havia passat”.

“El Regne Unit és casa meva i les seves cultures i oportunitats, a més de l’idioma, continuen modulant-me com a persona”, diu aquesta professora, tot i haver nascut al Pakistan. “Mai he sentit cap conflicte real per viure el meu islam aquí. Durant l’època nadalenca sempre he intercanviat contenta postals i regals amb amics, quan era petita i ara d’adulta. Ara bé, ho he fet des de fora. L’únic que em proposo és intentar ser generosa amb la celebració dels altres de la mateixa manera que espero que ho facin amb les meves dates importants. Donar i rebre és símbol de la generositat divina i sempre dignifica. A vegades, l'única manera de veure el ritual d’algú altre és amb l’observació respectuosa i fins i tot joiosa”, explica.

Nostàlgia i felicitat

El sentiment de Siddiqui és compartit per més gent que no participa “des de dins” en el Nadal però que se’l fa seu a la seva manera. En cert sentit, és el que ha passat amb una gran part de la població a Occident, que, sense afirmar-se cristiana, celebra Nadal d’una manera molt diferent de com es feia tradicionalment. Com totes les tradicions, la negociació i l'apropiació fan que continuïn vives.

“Nadal –explica Siddiqui– sempre ha sigut una època de vacances per a tothom que viu aquí, encara que no sempre se celebri en família. Personalment, Nadal em fa més nostàlgica del que no he experimentat, és a dir, gairebé mai he celebrat cap festivitat islàmica en una societat de majoria musulmana. Ho noto més quan admiro els avets decorats, les llums nadalenques i les garlandes a les portes dels veïns. Potser aquest lleuger anhel és inevitable, quan vius amb alguna cosa que no pots abraçar del tot”.

Decorar o no decorar, celebrar o no celebrar, regalar o no regalar són preguntes que arriben cada Nadal, i no només entre els musulmans. Siddiqui ho conclou amb una reflexió sobre els signes dels temps: “La diferència més gran que veig entre com em van criar i com educo jo els meus fills té relació amb la felicitat. La generació dels meus pares no donava gaire importància a la felicitat. De fet, estaven molt més preocupats per la dignitat”.

stats