El quimono: de vestir els samurais a conquerir els carrers

BarcelonaVenècia. Dissabte, 9 de setembre de 1967. Al palau Ca’Rezzonico s’organitza una festa amb convidats famosíssims: els prínceps de Mònaco, els Vanderbilt, la comtessa Jacqueline de Ribes, Pierre Cardin, Aristòtil Onassis... Però aquella nit qui s’emporta totes les mirades és Elizabeth Taylor, que passa el final de l’estiu gravant una pel·lícula a Itàlia. Es diu Boom!, està coprotagonitzada pel seu encara marit Richard Burton i l’esplendorós vestuari que llueix el firma la casa Tiziani of Rome, tot i que el dissenya un jove alemany: Karl Lagerfeld. Del set de rodatge, Taylor s’emporta a Venècia un espectacular adorn de cap i una peça de color ivori i brodada a mà no menys impactant: un vestit-quimono inspirat en el del teatre kabuki. La fotografia de l’actriu britànica gaudint de la festa fa la volta al món i referma una tendència que ja venia de lluny: com el quimono havia arrelat a l’imaginari occidental fins al punt d’entrar a formar part de la cultura popular.

Al llarg dels segles, el quimono ha sigut el llenç en el qual s’ha escrit la història del Japó. Un llenç viu, perquè a cop de nous patrons, brodats i colors també ha explicat els canvis socials i culturals que han anat transformant el país. Durant el període Edo (1615-1868), els samurais –i les seves esposes– van ser els primers en vestir quimonos sumptuosos, que ja mostraven una refinada tècnica costurera. Els comerciants –i, de nou, les seves mullers– van ser els següents en portar aquestes peces perquè era la seva manera de proclamar, no només el seu estatus i la seva riquesa, sinó també el seu bon gust. No en va, en aquesta època es van popularitzar uns gravats que mostraven diferents estils de quimonos, a més de llibres on es mostraven diversos tipus de patrons. És així com naixien les modes.

Ara bé, no va ser fins al període Meiji (1868-1912) que el gust occidental va començar a penetrar al Japó, on les dones de la cort van adoptar els vestits llargs amb polissó que triomfaven a Europa. Això va coincidir amb una modernització del país que va permetre a més japoneses accedir als preuats quimonos de seda. Curiosament, alguns estampats d’aquests quimonos estaven inspirats en els corrents artístics europeus de finals i principis del segle XX com l’Art Nouveau i l’Art Déco. Un bon exemple és un antic quimono d’estiu amb un estampat d’espirals que forma part de Kimono Style: The John C. Weber Collection, una exposició del Museu Metropolità de Nova York que es podrà veure fins al febrer i que aprofundeix en la història d’aquesta peça clau de la indumentària japonesa i la seva influència en la moda occidental. Un diàleg tèxtil que beu tant de la col·lecció de Weber com dels fons de moda del mateix museu, i que es complementa amb pintures, gravats i objectes decoratius japonesos.

Paradoxalment, aquesta influència va ser bidireccional. El Japó es fixava en Europa i Europa es fixava en el Japó fins al punt de retroalimentar-se. A finals del segle XIX, els gravats d’indumentària japonesa eren font d’inspiració per als dissenyadors de moda com Jacques Worth, precursor de les cases d’alta costura de París. Però no es fixaven tant en la peça com en el teixit, que utilitzaven per crear vestits de nit plens d’exotisme. Ara bé, no va ser fins a la primera dècada del segle XX que la silueta envoltant dels quimonos japonesos va seduir Paul Poiret, que ja tenia la influència de l’orientalisme dels Ballets Russos que Sergei Diaghilev va portar a París el 1909.

De fet, Poiret i altres coetanis seus –com les germanes Callot i Madeleine Vionnet– van revolucionar la manera de vestir de les dones alliberant-les de la cotilla i apostant per una silueta més recta i, en definitiva, més moderna. Així ho mostra una de les peces estrella de l’exposició novaiorquesa: el famós abric París (1919) que Poiret va crear per a la seva dona, Denise, confeccionat amb una peça única de vellut de seda de quasi cinc metres que el connecta amb l’arquitectura del quimono. La mateixa influència es copsa en l’Evening Wrap (1951), un abric de seda rosa dissenyat per Balenciaga, un altre apassionat de l’estètica oriental, o un vestit de nit de Maison Margiela que focalitza la seva força en l’obi, el cinturó del quimono.

Mentrestant, al Japó també es vivien canvis significatius. Les botigues copiaven les pràctiques comercials europees i promovien un estil de vida modern que es va accelerar a finals del període Meiji. Això va fer que als anys 20 i 30 es popularitzessin entre les dones de classe mitjana els meisen, un tipus de quimono molt més assequible gràcies a l'ús de teixits barats i un sistema de producció industrial. Finalment, els quimonos de colors brillants i estampats atrevits van conquerir els carrers. Tan atrevits, que alguns s’inspiraven en moviments d’avantguarda europeus com el futurisme italià o el De Stijl neerlandès. I és que molt abans que Yves Saint Laurent trenqués esquemes amb els vestits Mondrian (1965), al Japó ja hi havia quimonos que s’emmirallaven en l’abstracció geomètrica dels seus quadres.

L’estructura del quimono no només ha inspirat els creadors d’Occident, també els mateixos dissenyadors japonesos. A banda de Hanae Mori, un dels més destacats va ser Issey Miyake, que a més d’experimentar amb els teixits solia reinterpretar altres icones de la seva cultura com els quimonos o les armadures dels samurais. De fet, aquest camí de simbolismes i reinterpretacions culturals també l’han explorat altres creadors japonesos contemporanis com Yohji Yamamoto i Rei Kawakubo, fundadora de la marca de culte Comme des Garçons, present a l’exposició del Museu Metropolità amb la peça Ensemble (2018), que representa un quimono amb un coll camiser i un acolorit estampat floral dominat pel rostre d’una noia manga.