“El més avorrit de la maldat és que un s’hi acostuma”, va escriure Jean-Paul Sartre. La frase podria servir de reclam per acompanyar la pel·lícula The zone of interest (La zona de interés) de Jonathan Glazer que aquests dies podeu trobar a la cartellera. Basada en la novel·la de Martin Amis, relata un any en la vida de la família de Rudolph Höss, el comandant nazi responsable d’Auschwitz. Per treballar amb diligència, Höss ha construït casa seva paret per paret amb el camp d’extermini. La seva dona ha creat una llar aparentment idíl·lica a tocar de l’horror. Els fills es crien en una casa amb un jardí ple de flors, amb gronxadors, un hort i piscina. Gaudeixen de calefacció central i serventes obedients. Els caps de setmana fan excursions al riu i munten a cavall amb la canalla. La pel·lícula és candidata a cinc estatuetes dels Oscars i les merescudes estrelles que li ha atorgat la crítica poden fer pensar que és un altre film esgarrifós i èpic sobre l’Holocaust.
The zone of interest no s’assembla a cap drama sobre l’ocupació nazi. Surts del cinema amb la incomoditat d’haver vist una pel·lícula estranya que t’ha explicat el que ja sabies d’una manera molt diferent. I la prova és que, a la sala del cinema, a l’inici de la projecció, una dona es va aixecar per anar a avisar que alguna cosa s’havia espatllat. “S’ha encallat”, deia la dona en veu alta mentre buscava la porta a les palpentes. The zone of interest no exhibeix l’esfereïdora realitat dels camps d’extermini. Però s’aprofita del que l’espectador ja sap sobre les atrocitats del nazisme per mostrar-te l’altra cara de la maldat. T’explica què fa el mal quan descansa, quan es distreu i quan gestiona el dia a dia de la feina i de la vida familiar. Auschwitz hi apareix en fora de camp, però la seva presència és terriblement omnipresent a través d’una banda sonora esborronadora. Els grinyols metàl·lics i profunds dels crematoris, els gemecs, els crits, els trets esporàdics sobrepassen els murs. Des de les finestres de la llar dels Höss, nit i dia, es veu el fum de la gran xemeneia que no s’atura mai. Però, en l’enquadrament de la càmera, gairebé com si fos un documental, la quotidianitat continua indiferent al que passa a pocs metres. Una rutina que fins i tot ignora el fet fílmic. Els espectadors ens convertim en voyeurs secrets de la seva intimitat. The zone of interest és demolidora en els detalls. No cal explicitar res terrorífic per entendre fins a quin punt la maldat ha amarat la vida domèstica. Què observa el nen amb la lot? Què hi fa aquella dona en un despatx? De qui és aquell abric de visó? El joc tranquil d’una criatura a la seva habitació és interromput per uns xiscles. La manera com el nano no gosa ni acostar-se a la cortina fa evident que intenta evadir-se de la por. ¿De qui és aquella roba que reparteixen entre les minyones? La maldat més impune també s’estima els fills, cultiva les verdures amb amor, coneix el nom de les flors més boniques i cuida els animals amb afecte. Però, malgrat tot, la crueltat emergeix per les fissures. The zone of interest et fa sortir desconcertat del cinema. Però la pel·lícula se’t fica a dins. I és els dies següents que t’adones que no te la pots treure del cap.
