L'arma secreta dels ministres de Pedro Sánchez
Ja fa unes quantes temporades que les espatlles prominents estan totalment en tendència i, en vista del que es presenta a les passarel·les, queda clar que encara no les deixem marxar. A través de l’ús de muscleres, proliferen unes siluetes amb tendència quadrada, que atorguen poder i destil·len fortalesa. És que, de fet, en la història, quan ha calgut escenificar el poder, s’ha fet emfasitzant les espatlles. Tan sols cal mirar la foto del nou govern de Pedro Sánchez a les escales de la Moncloa, amb un clar predomini de les muscleres. Primerament, en tots els ministres, ja que el vestit sastre tradicional, com a clar emblema estètic patriarcal, té implícita la musclera. Però, a més, també destaquen les espatlles quadrades en ministres com Pilar Alegría, Mónica García, Nadia Calviño o Margarita Robles. Perquè el poder no tan sols s’ha de posseir, sinó que també s’ha de performar.
Un clar antecedent d’això el tenim en les monarquies absolutistes que, després que la figura del rei perdés força política durant l’Alta Edat Mitjana, pel fet d’haver atomitzat el seu poder entre els nobles, arran del segle XIV va iniciar-se un procés per tornar a atresorar-lo. Els monarques absoluts tenien un poder il·limitat que també requeria una indumentària que representés la seva megalomania. Un exemple clar és Enric VIII, amb una estètica que, a través de farcits generosos per maximitzar la musculatura de braços, pectorals i espatlles, fatxendejava de poder polític i de força física.
Les dones també han requerit muscleres, especialment quan han necessitat empoderar-se. Tal és el cas del creador Adrian, que vestia des de Hollywood actrius com Katharine Hepburn, Joan Crawford o Greta Garbo. Unes dones amb una forta personalitat, a dins i a fora de la pantalla, a les quals Adrian complementava amb muscleres. Tan sols hem de recordar Crawford amb unes espatlles d’angle recte al film Mildred Pierce (1945) o Garbo vestida de princesa de Java amb muscleres prominents a Wild orchid (1929). Una moda que, en mans de dones amb una imatge de tanta fortalesa, va acabar sent batejada com a power suit. Les aportacions d’Adrian van ser fonamentals per al victory suit, és a dir, la moda femenina de la Segona Guerra Mundial. En primer lloc, el nom representava les ànsies de victòria i, en segon, les espatlles pronunciades que dibuixaven una silueta en V.
L’estètica dels 80 va masculinitzar la imatge de la dona a través d’accentuar les espatlles, quan aquesta va incorporar-se de manera decidida al món professional, en un context d’agressivitat neoliberal. Possiblement, les muscleres van aportar-li un plus de fortalesa per sobreviure en un entorn tan advers, al mateix temps que van ajudar a crear els personatges de dones dolentes i potents en sèries de ficció, com Alexis Carrington a Dinastia o Diana a la sèrie V. El darrer cas d’aquesta moda, el de Rauw Alejandro als Grammy Llatins, que va lluir unes muscleres XL d’Yves Saint Laurent tot udolant amb autotune l’absència de Rosalia, que, a diferència de les muscleres que no acaben de marxar, ella sí que ja Se fue.
