Juan Ramón Lucas: "La meva mare ens va educar en la igualtat de manera obsessiva"

Barcelona"He construït una història que té molt a veure amb la infància de la meva mare, amb tot el que he après d'ella. Ens va educar en la igualtat de manera quasi obsessiva", explica Juan Ramón Lucas (Madrid), que acaba de publicar la seva tercera novel·la: Melina (Contraluz). El periodista, amb una llarga trajectòria a la ràdio i a la televisió, va créixer a Ribadedeva (Astúries). El seu pare era de Colombres i la seva mare de Mieres, i és en aquesta població asturiana on transcorre la novel·la, que arrenca amb el naixement de la Melina, el 1934, en plena Revolució d'Astúries, i continua amb l'exili a l'Argentina i la foscor del franquisme.

Lucas s'inspira en part en un manuscrit que va escriure la seva mare sobre la seva infantesa. "La part fictícia és el viatge a l'Argentina de la Melina, però la infància està inspirada en la meva mare, que ara té 89 anys. Ella va vigilar la meva novel·la des del principi i només em va demanar una cosa, que tingués un final feliç, perquè ella ha estat molt feliç amb el meu pare", diu el periodista i escriptor. La seva infància, però, va ser força dura. Hi ha una frase, al principi de la novel·la, que no és ficció. Quan va néixer la mare de Lucas, el seu avi va dir: "Agafeu una corda i ofegueu-la". Ho va dir, segons l'autor, perquè esperava un fill i perquè tenia encara a la retina un fet traumàtic.

A la novel·la, el personatge del pare, que té molts punts en comú amb l'avi de l'autor, és sindicalista i socialista, lluita per la igualtat, s'involucra en la Revolució del 34 i en la Guerra Civil, però a casa està molt lluny d'exercir la igualtat. És profundament masclista, com molts homes de l'època, i força sovint humilia la seva filla. "Hi ha una manca d'afecte cap a la filla. La Melina surt a fora, marxa a l'Argentina. Veu moltes més coses de les que va veure la meva mare, però com la meva mare, busca resoldre aquest desafecte per la via de la igualtat, de trobar l'afecte d'altres persones, de sentir-se important i útil, de superar el menyspreu d'un pare que considerava les dones inferiors", assegura l'autor, que reivindica les dones de l'Astúries rural que lluitaven per sortir-se'n. "En aquell àmbit miner hi havia dones que eren autosuficients, admirables i diferents, com les guisanderas [eren dones que coneixien les propietats de les plantes que creixien als boscos i als horts i que sovint eren reclamades per cuinar en grans celebracions, una figura que Astúries ha recuperat recentment] o les tratantas, que organitzaven l'estraperlo", explica l'autor.

Una doble repressió

"Jo tinc dones així a la meva família, dones intel·ligents, que no van anar a l'escola i que no van poder tenir rellevància pública, però que tenien capacitat d'observar i aprendre", recorda l'autor. La seva àvia materna va treballar fins als 100 anys i va morir als 102. "Als anys 60 la meva mare, els dissabtes, ens feia col·laborar en la neteja de la casa. Devíem ser els únics nens al barri que no sortíem a jugar i havíem de netejar", diu. El llibre vol reivindicar totes aquestes dones. "La Melina és moltes dones anònimes que van patir la guerra i la repressió, i van haver de sortir-se'n soles, perquè el marit era a la presó o havia mort. Van patir la repressió per formar part del bàndol derrotat i la repressió a casa, perquè se les considerava inferiors", conclou.