Suplements 23/01/2022

Iraq: el país dels dos grans rius es queda sense aigua

L’Iraq, regat pel Tigris i l’Eufrates, es mor de set. L’extrema sequera provocada per la crisi climàtica, la manca d’infraestructures a causa de dècades d’inestabilitat i les polítiques hidrogràfiques de països com Turquia i l’Iran estan generant una crisi d’accés a l’aigua sense precedents a l’antiga Mesopotàmia que afecta milions de persones

David Meseguer
11 min
Moltes pagesos de la zona del llac Hamrín l'han anat abandonant a mesura que els nivells d'aigua han anat decreixent

IraqPer a Fàtima Awad, les bombes de l’Estat Islàmic i la sequera tenen el mateix poder destructiu. Mentre que un atac del grup extremista gairebé va matar dues de les seves filles i va forçar la família a desplaçar-se, l’escassetat d’aigua causada pel canvi climàtic amenaça de mort el seu bestiar i els seus cultius, la principal font de subsistència de milers d’iraquians que viuen al voltant del llac Hamrín, situat 135 quilòmetres al nord-est de Bagdad.

“No recordo un període com aquest amb tants mesos sense pluja. Si la situació continua, moriran tots els animals. Sense aigua tampoc podem cultivar absolutament res”, explica aquesta dona de 60 anys, que vesteix una abaia i un hijab negres mentre prepara el farratge per a tres vaques famolenques que hi ha a l’estable situat al pati interior de casa seva. Viuda i matriarca d’una família de la regió de Diyala, la Fàtima tem ara que l’extrema sequera els forci a un segon desplaçament només set anys després que el Daeix ataqués la rodalia del llac Hamrín i destruís la llar familiar. Una acció jihadista en què dues filles seves van resultar greument ferides per la metralla d’un obús.

“Vam fugir fins que les autoritats van expulsar l’Estat Islàmic i van dir que era segur tornar-hi. Vam haver de reconstruir-ho tot i comprar animals per començar de nou”, recorda la Fàtima amb un fil de veu que denota esgotament. Les conseqüències de l’atac a què fa referència són encara ben visibles en les ennegrides rajoles que cobreixen el terra de la llar i que algun dia van ser blanques, així com en l’estat físic de les seves filles, que requereixen medicació i cures constants.

“La sequera ens ha sumit en la misèria absoluta i no tenim diners per hospitalitzar la meva filla petita, la més afectada. No hi ha cap altre remei que tenir-la aquí a casa i fer-me’n càrrec”, assenyala la Fàtima des del saló on, al costat de dues velles butaques entapissades de color verd, hi ha el llit sobre el qual jeu estirada la Zakia, de 27 anys. “No pot moure’s ni aixecar-se. Per això està connectada a una sonda que he de revisar i buidar constantment”, explica amb resignació una mare que, a més a més, ha d’exercir d’infermera, mestressa de casa i pagesa.

Zona zero de la crisi climàtica

Com la Fàtima, set milions de persones a l’Iraq estan en risc de desplaçament perquè han deixat de tenir accés a l’aigua, els aliments i l’electricitat a causa de l’extrema sequera. Són dades aportades per Alan al-Jaff, portaveu del programa d’ajuda humanitària d’Oxfam Intermón en territori iraquià. “Estem molt preocupats per l’impacte que aquesta situació tindrà sobre els agricultors i altres col·lectius especialment vulnerables, com les dones. També ens amoïnen els iraquians ja desplaçats i que viuen en condicions precàries arran del conflicte amb l’Estat Islàmic”, indica Al-Jaff.

Fadhili Hamad, un pagès de 34 anys de la província de Diyala, mostra l’estat en què ha quedat la collita de raïm. Els agricultors locals no recorden un període de sequera tan prolongat com l’actual

Una greu afectació climàtica que també recull l’informe GEO-6 publicat per l’Oficina de Medi Ambient de les Nacions Unides, segons el qual “l’Iraq està classificat com el cinquè país més vulnerable del món pel que fa a la disponibilitat d’aigua i d’aliments, i a les temperatures extremes”. El mateix estudi indica que aquests efectes derivats de l’escalfament global impactaran negativament en la seguretat alimentària, hídrica i sanitària dels iraquians, així com en l’estabilitat social del país.

L’Ahmed Askety, un pagès de 51 anys que també viu a tocar del llac Hamrín, a la província de Diyala, tampoc recorda una sequera tan llarga en les tres dècades que fa que es dedica a l’agricultura. Vestit amb una llarga túnica de color blanc i una kufia -el tradicional mocador d’origen palestí- amb ornaments negres per protegir-se del sol, diu que és el primer cop a la seva vida que la calor i la manca d’aigua estan matant el bestiar al seu poble, cosa que afecta els ingressos i fa que la gent passi gana. L’últim estiu l’Iraq va superar els 51 graus, i la temperatura mitjana hi ha augmentat gairebé 2,3 ºC des de finals del segle XIX, el doble que la mitjana global.

“Moltes ovelles han mort deshidratades. Sense pluja i amb el llac sec, l’única font d’aigua són els pous. El problema és que l’aigua del subsol té una gran concentració de sal i, per tant, no podem fer-la servir per abeurar els animals ni per cultivar res”, explica aquest pagès de frondós bigoti blanc, que veu resignat com les poques vaques que té poden córrer la mateixa sort. Des de l’estable on guarda el bestiar, l’Ahmed assenyala que la crisi climàtica ha fet insostenible la vida com a agricultor. “Ningú esperava aquesta absència de pluja durant tants mesos seguits. Si hagués sabut que les coses anirien així, hauria venut les ovelles i hauria buscat una altra feina. Tot i que tampoc n’hi ha”, comenta abatut el pagès per després afegir: “Aquesta és la nostra terra i aquí viurem i morirem”.

En Zidan Mohamed pastura les ovelles en mig del llit sec de la riera de Karawkut:

Com cada matí, Natiq Jassim obre la finestra de casa seva i mira al cel. I com tots els matins dels últims dos anys i mig, l’única cosa que veu a l’horitzó són núvols de pols. Aquest pagès de poblada barba blanca, que no se separa d’un llarg bastó de fusta, recorda que és el primer cop d’ençà que es dedica a la pagesia que ha hagut de guardar les llavors i els estris per sembrar i llaurar la terra. “Vaig heretar les terres del meu avi i mai havíem patit una situació tan extrema com aquesta. Amb els camps erms no sé de què viurem”, es lamenta aquest agricultor de 60 anys, que porta una indumentària idèntica a la de l’Ahmed.

Sense tenir possibilitat de plantar blat ni verdures, els fills d’en Natiq han hagut d’abandonar Diyala i migrar cap a una altra zona del país per treballar com a jornalers. Mentre recorre els seus camps totalment desèrtics flanquejats per palmeres datileres, el desnodrit pagès reflexiona sobre el passat i el futur més immediat. “Fa cinc anys vam escapar de l’horror del Daeix. Sense aigua i sense cap tipus d’ajuda, no ens quedarà més opció que tornar a marxar”.

Totalment dependents de les reserves hídriques del llac Hamrín, l’assecament d’aquest espai sorgit a partir de la construcció d’una presa l’any 1981 en el curs del riu Diyala, ha posat en una situació límit milers de famílies de la regió. Amb una superfície de 340 quilòmetres quadrats i una capacitat de 2.060 milions de metres cúbics d’aigua, el llac havia permès fins ara que les comunitats locals visquessin de la pesca, el pasturatge i el conreu de palmeres datileres, fruites i hortalisses. Unes activitats de subsistència que els iraquians d’aquesta zona han anat abandonant forçosament a mesura que l’aigua ha anat desapareixent, sobretot aquest últim any.

L’aigua, qüestió d’estat

Més enllà de la sequera i els efectes de l’escalfament global, en l’assecament del llac Hamrín també hi ha influït de forma determinant la política hídrica d’un estat veí, l’Iran. Segons el govern iraquià, Teheran ha construït una presa en el curs del riu Alwand -afluent del riu Diyala- abans que travessi les muntanyes que exerceixen de frontera natural entre els dos països. Bagdad també acusa el règim dels aiatol·làs d’haver modificat el curs d’alguns rius perquè aquests segueixin fluint dintre de territori iranià. En relació amb aquesta qüestió, Aun Dhyaib, conseller del ministre de Recursos Hídrics, denuncia des del seu despatx a la capital iraquiana que l’Iran ha alterat el rumb dels rius Karkheh i Karun, cosa que ha afectat notablement els aiguamolls de Hawizeh i els estuaris del Tigris i l’Eufrates en la seva desembocadura al golf Aràbic -topònim utilitzat pels àrabs en lloc de Pèrsic.

La Fàtima Awad prepara el farratge, cada com més escàs i car, per al bestiar

“No podem obviar que els iranians també estan patint la sequera, però és inconcebible que canviïn el rumb dels rius. El dret internacional estableix que els països han de repartir-se els danys. No pot ser que tot el perjudici recaigui sobre l’Iraq”, esgrimeix aquest veterà tecnòcrata que treballa al ministeri que gestiona l’aigua des del 1968. El funcionari defensa que els països veïns han de respectar el principi que els rius no tenen fronteres polítiques perquè tota la població que viu a la seva conca des del naixement fins a la desembocadura té dret a fer ús de l’aigua. En aquest sentit, el govern iraquià també ha demanat a Ankara que redueixi la quantitat de projectes hidrològics i n’executi només el 70% dels previstos arran de l’enorme impacte que estan tenint en la disminució del cabal del riu Eufrates.

“El 1979 l’ONU ja va dictar una resolució sobre com s’han de gestionar els recursos naturals compartits per dos estats o més. El respecte pel dret internacional és la nostra arma principal a l’hora de negociar amb els països veïns. Com que la resposta no sempre és favorable, ja hem presentat una sol·licitud perquè el nostre ministeri d’Afers Exteriors ho elevi al Tribunal Internacional de Justícia”, indica Aun Dhyaib. Pel que fa a la judicialització de la gestió dels recursos hídrics, Bagdad remarca que es tracta de l’últim recurs si, finalment, el diàleg directe amb el país en qüestió fracassa i és impossible arribar a un acord bilateral.

Des del govern de Bagdad admeten que la feblesa del país a escala internacional afecta la seva força negociadora i, en conseqüència, la seva capacitat d’influència sobre els països veïns és molt limitada. Una debilitat diplomàtica i una manca d’infraestructures hídriques que tenen el mateix origen: les quatre dècades d’inestabilitat i de conflicte que han afectat el país de manera ininterrompuda.

Des de l’esclat de la guerra contra l’Iran el 1980 -va allargar-se fins al 1988-, l’Iraq ha encadenat conflictes un rere l’altre. A la Primera Guerra del Golf del 1991, en què la coalició liderada pels Estats Units va atacar les forces de Saddam Hussein després de la invasió iraquiana de Kuwait, la van succeir anys de severes sancions imposades per les Nacions Unides. La invasió liderada pels EUA el 2003 va ser el germen d’una etapa de violència sectària i inestabilitat les conseqüències de la qual encara pateix avui dia el país, amb l’Estat Islàmic com a màxim exponent.

El conseller del ministre de Recursos Hídrics, Aun Dhyaib, reconeix que “al país hi ha una gran mancança de preses i d’infraestructures per al reg perquè la continuada inestabilitat ha impedit als successius governs executar els plans dissenyats per millorar la capacitat hídrica”. I, com a exemple, cita la presa de Bekhme, situada 60 quilòmetres al nord d’Irbil -la capital del Kurdistan iraquià-, la construcció de la qual va començar el 1979 i es va reprendre a finals dels 2000 després de dècades d’aturada.

El blat depèn d’una pluja inexistent

A Karawkut, 350 quilòmetres al nord de Bagdad, la situació no és gaire millor que al llac Hamrín. La prolongada absència de precipitacions en aquesta petita vila de majoria kurda de la província de Kirkuk va fer malbé l’última collita de blat. “Aquest any hem tornat a plantar blat i, en funció del que decideixi Al·là, veurem què passa. Depenem totalment de la pluja perquè no tenim cap sistema de reg”, explica Soran Locman, un agricultor de 32 anys que tot just acaba de sembrar el cereal amb el seu tractor.

El pagès kurd assenyala que la impossibilitat de recol·lectar l’última campanya va suposar unes pèrdues de 20.000 dòlars. “Si la collita d’aquest any també va malament, haurem de vendre’ns alguna propietat. El cotxe, per exemple, per poder comprar llavors i plantar-les”, indica en Soran, que l’estiu passat va deixar que el bestiar pasturés pel seu camp i es mengés el blat a mig créixer per l’extrema sequera. “L’última collita va ser el 2019 i va ser decent. La proporció entre una tona plantada i el gra collit va ser d’1 a 10. Econòmicament va sortir rendible. Si no hi ha sequera, cap problema”, comenta aquest pagès, que porta uns tradicionals pantalons kurds bombats de color ocre.

La sequera ha provocat la pèrdua de totes les collites i ha deixat els camps totalment erms

A deu minuts en 4x4 del camp de cereals de Soran Locman, Omar Ali dibuixa amb un bastó sobre la terra la disposició dels cultius que abans els habitants de Karawkut tenien al costat d’un rierol fins que es va assecar fa tres anys. A la gatzoneta, explica com ell i els seus veïns acostumaven a cultivar síndries, tomàquets o cogombres amb l’aigua que brollava d’una font propera i que canalitzaven amb una mànega per portar-la fins als horts “El rierol feia metre i mig d’ample i 30 centímetres de profunditat i anava fins a Kirkuk. Ara està completament sec”, apunta per concloure l’explicació sobre el dibuix i tot seguit posar-se dret.

Enfundat en un tradicional vestit kurd de color gris fosc, als 54 anys l’Omar recorda com la campanya d’Anfal duta a terme pel règim de Saddam Hussein a finals dels 80 durant la guerra contra l’Iran -s’estima que van ser assassinats 50.000 kurds- i, més recentment, la sequera han fet minvar notablement la població de Karawkut. “El 1988 els atacs de l’exèrcit iraquià ens van obligar a abandonar el nostre poble. Només alguns veïns vam tornar el 1991 després de la Primera Guerra del Golf perquè molts van quedar-se a les ciutats”, rememora mentre camina pel llit sec de la riera i mostra alguns antics recs destruïts pel conflicte a què fa referència.

Menys pastures, més malalties

De camí a la font de la qual brolla un fil insignificant d’aigua, l’Omar s’atura al costat de tres vells arbres completament secs flanquejats per diversos canyissos i algunes herbes que sobreviuen gràcies a la humitat generada pels aqüífers. “Abans, era impossible tocar la branca d’aquest arbre des de terra. Ara puc fer-ho per l’acumulació de sediments. A causa de la sequera, s’ha creat un mantell de terra que impedeix que l’aigua subterrània surti, i plou tan poc que l’aigua que cau és insuficient per apartar aquest mantell i, per tant, l’aigua subterrània no pot arribar a la superfície”, detalla Omar Ali. “Els països tecnològicament més avançats estan provocant la manca de pluja i nosaltres som els que n’estem pagant el preu”, denuncia quan se li pregunta per la crisi climàtica.

L’Omar, que té la ramaderia com a principal font d’ingressos, ha citat Zidan Mohammed, un pastor àrab originari de la província de Nínive i que té contractat des de fa una dècada, perquè expliqui els efectes de la sequera sobre els animals. A dalt d’un ase de color blanc, el Zidan avança lentament amb el ramat de 400 ovelles a través del llit sec de la riera de Karawkut. A les alforges, crida l’atenció un kalàixnikov per espantar els llops que ronden per la zona i que a causa de la falta de preses s’han tornat més agressius.

“L’absència de pastura provoca una gran mancança dels nutrients i les vitamines que els animals necessiten. Per tant, quan hi ha sequera extrema els animals són molt més vulnerables a tota mena d’infeccions i malalties”, assenyala aquest pastor de 33 anys, pare de quatre fills que alimenta amb un sou mensual de 600.000 dinars iraquians, uns 400 euros. En Zidan explica que en el passat hi havia pastura fresca en pràcticament qualsevol racó i que ara ha de recórrer llargues distàncies. “La vulnerabilitat dels animals és ben palpable. De vegades, els hem hagut d’injectar fins a 10 vegades per desinfectar-los”, destaca el pastor, preocupat perquè la sequera està afectant el nivell reproductiu dels animals i, en conseqüència, hi ha menys cries de xai per vendre.

stats