Amor i pebre
Suplements 29/03/2023

Els hospitals també són això: la vida i la mort

El gegant no ho sabrà mai, però aquell moment en què ell està tocant amb els ulls apagats, la Jana torna a sentir-se persona

5 min
Constants vitals

Aconsegueix arribar al vestíbul de l’hospital després de perdre’s per uns passadissos subterranis i escales d’emergències. Des que han entrat a semicrítics, ha perdut el compte de les hores que fa que hi són. El temps s’ha interromput, suspès ingràvid en un no-lloc, i aquell espai neutre que no és de ningú s’ha convertit en tot un seguit de lletres cronològiques i de rètols amb significats que fan por tan sols de dir: UCI pediàtrica, cures intensives, semicrítics. Davant cada un d’aquells inferns, una porta de vidre opaca que s’obre tocant un timbre de l’intèrfon. Allà només tenen pressa els metges i els que porten uniforme. En canvi, els passavolants ullerosos que esperen entrar davant la porta tancada van a ritme lent, com si aturant el temps també es poguessin frenar les males notícies.

La Jana aconsegueix sortir del laberint i arribar al vestíbul immens de l’hospital, desert ja aquelles hores. A partir de dos quarts d’onze de la nit tanquen els accessos principals del carrer i quan ella hi arriba només falta un quart d’hora. Hi fa cap guiada per la música d’un piano que ha anat augmentant progressivament el volum, la presència. En un racó de l’entrada hi ha l’instrument vestit de gala amb una cua impressionant. Hi té impreses unes lletres on es llegeix el nom de Maria Canals. El toca un home gros desmanegat, amb una barba llarga desbullada. Un gegant que calça sabatilles i una gavardina estripada que li arriba fins als turmells. Està brut i deixat. Segur que fa pudor. Però la ferum és imperceptible des de la distància antisèptica des d’on ella s’ha quedat clavada mirant-lo. No el vol violentar amb la seva presència. No vol envair-li l’espai. No vol interrompre aquella música. El gegant toca com no havia sentit tocar a ningú abans, amb els ulls clucs. A la Jana, aquella melodia li entra dins el cos tremolós, li cull l’ànima fràgil i la fa ballar amb la delicadesa i precisió d’un cirurgià. Se sent tan cansada que deixa caure a terra les dues bosses d’escombraries grogues que fins aquell moment duia aferrades al pit.

Dues bosses grogues amb un petit adhesiu amb un nom i un codi. Les mateixes bosses de plàstic grogues que donen a cadascun dels acompanyants dels que ingressen a urgències. A dins: les seves sabates, el seu abric, la seva camisa, els seus pantalons, els seus mitjons. Tots els seus possessius. La roba de la persona que ha transmutat a emergència en un truc de màgia incomprensible i inesperat. La vida i tots els seus límits amb el que no ho és. La no existència. Els hospitals també són això: la vida i la mort. La inconsciència. Les bosses plenes de roba, el cos curull de dolor. Tant com de por.

Les dues bosses grogues d’escombraries cauen a terra a la vegada. L'una i l’altra pesen exactament els mateixos grams. Qui ha posat totes les coses a dins ha tingut un ull clínic. Habilitat o costum de l’expert que no fa sinó posar retalls de vida dins les bosses d’escombraries grogues.

Darrere el tamboret del piano hi ha dues bosses grosses. També són de plàstic. Però de les de la compra. Més grosses que les de la Jana. Estan atapeïdes de moltes coses. També, d’una història aliena. Ella només hi sap veure una manta i un cassó d’alumini. 

Darrere d’ella sent l’eco dels dos vigilants de seguretat que des del taulell de l’entrada, parlen i riuen i fan anar la rutina com si mai hagués quedat en punt mort. Són conscients del gegant. El deixen entrar quan el vestíbul es buida de pacients, familiars i anades i vingudes. Ell només vol tocar. Un piano obert a tothom sense censura. No cal ser ric, ni anar net ni tenir una vida endreçada. No cal estar sa ni pagar una hipoteca. Ni tan sols cobrar una nòmina. O tenir somnis. 

El gegant no ho sabrà mai, però aquell moment en què ell està tocant amb els ulls apagats, la Jana torna a sentir-se persona. Se li han posat en marxa les constants vitals que té estabornides des de fa hores. De respirar, encara no respira. Porta molt de temps en apnea.

Ho nota amb el rellotge intel·ligent d’ell que s’ha col·locat al canell al costat del seu per no perdre’l. Li va balder. En nota el pessigolleig de les notificacions: els batecs per minut, el sensor de temperatura, l’oxigen a la sang. La detecció de caigudes. El rellotge que marca totes les seves dades biomètriques quan només fa unes hores marcava les del seu home que ara dorm anestesiat pels tranquil·litzants i el medicament administrat en un box de semicrítics connectat a una màquina i alimentat per via intravenosa.

A la Jana li agradaria enviar un missatge al company de vida, dient-li que al vestíbul de l’hospital hi ha un gegant que toca el piano i que s’hi ha quedat atrapada. Que segur que a ell li agradaria tant com a ella. Que han de trobar aquella melodia, quan puguin tornar a buscar coses junts. Li agradaria dir-li mentre enfonsa el nas en aquell lloc entre la seva orella i l’espatlla i tornaria a sentir que és casa. A casa.

Quan el rellotge de l’entrada marca dos quarts, el gegant obre els ulls. La veu a ella palplantada davant seu. Li fa un gest amb el cap. Ella voldria aplaudir-li l’actuació, però en comptes d’això agafa les bosses de terra i torna a sentir-ne tot el pes. Com dos autòmats, arrossegant-se feixucs per les seves càrregues respectives, surten junts per l’accés principal. L'un es dirigeix cap a la sortida del metro amb les bosses. L’altra va a buscar algun carrer que la porti de manera intuïtiva cap a casa. Està desorientada. Fa fred. És diumenge a la nit i tot està desert. Just a la cantonada de l’hospital es creua amb una senyora gran que porta una bossa groga com la seva. 

Es miren les bosses i els ulls i es reconeixen com ho fan els supervivents. Dins la solitud de cada una, se senten una mica menys soles. Aleshores la Jana, enmig d’un carrer que no sap quin és, plora. És al mateix moment que comença a respirar.

El rellotge intel·ligent li explota al canell amb una fita a la pantalla: "Ho has aconseguit! Benvinguda a la vida".

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify

stats