Ho fotografies i ho graves tot? Quan les imatges són un succedani tronat de la nostra vida
Les portades de la revista The New Yorker són, segurament, les més suggeridores de la premsa mundial. La il·lustració de l’edició d’aquesta setmana està vinculada a la celebració del Dia d’Acció de Gràcies, una celebració important per als nord-americans. L’il·lustrador Chris Ware hi ha representat una escena familiar al voltant de la taula, davant les restes d’un gall dindi. Nou persones de diferents edats que, en comptes d’interactuar, estan pendents de la pantalla del mòbil. En altres ocasions, Ware ja ha fet èmfasi en altres portades a l’omnipresència de les pantalles en la nostra vida. En les seves il·lustracions també té tendència a recrear-se en detalls imperceptibles que amaguen un significat. Un dels aspectes que crida l’atenció d’aquesta família fent la sobretaula és, precisament, el que es veu a les pantalles dels mòbils respectius. Tots estan mirant fotografies que han fet des del mateix lloc on estan asseguts. Una selfie de dos dels comensals, el gall dindi abans de ser devorat, una decoració de la taula, el paisatge que es veu des de la finestra, els petits de la casa... Les pantalles de mòbil contenen fragments de la mateixa escena que estem veient a la portada. Ware sembla denunciar l’obsessió per retratar-ho tot abans que viure-ho o gaudir-ho.
L’obcecació per duplicar el present. Ho veiem en concerts, on el públic acaba passant-se tot l’espectacle amb els braços alçats subjectant el mòbil mentre graven tot el que passa a l’escenari. Vídeos que, molt probablement, no es veuran mai més. Només cal reproduir-los a casa per comprovar la pèssima qualitat d’imatge i so que tenen totes aquestes filmacions.
Divendres passat, a la magnífica exposició Maestras del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, un home gran semblava disposat a emportar-se tots els quadres de la col·lecció dins el mòbil. Formava part d’un grup nombrós que havia contractat un guia, però l’home es va desentendre de les explicacions interessantíssimes de l’expert per escombrar totes les sales amb el mòbil. Subjectava el telèfon a l’alçada dels quadres amb les dues mans i, seguint l’ordre de l’exposició, es col·locava davant d’un quadre, el fotografiava, feia quatre passes al costat, ajustava l’enquadrament a l’obra que tenia al davant i tornava a disparar. Si calia, envestia el visitant que li destorbava el pas. I així fins a acabar el repertori. L’esposa, integrada en el grup del guia, el renyava quan el veia: “¡Pero Juan! ¿Qué haces? ¡Ven con nosotros!” Però l’home se la treia de sobre. No volia perdre el ritme d’aquell espoli artístic digital. A la nit, a la butaca de casa, es deuria entretenir passant pantalles per gaudir de l’exposició magistral en un requadre mal enfocat de sis centímetres d’ample per deu de llarg.
Igual que hi ha tribus que creuen que una càmera els pot robar l’ànima, intentem segrestar compulsivament tot allò que tenim al davant. Fotografiar s’ha convertit en un impuls que té a veure amb el desig de posseir el present. L’acte d’accionar l’obturador ha deixat de ser un moment ple de transcendència per ser un gest de voracitat existencial. Guardem desenes de milers de fotografies a l’arxiu del telèfon que no tenen cap valor real. Les imatges esdevenen un succedani tronat de la nostra vida. ¿Desconfiem de la nostra memòria o menyspreem el record? Potser és que volem capturar l’emoció que sentim davant la bellesa, la companyia o els bons moments. Pretenem enllaunar les sensacions. Però a l’àlbum del telèfon, l’ànima de l’instant s’ha mort.
