Helena Sotoca: “No passa res per dir que Picasso era un gran pintor i una mala persona”

BarcelonaHelena Sotoca (Madrid, 1993) és músic de professió. Treballava a l’Orquestra del Liceu però el 2019 la seva passió per la història de l’art i el feminisme la va portar a crear la revista digital Femme Sapiens. “En aquell moment les xarxes eren només un suport a la revista. Allò era un projecte que feia tota sola i era una feinada”, recorda. Però un dia va decidir fer una broma a Instagram. I les xarxes van passar a ser el centre de la seva feina. Va penjar una imatge de dues estàtues mantenint un diàleg sobre la censura dels mugrons femenins a la xarxa. Va ser un èxit. El post es va viralitzar i l’Helena va veure clar que "el binomi humor i denúncia feminista funcionava molt bé”. I així va començar la seva trajectòria com a Femmesapiens, un perfil amb més de 210.000 seguidors a Instagram i que s’ha convertit en la seva forma de vida. Ja no treballa al Liceu, acaba de publicar Ni musas ni sumisas (Bruguera), està acabant la carrera d’història de l’art i la seva feina principal és gestionar aquest perfil. També ha creat el podcast La maja sesuda i col·labora amb Catalunya Ràdio, on segueix difonent l’obra de moltes artistes i alhora parla de temes claus per al feminisme actual, sense abandonar mai aquest toc d’humor que li garanteix l’èxit. 

Per entendre què fa només cal fer una passejada pels seus posts. En un dels últims hi apareix el quadre Judit decapitant Holfernes de la pintora Artemisia Gentileschi. Sotoca hi analitza aquesta obra, el seu context i les múltiples interpretacions que ha tingut. És un exemple del tipus de contingut que ella ofereix gairebé cada dia a través de xarxes: història, informació i opinió.

“El meu objectiu és difondre l’obra de les dones artistes perquè n’hi ha menys que homes i han tingut molt menys suport i visibilitat”, explica. Això ha passat per dos motius, segons ella: “El primer és que les dones van tenir molt menys accés a l’educació artística que els homes. Elles s’havien de quedar a casa, casar-se, fer de bones esposes i mares, no estudiar; i, d'altra banda, les poques que ho van aconseguir no van tenir la difusió que tenien ells. Per això faig aquesta feina”.

També lluita contra una idea “que encara flota en l’imaginari col·lectiu: que les dones no pinten tan bé com els homes”. “Com pot ser que algú s’ho cregui?", es pregunta. Tot i això, Sotoca veu brots verds. “M’agrada molt que ara hi hagi una espècie de boom per donar a conèixer grans artistes com Artemisia Gentileschi, que ara ja és tractada com una artista de primera. Amb tot, alhora detecto que amb les dones hi ha una gran tendència a analitzar les seves vides i com això va influenciar el seu art. En el cas d’Artemisia, per exemple, tothom posa l'èmfasi en la violació que va patir per part del seu oncle per explicar les escenes violentes que va pintar. En el cas dels homes això no ho fa ningú”, diu. Encara que sobre ells pesin ombres com les d’haver sigut maltractadors, pederastes o violadors. Ho explica al seu llibre, on cita els exemples de Gauguin (que va comprar una nena de 13 anys per convertir-la en la seva esposa quan va viure a Tahití), Lewis Carroll (que tenia la mania de retratar nenes mig despullades) o Picasso (que maltractava les seves parelles). "Aquesta part de les seves vides s'amaga", lamenta, i afegeix: “No entenc com encara ens preguntem si hem de separar l’obra de l’autor”. “Quan Picasso va pintar el Guernica tothom va destacar les seves idees polítiques d’esquerres, el seu compromís i la seva lluita per la República, però ¿no podem dir que massacrava les seves parelles? Jo crec que no passa res per dir que Picasso era un gran artista i a la vegada una mala persona”.