Literatura
Suplements 19/04/2021

Jaume Cabré: “Quan he acabat una novel·la no la torno a llegir mai més”

8 min
“Quan he acabat una novel·la no la torno a llegir mai més”   “la història i els personatges són els que manen” Un cim amable Que amaga  un volcà
Disponible en:

En Jaume Cabré ja està vacunat del terror de la pàgina en blanc i del perill de repetir la fórmula del bestseller. Són avantatges d’estar a punt de fer-ne 74 i de tenir, al costat de l’escultura de pedra i metall del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2010), una prestatgeria que va del sostre a terra ocupada per un exemplar de cada una de les traduccions de les seves novel·les a una vintena de llengües. El contrast no pot ser més exòtic: al costat de Yo confieso, Eu confesso i Confessions, hi ha els tres volums de Les veus del Pamano en la traducció coreana, A Pamano zugásá, Die Stimmen des Flusses o Le voci del fiume, i així fins vora un centenar de volums que han fet ressonar la literatura catalana als cinc continents. No gaire lluny de la prestatgeria hi ha un piano obert i un faristol, amb partitures de Schubert, Dvorák i Beethoven, perquè Cabré és un melòman practicant, concretament del violí, però només en família.

Cabré acaba de publicar la seva última novel·la, Consumits pel foc, que va donar a conèixer al grup d’amics que fa anys i panys li serveixen de focus group amb l’única instrucció de no tenir pietat en les crítiques (“Una vegada, una observació seva sobre una història que no acabava d’estar ben resolta em va costar quaranta pàgines més de novel·la”). A un d’ells li va confessar que no estava segur d’incloure un senglar que parlava entre els personatges principals de l’obra. La resposta va ser “I què?” I aquest “I què?” explica l’actual posat exterior de l’autor, com queda reflectit en l’entrevista. Sí, Les veus del Pamano iJo confesso van ser dues simfonies i Consumits pel foc és un quartet de corda. I què? El despatx de Cabré continua sent una petita peça assolellada, forrada de llibres, decorada amb diplomes en grec o en suec, amb dibuixos dels nets, que s’estima amb delit, i amb fotografies de fa anys, amb els fills petits, quan tot just havia pogut deixar l’institut i escrivia per a la televisió. A la taula hi reposen ordenament plomes, carpetes, diccionaris i fulls en blanc.

Gràcies per rebre’ns a casa seva, una vegada més.

— L’alegria és meva també.

Com que l’última vegada ens va dir que després d’escriure una novel·la es desmaia, com està?

— [Riu.] Bé, bé. Encara no m’he desmaiat.

D’on surt la idea de la falena que no pot evitar girar al voltant de la llum i cremar-se?

— No t’ho sabria dir, però són unes criatures que em fan no sé si dir pena, perquè tampoc no ho saben, elles, però de petit m’hi fixava molt. Igual que amb les cuques de llum. Recordo els estius a Tona, on vaig estiuejar fins als 15 o 16, que sorties a la nit i el panorama era espectacular, tot ple de llumetes. Són imatges que tens dins teu.

I d’aquí a la metàfora del que ens passa als humans, que també ens sentim atrets per llums perilloses que ens poden acabar consumint, només hi ha un pas.

Jaume Cabré

— Esclar, també ve a ser una cosa d’aquestes. Però tampoc no estic segur que aquesta hagi estat la raó de Consumits pel foc, perquè em sembla que no he estat mai segur de la raó de cap novel·la que hagi escrit. “I per què ho has fet, això?”, em pregunten. Doncs els personatges, o la mateixa evolució dels fets, em porten cap a un cantó. I aleshores em dic “Aquí pot ser interessant”, doncs llavors m’hi endinso, i si hi ha una cosa que no m’agrada o m’avorreix vol dir que no vaig bé i busco altres llocs per trobar sentit a l’escriptura.

El seu penúltim fill literari va pesar un quilo cent grans, mentre que ‘Consumits pel foc’ en pesa tres-cents deu. ¿Va concentrar la història deliberadament?

— [Riu.] No. Si el Jo confesso va sortir molt gruixut i ara el Consumits pel foc més aviat és una cosa prima, és perquè la història és la que mana. I també manen els personatges i el que estic vivint amb ells, no hi ha una propensió prèvia ni res d’això. Del Consumits tinc una pila així de paperassa, de coses que vaig anar escrivint, una versió, una altra versió, això així, això aixà, fins que al final em dic que tot allò és palla i que només parlaré d’una cosa.

És a dir que no sent la pressió de fer ‘Pamanos’ i ‘Confessos’.

— Al contrari, el que sí que tinc en compte després d’haver fet Les veus del Pamano és que no vull escriure Pamano dos. Això em faria molta por, no ho vull fer i, per tant, vigilo de no repetir-me. No, no em vull repetir. Per a mi, la novel·la següent és una altra història, això ja ho he acabat, ja m’he desmaiat i ja està, s’ha acabat, fem net, vinga tornem-hi, i ara què? I aleshores el que sí que faig entre una novel·la i l’altra és publicar uns llibrets petits de reflexions sobre el que he escrit o sobre coses que he anat veient o aprenent a mesura que he anat escrivint l’última novel·la.

El que passa és que ens havia acostumat a trames que travessen segles i a vuit capítols inicials per conèixer tots els personatges.

— Però això vol dir que soc lliure i que em sento lliure d’escriure el que em ve de gust en cada moment. Sí, soc lliure escrivint així. Ha anat com ha anat. Els mateixos personatges i la història que vas fent ja et van dient cap on vas. T’interessa? Doncs endavant. “Oh, és que serà prima”. I què? Amb elJo confesso, o fins i tot amb Les veus del Pamano, no feia un llibre per fer-lo més gruixut, el que passava és que la història que anava generant em demanava pàgines, i en canvi en aquesta última veia que les coses són molt més precises i, per tant, que no em calia gastar tant de paper. I estic content d’aquesta contenció, de dir “Eeeeei, nano, tranquil, fes amb aquest personatge i ja està”.

“I ja està” vol dir que s’ha assegurat que la història ja no tenia més recorregut.

— Fins al punt que quan he acabat una novel·la i ja l’he donat a l’editor, no la torno a llegir mai més, perquè l’he llegida tantes vegades mentre l’he fet que no em cal. Vull anar a un altre món, a un altre món que no sé què serà, amb un personatge que m’enganxi i digui “Ep! Aquest m’interessa”. I llavors parlem, el personatge i jo, i les històries que hi pot haver... És molt lent, això, perquè a vegades deixes estar una història en què hi has estat treballant durant dos o tres mesos. Jo el que no vull és que sigui una obligació.

Al protagonista el fan fora d’una escola on treballava de professor de literatura per haver escrit un vers d’un sonet de Josep Carner a la pissarra, durant el franquisme. ¿És una escena basada en fets reals?

— Sí, està basada en fets reals. Quan vaig acabar la mili em vaig casar, amb la meva dona vam anar a buscar un pis i vaig anar a fer classes al primer lloc que vaig trobar, i era una escola de l’època. Érem a l’any 70 o 71, i allà vaig començar a fer classes de gramàtica. I unes senyores molt estranyes, com la gent que manava, em van picar la cresta: “S’han de vigilar aquestes coses”, em van dir, perquè, esclar, aquelles dones tenien la por d’aquella època, la por de l’època de Franco. La literatura catalana no s’estudiava.

Jaume Cabré

“Es pot prohibir una literatura?”, pregunta el protagonista.

— Sí, això ja és un recurs més literari.

¿Continua mantenint la disciplina de llevar-se d’hora i posar-se a escriure?

— Sí. Soc molt casolà... El fet de ser avi... Abans patia pels fills, ara patim pels nets, i això també fa que vegi el món d’una altra manera; i la família, els amics, són elements absolutament claus per a la marxa de la meva vida. Espero no haver de fer promoció internacional, i ho dic per cansament. He viatjat molt pels llibres, he fet amics a Polònia, per exemple; hi anava sovint per qualsevol cosa que escrivia, però també a Alemanya, a França... A Grècia és espectacular, i a més llocs, però Polònia potser el que més. Això et dona el plaer de conèixer traductors, que acostumen a ser gent molt seriosa. És una mica impressionant: a qualsevol país, Corea del Sud, per exemple, parlen tots un català perfecte, però són del país on són. Així és com la literatura va engendrant amics.

¿La literatura catalana continua sent el secret més ben guardat d’Espanya?

— [Somriu.] Això és del 2007, quan es va celebrar la Fira del Llibre de Frankfurt i la invitada va ser la literatura catalana. I sempre recordaré el que deia la gent a Alemanya, perquè estaven astorats de veure la dinàmica que hi havia entre les editorials catalanes i les ganes de publicar, de donar-se a conèixer. I un editor alemany, em penso, em va dir això: “L’existència de la literatura catalana és un dels secrets que Espanya ha guardat més bé durant molts anys, però ara ha explotat i ara ja sabem que existeix”. I és que a la gent que li interessa la cultura, li interessa la cultura. Digui el que digui Espanya, hi ha gent al món disposada a dir “A veure què diuen aquests catalans”.

En el món en què vivim, l’estat és la mesura d’homologació internacional d’una identitat. Si en tens, la teva llengua, la teva cultura, esdevenen normals. Si no en tens, has de fer una cua més llarga.

— Sí, això forma part del nostre problema. Hi ha moltes raons per voler ser independents, i n’hi ha des del punt de vista cultural. És la manera d’exercir el dret d’alimentar la nostra llengua i la nostra literatura, i la possibilitat d’expandir-nos, no tan sols els escriptors, sinó tots els artistes. Gent com el Joan Pere Viladecans [assenyala un quadre que té penjat a la paret del davant] que fan una obra molt important i que, si tenim un estat propi, poden tenir una presència normalitzada sense que hi hagi problemes, sense que hi hagi males cares per part d’Espanya.

Quina convivència té amb les pantalles i amb l’acceleració del temps informatiu?

— Hi ha moltíssimes coses que he de demanar al meu fill o a la meva filla o a una neta de vuit anys o a un net de deu anys. “Escolta tu, no sé com es fa, això”, i ells, molt educats, et diuen “Home, no es fa així”. I tu: “Sisplau, fes-ho més a poc a poc”. Són dos mons diferents.

¿Anant de la cultura de la paraula a la cultura de la imatge hi perdrem bous i esquelles?

— En quin sentit?

En el sentit de perdre la paraula llegida i perdre capacitat d’expressió i comprensió a base de viure en una vida d’imatges. De veure més que no llegir.

— No hi estic d’acord, amb això, però potser és perquè em passo el dia llegint i em penso que tothom fa el mateix.

Ara llegirem el ‘Consumits pel foc’. I si m’ho permet, que el pròxim no sigui d’aquí deu anys.

— No tinc pressa i, per tant, no sé si n’hi haurà un o no, però jo, cada dia, cada cada dia, m’assec a dalt a pensar possibilitats.

A 'Consumits pel foc' (Proa), la nova novel·la de Cabré, hi conviuen l’Ismael, un professor que no ha tingut una infantesa gens fàcil, i un godall extraviat. L’Ismael es guanya la vida com a professor de llengua i literatura i un dia, per atzar, es retroba amb una antiga veïna. Una altra trobada aparentment casual, ara amb el conserge de l’institut on treballa, portarà el prota- gonista d’aquesta història a una situació límit.  En els deu anys que han passat des de la publicació de 'Jo confeso', Jaume Cabré ha publicat l’assaig 'Les incerteses' (Proa, 2015), els contes 'En Pere i el bosc' (Estrella Polar, 2015) i 'Mariona i la Menjanits' (2017) i el recull de narracions 'Quan arriba la penombra' (Proa, 2017).
Un cim amable que amaga un volcà

Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 1947) és un dels cims de la literatura catalana contemporània. Es tracta d’un cim amable en les formes, de jersei de cremallera, cabells blancs pentinats d’aquella manera, ulleres per mirar-hi per sobre amb mirada d’avi murri, però bondadós, i somriure de cortesia de la Dreta de l’Eixample de quan s’acomiadaven les visites observant pel forat de l’escala com baixaven els pisos i elles miraven cap amunt i deien “Tanqui, tanqui!” Però a les entranyes del cim hi batega un volcà per- sonal, creatiu, que dialoga amb els personatges fins a caure exhaust, aviam si guanyen el dret de viure amb ell a casa durant una tempora- da i acaben immortalitzats en companyia del bisbe de Feixes, l’Elisenda Vilabrú i l’Adrià Ardèvol. L’últim membre d’aquest selecte club de protagonistes es diu Ismael, com el protagonista de Moby Dick. Cabré sembla fatigat d’un cansament antic i molt llarg, el que apareix quan un autor pot respondre per la qualitat de cadascuna de les pàgines escrites en una creació que es compta per desenes de títols, traduccions i premis, i milers i milers d’exemplars, lectors i quilòmetres de promoció, i en una carrera literària que enfila el mig segle.

stats