HBO: la fàbrica de sèries gurmet

És tan habitual del dia a dia que ni ens hi fixem. Abans que comencin moltes de les nostres sèries preferides s’hi repeteix la mateixa entrada: uns segons amb la televisió dessintonitzada, pantalla de color gris i tres lletres que apareixen de sobte i a la vegada que, de fons, sona un cor celestial. Hi diu HBO, les sigles de Home Box Office, i és la productora i plataforma de continguts més prestigiosa del planeta. La de Los Soprano, Larry David, Joc de trons i The White Lotus, un dels seus èxits més recents. Aquest novembre HBO ha complert 50 anys, cinc dècades que han donat per a molt, tant com per convertir-se en la primera cadena de pagament de la televisió per cable nord-americana, l’any 1972, i ser la màxima responsable de l’edat daurada de les sèries dels últims vint anys. Avui dia és una de les plataformes més habituals dels catalans, que en poden gaudir a casa seva des del 2016, amb HBO Max. Mig segle després, només l’aparició del seu logotip continua sent un dels segells de qualitat més fiables del món.

Abans que els influencers existissin tal com els coneixem avui dia, ja hi havia Carrie Bradshaw. Era el personatge que interpretava Sarah Jessica Parker a Sexo en Nueva York, primer gran títol de HBO a arribar a Catalunya. Apareguda quan començava la revolució de la nova televisió, per la seva idiosincràsia potser no és recordada com una sèrie de les que cal veure abans de morir, però va ser una absoluta explosió: una de les ficcions més populars de sempre i un guió visionari sobre el que estava a punt d’arribar.

El 10 de gener del 1999, HBO inaugurava l’anomenada golden era de les sèries. Llavors els espectadors no n’érem conscients, però amb l’estrena de Los Soprano, de David Chase, es marcava un abans i un després en la manera com els espectadors es relacionarien amb un producte audiovisual. Una ficció que va actualitzar la màfia de principis de segle, però que, per sobre de tot, va excel·lir en guió i producció i va apujar el nivell del que ha de ser una sèrie televisiva com no s’havia vist mai. Encara avui Los Soprano marquen el cànon del que entenem per una sèrie de qualitat.

Han passat més de vint anys des de la seva estrena i continua sent la millor minisèrie de tots els temps. Una producció de Steven Spielberg i Tom Hanks que, arran de l’èxit de Salveu el soldat Ryan, van decidir-se a adaptar una novel·la de Stephen Ambrose, Band of brothers. La sèrie fa un seguiment des del camp d’entrenament, a Geòrgia, fins al final europeu d’una de les divisions amb un paper més rellevant de l’exèrcit nord-americà durant la Segona Guerra Mundial, la dels paracaigudistes de l’Easy Company. La història real ja era un material impactant, però és que l’execució audiovisual és directament memorable.

Amb HBO consolidada com la plataforma-productora gurmet del sector, el 2001 es va començar a emetre A dos metros bajo tierra, una creació d’Alan Ball (American beauty) que apostava per una premissa que es radicalitzaria amb el temps: absolutament tot és susceptible d’inspirar una bona sèrie, només fa falta una bona trama i personatges treballats. Aquest va ser el punt fort d’aquesta llegendària ficció, que relatava uns embolics familiars intel·ligentíssims i una fina ironia construïdes a partir d’un univers, a priori, poc donat a generar narratives interessants: una funerària petita de Los Angeles.

L’única sèrie que discuteix a Los Soprano el regnat de la golden era. Un retrat monumental de com funcionava el tràfic de drogues a Baltimore: començant per l’adolescent pobre que ven dosis de crac en una cantonada del barri marginal i arribant fins a l’alcalde, que no acaba de tancar el cercle viciós. Una ciutat analitzada de baix a dalt, repartint culpes i posant el focus a tot arreu: siguin els més poderosos al despatx o en l’entorn criminal de barriada. Una obra mestra indiscutible creada per un dream team de cronistes de l’actualitat: David Simon al capdavant, amb George Pelecanos, Ed Burns i Richard Price de guionistes. Una sèrie irrepetible.

Sèrie de culte avui dia i un fenomen semblant a una altra ficció amb què es podria intercanviar en aquesta llista, Deadwood. Roma va ser una coproducció de HBO amb la BBC –una solució que també es va adoptar a Extras, de Ricky Gervais i Stephen Merchant– que va comptar amb un dels grans pressupostos de la història fora del cinema. Incomprensiblement, les aventures de Tito Pullo i Lucio Voreno, dos soldats de la Roma imperial, no van tenir l’èxit que mereixien, però serveixen per explicar un fet corrent a HBO: han creat sèries indiscutibles que han tingut un públic més reduït del que dicta la seva qualitat.

No té el reconeixement de la crítica de sèries com El ala oeste de la Casa Blanca o The wire, però aquesta tampoc era la seva intenció: Joc de trons és l’única sèrie que discuteix a Perdidos el fet de ser el producte televisiu més popular d’aquest segle. La fórmula màgica d’aires medievals de les novel·les de George R.R. Martin, emparentades tant amb El senyor dels anells com amb The Crown, va resultar guanyadora, d’aquí que s’hagi convertit en un dels grans títols de la cultura pop d’avui. Actualment, se n’està emetent un spin-off, la preqüela La casa del dragón. No sembla que hagi de ser l’últim producte de la saga.

La popular sèrie de Lena Dunham fa 10 anys, i segurament ha calgut una dècada per valorar com va ser d’arriscada i innovadora la proposta. D’acord que les acusacions de ser una ficció que retrata un segment de població més aviat privilegiat –joves, blancs i urbanites nord-americans– tenien bona part de raó, però Girls és una de les primeres obres a connectar amb certs codis que anys després han estat hegemònics en el debat cultural i que tenen a veure amb l’estètica, la sexualitat o el feminisme actuals. Va ser una sèrie diferent, i a més va significar l’entrada al mainstream de dues figures tan rellevants com la mateixa Dunham o Adam Driver.

Segurament és la gran sèrie del moment, o com a mínim la que té un fandom més transversal i ampli. A partir d’un tema recurrent –els conflictes d’una família riquíssima els membres de la qual no estan gaire ben avinguts–, Succession indaga en el funcionament dels imperis mediàtics, la política i la classe dirigent dels Estats Units. La producció de Jesse Armstrong comprèn un univers d’individualismes en què tots els protagonistes porten una motxilla de problemes i complexos com a càstig, encara que tinguin muntanyes de diners. Encara no sembla que s’hagi d’acabar, però és evident que la família Roy ja ha passat a la història de la televisió.

No és casualitat que Euphoria sigui la sèrie preferida d’una nova generació de televidents. És cert que les trames estan exagerades a nivells siderals, però aquesta és una de les primeres ficcions que parlen de tu a tu als joves, d’aquí que sigui la més vista amb diferència en un segment de població de menys edat. L’èxit és tan rotund que només Joc de trons la supera pel que fa a nombre de visionats. Aquest retrat generacional –amb molt sexe, drogues i rock’n’roll– es completa amb un planter d’actors talentós i carismàtic, incloses dues icones d’avui tan potents com Zendaya i Hunter Schafer.

Infografia al paper de l'ARA Diumenge