Fins aquí vull escriure

Et rumies el perquè d’aquest títol i el suposes irònic. Podria tractar-se d’alguna mena de pacte o conveni amb l’editor per cercar el punch que frapi el lector. Però a mesura que avances pàgines endins t’adones que tal volta no hi hagi engany, ironia ni gat amagat per enlloc. Arriba un punt que l’autora, que se sap el demiürg que controla tots els ressorts de l’artefacte enginyat, t’intima que d’allò, ras i curt, no te’n vol parlar i es queda tan ampla. T’ho censura i a tu et deixa amb un pam de nas. Ara entenem a quina mena d’autorització es referia exactament.

Venia d’una temporada àgrafa, al dic sec. Recentment, fins i tot, ha plegat de les col·laboracions dominicals a Última Hora –desitgem que només travessi una mala temporada. Aleshores conjectures que potser el psiquiatre que confessa que freqüenta li recomanà terapèuticament escriure. Tirar un vel sobre els mals moments que la corsequen i viatjar als records que normalment solen ser més grats conjugant el pretèrit perfet de l’arcàdia perduda de la infantesa, que ocupa el cos majoritari de l’obra. Sorprèn la capacitat elevada de Canyelles per revisitar-lo amb ulls d’infant i narrar-ho tot amb curiositats diverses i dots potentíssimes d’observadora –claus, gosaria afegir, per a qualsevol escriptor.  O flairar des del present l’oloreta de cafè i croissant: arranca al Cafè de l’Òpera, tot un clàssic de les Rambles barcelonines, bo i observant una dona enigmàtica que, com ella, hi esmorza cada matí. Hi va a cercar, descaradament, la inspiració de les muses.

Vaig llegir per primer cop Neus Canyelles el 2003. S’havia erigit amb el Ciutat de Palma 2002 arran de Cap d’Hornos. Sempre fent la viu-viu entre alts i baixos, el premi mai s’ha consagrat com un dels grans guardons de les lletres catalanes, però aquell curs em vengueren inputs que remuntava el Cap d’Hornos. De llavors ençà, n’he anat encalçant el rastre, recensionant-la adesiara i, sincerament, cal reconèixer que és, amb escreix, el millor que n’he assaborit fins ara.

Posseeix un llenguatge genuí i nostrat. Hi abunda la frase simple i amb això hi trepida un ritme ràpid. I quan comença l’autobiografia pròpiament dita, gastarà un registre sensual i més pausat. Se sent amb tot el temps del món –figura’t si no se’ns allargaven els estius d’infància, que omplen la meitat d’aquest tram central. Però mai deixa de fer-se entenedora, la qual cosa convé agrair.