Fins a quin punt la Barbie determina com vestim?

Aviso: estem a punt de ser engolits per un autèntic tsunami de proporcions gegantines de barbiemania. Des de fa uns dies, ja ha envaït les principals cadenes de confecció, però, arran de l’estrena de la pel·lícula Barbie, de la directora Greta Gerwig, el fenomen ja és una realitat. Sobretot, tingueu llestos els kits de supervivència per contrarestar la sobredosi de color fúcsia intens, les cabelleres ros platí, les viseres vuitanteres, els estampats postmoderns i els patins en línia. El que és indubtable és que la Barbie és la més famosa d’entre totes les nines. Però seria un error quedar-se només aquí. Ella representa una manera d’entendre el món, la feminitat, el consum, la moda, la família, el sistema de classificació de classes, les relacions sexoafectives… Per això, aquesta nina s’ha de llegir com el que és: un fenomen de gran complexitat, que explica com hem arribat a ser el que som.

La Barbie, nascuda el 1959, representa el pas de les nines bebè –que ensenyaven a les nenes com ser mares cuidadores– a una nina adulta –convertida en dona decorativa–: dues cares d’una mateixa visió patriarcal. Sota els conservadors anys 50, es requeria a les dones que exercissin d’objecte ornamental per a la significació social dels marits, els quals les lluïen de bracet ben engalanades, al mateix temps que presumien de cotxe i de casa amb jardí. L’auge capitalista del moment també estimulà la creença que el consum i les possessions materials atorgarien sentit a la nostra vida i ens permetrien l’ascens social.

La Barbie no representa la realitat de les dones, sinó que encarna l’ideal normatiu al qual socialment volen que tendim i lluitem per aconseguir. Escenifica una dona eternament jove (malgrat que avui dia ja supera la seixantena), de bellesa caucàsica —amb una esveltesa que alguns experts han qualificat d’anorèxica—, rica, sempre feliç amb un somriure inesborrable, exitosa socialment a jutjar per la quantitat d’amistats que té i romànticament afortunada. Va néixer com un fenomen del tot aspiracional, que modelava les expectatives de futur de les nenes, les amarava de l’estereotip femení i les ensinistrava sobre com moure’s en la competitiva i masclista societat americana de postguerra.

Molts es pregunten sobre la seva morfologia tan antianatòmica de pits punxeguts, tors troncocònic i cintura accentuadament estreta en contrast amb uns malucs prominents. Per entendre-la, cal analitzar la tendència de moda del moment, el New Look, representada per figures com Christian Dior o Cristóbal Balenciaga. Aquesta nova imatge es caracteritzava per uns pits prominents per efecte dels sostenidors “obús”, una cintura aprimada per l’acció de la cotilla i uns malucs i faldilles ben voluminoses per l’ús d’enagos i mirinyacs. I els peus de puntetes? Doncs s’expliquen pel fet de coincidir amb la invenció dels tacons d’agulla, a mans de Roger Vivier. En resum, la Barbie encarna literalment la moda dels anys 50, fins al punt que el seu cos ja duu incorporada la roba interior que possibilitava la silueta del New Look. Un cos totalment encotillat i enfaixat, que representa també l’empresonament vital i mental que patia la dona en el moment de creació de la nina.

Per reforçar el paper de dona decorativa, tan sols cal pensar en la manca de mobilitat de la nina, en contrast amb les possibilitats d’articulació de l’Action Man, el seu homònim masculí. De fet, jugar amb la Barbie consisteix essencialment en embellir-la a través dels pentinats, els inesgotables complements i els canvis infinits d’estilismes. Un fet que reforça en les nenes, subliminarment, el pensament que el seu valor en societat resideix en l’aspecte material i en la bellesa del seu físic. Al cap i a la fi, Barbie és sinònim de moda. No tan sols perquè va néixer condicionada per ella, sinó perquè ha acabat esdevenint una gran generadora de tendències. Aquest és el cas del barbiecore, una moda que consisteix en vestir-se com una veritable Barbie de carn i ossos i que, en el tombant de mil·lenni, va tenir en Paris Hilton la principal ambaixadora. Actualment i per l’efecte Y2K, és a dir, el reviscolament de la moda dels 2000, és lògic que també estiguem vivint l’auge d’aquesta moda. Però... té sentit que estiguem idolatrant també un estereotip que subordina clarament la dona i li resta qualsevol valor que no sigui el seu cos? En tot cas, això és el que Gerwig ha intentat posar en qüestionament a la pel·lícula. Nosaltres, com a societat, també cal que iniciem una reflexió profunda, amb la dificultat que moltes dones ens trobem contradictòriament imbuïdes per un cosmos, el de la Barbie, que ens transporta a la nostàlgia infantil més plaent.