Les exploracions epifàniques de Gaston Bachelard

Angle Editorial és un dels segells fonamentals de l’actualitat literària a casa nostra gràcies a un catàleg que no només ofereix propostes destacades de la narrativa recent, sinó que també posa a l’abast un seguit de perles imprescindibles que sens dubte necessitam en català, i aquest darrer és el cas de l’assaig més recent que ha tret a la llum: La poètica de l’espai, de Gaston Bachelard amb una excel·lent traducció d’Andreu Gomila, que aquí torna a demostrar la seva capacitat per transportar lleialment tots els matisos de la llengua francesa. Estam davant d’una investigació plantejada talment una aventura filosòfica lliure que agafa la poesia com a nucli, eix i mètode de les reflexions. Bachelard, que ja ho explica a la introducció, construeix el seu discurs tot desviant-se dels mètodes teòrics més estrictes i del racionalisme més pregó per acabar perpetrant, en efecte, una veritable obra dickinsoniana per la minuciositat dels detalls i per l’odissea domèstica que duu a terme amb irradiacions memorables. 

Marcat per un indubtable entusiasme –recordem que el mot ve d’un terme grec que significa 'possessió divina'–, Gaston Bachelard escriu sota el signe de la inspiració, la revelació i l’eufòria que només sap segregar la llibertat més poètica. El seu volum intenta donar resposta a la següent pregunta: d’on neixen, i per què ens captiven amb tanta força, les imatges de la poesia? El pensador analitza el seu naixement dins la psique i estudia la imaginació talment un procés espiritual, i de quina manera ressona en la consciència de qui llegeix. A partir de capítols molt suggeridors, aquest deliciós perseguidor de fulgors fa una recerca gairebé lírica en el cor de les cases, dels calaixos, de les petxines i dels racons. Sap, com Chesterton, que el repte no és viatjar de punta a punta del món, sinó assolir el poder de travessar l’univers del nostre carrer, el mateix William Blake ens va ensenyar que l’infinit s’amaga en un gra de sorra. Gairebé captivat per un estat de feliç somieig, exalta la fenomenologia del rodó a la manera de Jesús Lizano, que només sabia celebrar els elements amb corbes.

En efecte, la curiositat poètica s’assembla molt a la curiositat infantil. És per això que artistes de la plàstica com Joan Miró i Leonora Carrington, entre d'altres, aspiraven, en la vellesa, a pintar com ho fan les criatures. La poesia, talment un instrument psicogeogràfic, ajuda a despertar les ànimes, convida a veure-ho tot amb ulls eternament nous. La poètica de l’espai, de Gaston Bachelard, és un llibre que ens incita a somniar, una d’aquestes obres importantíssimes que no s’acaben mai i que t’acompanyen cada dia perquè t’ofereixen eines útils per bastir existències més plenes, potser construïdes a partir de l’estricta consciència de viure poèticament tal com ho proclamen Joan Vinyoli i Cèlia Sànchez-Mústich.