Debuts del cinema català
Suplements 11/01/2022

Directores amb mirada de classe i passi als Goya

Clara Roquet, Carol Rodríguez Colás i Júlia de Paz Solvas, tres catalanes als Goya, parlen sobre la importància de reconèixer els privilegis i de retratar desigualtats per trencar amb un cinema històricament masculí, masclista i en mans de les classes benestants

7 min
Directores amb mirada de classe i passi als Goya  Debuts del cinema català

BarcelonaUna mare soltera es queda sense feina i es veu abocada a buscar-se la vida al carrer amb la seva filla petita. Una adolescent de classe acomodada descobreix els seus privilegis quan coneix a la casa d’estiu de la Costa Brava la filla de la dona colombiana que cuida la seva àvia i que hi arriba per passar-hi uns mesos. Una fotògrafa de Cornellà torna a casa dels pares quan es queda sense feina i redescobreix l’autenticitat i lleialtat d’uns orígens dels quals renegava. Les tres -Ama, Libertad i Chavalas - són històries explicades per dones catalanes que debuten en la direcció, amb dones protagonistes i amb la mirada de classe social a l’eix de les narracions. I les tres seran als Goya.

La directora de Chavalas, Carol Rodríguez Colás, nominada a millor directora novella, i la de Libertad, Clara Roquet, també candidata al mateix guardó i a millor pel·lícula, entre d’altres, es troben al bar Carpanta de Cornellà de Llobregat per prendre cafè i xerrar sobre la importància que el cinema expliqui històries també des del privilegi. El bar surt al film de Chavalas, i un home que va fer-hi d’extra interromp la conversa per saludar i reconeix que encara no ha vist el film. “Sempre és al bar i li vaig dir si volia sortir d’extra”, diu la Carol. Júlia de Paz, amb covid, no ha pogut venir, però l’entrevistem dies després i ens explica com l’èxit de crítica d’Ama no ha aconseguit alliberar-la de la precarietat laboral.

‘Ama’. Júlia de Paz debuta amb el retrat d’una mare imperfecta premiat al Festival de Màlaga, Biznaga de Plata per l’actriu Tamara Casellas i premi Feroz de la premsa a Màlaga, als Goya té una nominació a millor guió adaptat.

L’encreuament de les mirades de la Carol i la Clara és força engrescador. La Carol s’ha criat a Cornellà i la seva pel·lícula retrata la tornada al barri amb les amigues de tota la vida i la reconciliació amb els orígens després d’amagar-los quan es movia en ambients moderns del centre de Barcelona. La casa de la Costa Brava on té lloc Libertad li recorda les que tenien algunes companyes seves de comunicació audiovisual a la Ramon Llull, on era gairebé l’única d’origen perifèric.

“Per tenir temps calen diners”

“Les històries de barri normalment estan narrades per gent que no és del barri, i jo sempre he intentat ensenyar les seves belleses, perquè he viscut una vida molt tranquil·la i als mitjans sempre surt a les pàgines de successos”, diu la Carol, que elogia l’“honestedat” d’explicar -i criticar- el privilegi al film de Roquet. “Hi ha molta més gent de classe mitjana i alta fent cinema que de classe baixa, perquè per fer cinema i art cal tenir temps i per tenir temps calen diners. Jo, que tinc aquests privilegis, crec que té més sentit explicar una realitat que conec”, reconeix Roquet.

La directora Clara Roquet
La directora Carol Rodríguez Colas

Ella, filla d’una advocada i d’un enginyer, es va criar al petit municipi de Malla, a Osona, on només viuen 276 habitants i d’on també és, curiosament, l’escriptora Irene Solà. Una companya de classe filla de migrants i les cuidadores de les seves àvies li van fer prendre consciència dels seus privilegis. Des de petita li va interessar el cinema social, i veure Els 400 cops, de François Truffaut amb 14 anys li va fer “petar el cap”. “La relació de proximitat de les cuidadores amb els meus avis sempre em va xocar”, explica, i és una de les relacions que es retraten a Libertad, on una adolescent, la Nora, es fa amiga de la filla de la cuidadora, la colombiana Libertad, i s’adona que, malgrat que els uneixen les ganes de descobrir els plaers de la vida en plena adolescència, parteixen des de situacions molt diferents. “En un moment, la Nora intenta retenir la Libertad a través del privilegi quan veu que no ho pot fer a través de l’amistat, que tanmateix moltes vegades passa per sobre de les diferències de classe”, relata.

‘Chavalas’. L’opera prima de Carol Rodíguez Colás segueix el viatge de la Marta (Vicky Luengo) des de les exposicions d’art i les relacions postisses de Barcelona fins a casa dels seus pares i les amigues de Cornellà de tota la vida. Nominada als Goya a millor direcció novella i a millor actiu revelació per Ángela Cervantes

Després d’uns anys dedicant-se al guió, i de tenir “la sort” i l’encert de participar en la pel·lícula 10.000 km, va marxar als Estats Units amb una beca per estudiar cinema abans de fer el salt a la direcció amb una pel·lícula que, amb sis categories, és de les més nominades als Goya del pròxim 12 de febrer: a més de les mencionades, direcció de fotografia, guió original, millor actriu secundària i millor actriu revelació, aquestes dues últimes nominacions per a Nicolle García (Libertad a l’obra).

La Carol, filla d’un transportista i d’una administrativa, va viure el procés a la inversa. Fins que no va arribar a la universitat no es va adonar que hi havia “pisos més grans dels de 60 metres quadrats” que havia vist a Cornellà i que en barris com Pedralbes hi havia piscines i pares amb títols universitaris. Les bromes per la seva procedència eren recurrents, vinculades a l’estigma associat als barris perifèrics.

Trencant l’hegemonia masculina a l’acadèmia

De les deu dones que han guanyat en alguna ocasió el Goya a millor pel·lícula, millor direcció o millor direcció novella, quatre corresponen als últims anys. Això equival a dir que del 1986 al 2017 sis dones van guanyar un total de vuit guardons sobre un total de 93 possibles, és a dir, un 8,6% del total dels premis comptant els de direcció, direcció novella i millor pel·lícula. Clara Roquet, Júlia de Paz Solvas -de la mà de Núria Dunjó López al guió d’Ama - i Carol Rodríguez Colàs se sumen en l’edició del 2022 a Icíar Bollaín -de les poques que ja compten amb diversos premis, que competeix amb Maixabel - per trencar aquesta dinàmica masculinitzada dins el món de la direcció cinematogràfica.

El 2021 Pilar Palomero es va endur el guardó a millor film i també a millor direcció novella per Las niñas, que explica els misteris i descobriments d’un grup de nenes en una escola religiosa. En l’edició anterior va ser la catalana Belén Funes, també amb una mirada de classe molt marcada a La hija del ladrón, qui va endur-se la millor direcció novella, que Arantxa Echevarría havia aconseguit l’any 2018 pel drama sobre una relació d’amor lèsbic dins el món gitano Carmen y Lola.

La catalana Carla Simón, que el 2017 es va endur també el guardó a millor direcció novella per Estiu 1993 segons l’acadèmia, ho va aconseguir el mateix any que Isabel Coixet va fer doblet (millor direcció i millor pel·lícula) per La librería. Abans d’aquest lustre, només Coixet, Pilar Miró i Icíar Bollaín havien sigut premiades. La nova generació de directores catalanes i la manera com el feminisme està trencant o reduint discriminacions prometen un futur més plural i, com a mínim, amb menys hegemonia masculina.

Les pel·lícules comercials dels 80 del cinema i del videoclub, i els col·leccionables de Hitchcock, la van fer apassionar-se pel cinema. “El meu sentiment era: «Com es pot fer això? Jo vull fer-ho». No ho explicava perquè pensava que em dirien que era tan irreal com si volgués ser astronauta”, explica. Alternar curtmetratges vocacionals amb l’ajuda de la furgoneta del seu pare, vídeos corporatius com a freelance i alguna altra feina eventual l’ha anat ajudant a guanyar-se la vida sense perdre de vista el seu somni de dirigir un llargmetratge que ara s’ha fet realitat. Treballa, amb la seva germana Marina, que també va ser guionista a Chavalas, en una segona pel·lícula en què s’explica la realitat dels joves fills de migrants africans i llatinoamericans. “Els nous xarnegos”, diu, que es troben amb una realitat semblant però més dura que la que es van trobar els nouvinguts a Catalunya durant els anys 60 i 70 d’altres punts d’Espanya.

La dificultat de viure del cinema

La directora més jove entre les nominades, Júlia de Paz, té 26 anys. Amb l’èxit de crítica d’Ama, que va guanyar el premi de la crítica a l’últim Festival de Màlaga, no n’hi ha hagut prou per poder viure del cinema. Comparteix pis amb dues amigues, però es planteja tornar al pis dels seus pares i a feines temporals a l’hostaleria, sector al qual, per cert, també es dedica des de fa vint anys Tamara Caselles, protagonista principal de la pel·lícula i guanyadora a Màlaga del reconeixement a millor actriu. “Esperava la nominació de la Tamara als Goya i, com que no la va rebre, pensava que no tindríem res”, explica la Júlia, que al final va rebre per sorpresa l’única nominació de la seva pel·lícula, a millor guió adaptat. Amb una distribució escassa, no va tenir la mateixa visibilitat que moltes de les competidores.

De Lumière a ‘Succession’

El qualificatiu cinema social fa pensar en cineastes com Ken Loach o Fernando León de Aranoa, principal referent a Espanya. Però la mirada de classe està al cinema des dels seus orígens, quan els germans Lumière van gravar el curt documental mut La sortida dels obrers de la fàbrica Lumière a Lió el 1895. Charles Chaplin també va aplicar una clara mirada de classe quan va estrenar l’any 1931 Llums de la ciutat.

El neorealisme italià dels anys 50 va ser un multiplicador de mirades artístiques cap a la pobresa de postguerra, en obres com Lladre de bicicletes o El netejabotes (de Vittorio de Sica), La terra tremola (de Luchino Visconti), La strada (de Federico Fellini) o Alemanya, any zero (de Roberto Rosellini). Més tard, també la mirada de Martin Scorsese, Francis Ford Coppola o Sergio Leone al sorgiment de les màfies nord-americanes es fixava en un context de pobresa en el qual el crim s’erigia com a alternativa més factible, com també ho han explicat grans sèries com The wire i obres brasileres com Cidade de Deus.

El cinema francès de perifèries (banlieues ) viu amb La Haine (Kassovitz, 1996),Entre les mures (Laurent Cantet, 2008) i Les miserábles (Ladj Ly, 2019) tres moments culminants. La mirada de classe, cada cop amb més càrrega interseccional de raça i gènere, està viva en grans produccions recents com El juego del calamar, Succession -sèrie amb una duríssima crítica al privilegi i al poder d’una nissaga de multimilionaris-, El marginal -retrat de les presons argentines-,L’assistenta, The Florida project o les recentment oscaritzades Nomadland, Moonlight i Paràsits.

La mirada de classe de la Júlia, filla d’un metge i d’una educadora social de Sant Cugat, parteix en part de viure la precarietat en pròpia pell i, sobretot, d’estar molt implicada políticament en l’activisme feminista i d’esquerres i concebre el cinema com “una eina de transformació social”. El cinema social la va apassionar des de petita, i recorda el moment de veure Los lunes al sol al cinema amb només sis anys i quedar molt marcada. Fernando León de Aranoa, que ambEl buen patrón és, de lluny, el director més nominat als pròxims Goya, segueix sent el principal referent i gairebé únic del cinema espanyol amb mirada de classe, o almenys capaç d’arribar al gran públic.

Ama, el film de De Paz, parteix d’una feina d’investigació intensa, de conèixer mares en situacions complicades, gent que havia sigut abandonada, educadores socials, i en què també Tamara Caselles, originària d’un barri humil de Sevilla, va participar. Lluny de l’autoficció, la Júlia va decidir fer una pel·lícula que parla de la pressió social quan ets mare i “de la maternitat també des d’un punt de vista de classe, quan has de vendreflyers de discoteca o el que sigui per guanyar-te la vida” o bé et quedes sense pis i la teva vida es converteix en una odissea per trobar un sostre.

‘Libertad’. El debut en la direcció de l’osonenca Clara Roquet se centra en la relació entre la Libertad i la Nora, que personifica en dues adolescents la lluita de classes des de l’escletxa del servei domèstic. Ha estat nominada als Goya (millor pel·lícula, direcció novella, actriu revelació per Nicole García, direcció de fotografia, actriu de repartiment per Nora Navas i millor guió original).

El film sacseja consciències, és un retrat cru i, en alguns col·loquis en què ha participat, la Júlia ha pogut comprovar que connecta amb espectadores que són mares. “Una mare va dir que era la primera vegada que reconeixia en veu alta que havia patit les dificultats de ser mare”, explica.

Una mirada “heteropatriarcal” sobre el model matern, comenta la Júlia, està en l’arrel del fet que les mares siguin representades habitualment des del judici moral dels directors homes, i cita la teòrica de cinema Laura Mulvey per defensar que “el cinema comercial clàssic treballa des del fetitxisme i des del voyeurisme, des del plaer de l’home en mirar i cosificar la dona”, i que, davant d’això, moltes espectadores “acabaven pensant que és així com han de ser elles”.

Tot i que pel·lícules com la seva aconsegueixin trencar amb aquesta hegemonia, “encara falta molt”, reflexiona De Paz. “Soc una noia blanca i cis. Feminista, sí, però per més que pugui lluitar per temes de classe o raça tinc un privilegi. Amb la companya Sara Fantova, també directora, parlàvem d’aquesta problemàtica, i deia: «Utilitza els teus privilegis i recursos per explicar coses que ells no poden explicar perquè no hi tenen accés»”. Encara cal recórrer molt camí perquè dones migrades i pobres comencin a explicar les seves històries al cinema. “El cinema és una indústria de rics”, diu resignada, i recorda que ni tan sols ella mateixa té diners per comprar la roba de les gales i que li acaba deixant la seva mare, per més que ella es negui a posar-se vestit. Als Goya, també, es posarà la roba que li deixin mentre intenta buscar-se la vida fins a poder viure del cinema.

Altres veus perifèriques

El rap, el trap, el drill i el que anomenem música urbana són sens dubte els grans altaveus de les perifèries al món. Artistes com Morad o Beny Jr, de l’Hospitalet de Llobregat, i d’altres com Dellafuente, El Jincho o Ayax y Prok fan servir les seves cançons per retratar l’exclusió social i el racisme de les barriades i com guanyar-se la vida quan les oportunitats et donen l’esquena. Beuen de la tradició del rap nord-americà dels 90, que a Espanya va començar amb grups com SFDK, La Mala Rodríguez o Ari. En català, artistes com Valtònyc i Zoo opten per la crítica política mentre Baya Baye reivindica “el macarrisme català”.

Pel que fa a la literatura, l’escriptor Sebastià Portell destaca que “s’ha escrit amb més mirada de classe històricament que en l’actualitat”, i rescata títols com La xava, de Juli Vallmitjana, Un film (3.000 metres),de Víctor Català (Caterina Albert), El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda, i El dia que va morir Marilyn, de Terenci Moix. Autors com Francisco Candel, de la Zona Franca, o Javier Pérez Andújar, de Sant Adrià de Besòs, han ajudat a reivindicar la perifèria obrera tant des del periodisme com des de la literatura. Portell recomana altres obres recents com Aglutinació, de Joan Jordi Miralles, sobre “un jove que va de feina precària en feina precària”, o No soc aquí, d’Anna Ballbona. I recorda que les joves poetes Juana Dolores o Paula S. Piedad també han fet de la classe un eix essencial de les seves obres. Najat El Hachmi, per acabar, ha reivindicat noves catalanitats amb orígens migrants habitualment invisibles o sense veu.

stats