Com detectar i evitar les amistats tòxiques

BarcelonaSovint associem la paraula tòxic al món de les parelles que mantenen una relació poc saludable i edificant. Tot i això, en l’àmbit de les amistats és molt habitual acabar mantenint algun vincle que, tard o d’hora, veiem que no ens està fent cap bé. I no és fàcil acceptar-ho, perquè quan una relació ha estat escollida per nosaltres, és a dir, que no és família ni companys de feina, és difícil admetre que aquella amistat ens està perjudicant.

Es diu que els amics són la família que nosaltres escollim, però de vegades això no és del tot cert. Hi ha amistats que no ens escolten, que només se centren en si mateixes, que no hi són quan se les necessita, que fins i tot ens critiquen i, pel camí, ens van traient tota la nostra energia. Són relacions a les quals el més saludable és posar un punt final. Però com? I abans de tot, com les podem detectar?

Malestar continu

“Una amistat és tòxica quan allò que ens passa amb l’altra persona va més enllà de les enganxades temporals, ja que el malestar és continuat en el temps i s’explica per la manera de ser de l’altre”, explica Mireia Cabero, psicòloga, professora de la UOC i fundadora de Cultura Emocional Pública.

Dins del ventall de persones que creen relacions tòxiques, hi ha les que tendeixen a abusar psicològicament dels altres. “Són persones que generen dependència afectiva, o persones amb tendència a la depressió o la paranoia, amb poca autoestima i amb les quals és fàcil caure perquè els fem una funció de cuidadors”, continua Cabero. “Et truquen per veure què faries tu i et demanen que els recordis coses bones d’elles. És una mena de comunicació que, en realitat, diu: «¿Em pots donar allò que jo no tinc i que m’ofereixes tu a través de la teva admiració?»”, matisa la psicòloga.

Aquestes relacions tan absorbents són més fàcils de detectar del que sembla. Segons Cabero, tots som molt conscients del malestar que ens provoquen. “Si ens demanen fer una llista d'amb quines persones ens sentim bé i amb quines no, ho tindrem molt clar –assegura–. El que passa és que entre adonar-nos-en i poder-ho assumir hi ha una distància, i aquí apareix l’autoengany, l’autoboicot o fins i tot pensar que el problema és nostre”, continua la psicòloga.

A més, quan assumim que una persona és tòxica, sabem que el següent pas és marxar de la relació, i això suposa obrir un dol, fet que també implica tenir un coratge que no sempre s’està disposat o preparat per assumir. És per això que sovint es veuen patrons de persones que s’adapten a la toxicitat de l’altre, tot i saber que hi ha alguna cosa que no acaba d’anar bé.

Trencar la relació

“De vegades, un no a l’altre és un sí a mi”, explica Cabero. Quan es decideix posar fi a una amistat tòxica, cal tenir present que, precisament perquè estem tractant amb una personalitat poc saludable, no hem d’esperar que l’altre estigui en disposició d’aprendre i desenvolupar-se. “És més una mirada curta de «Jo, les meves necessitats i el meu dolor»”, diu la psicòloga. Per tant, a l’hora de comunicar-se, cal prevenir que la relació empitjori.

“En aquest cas no cal que siguem del tot transparents i honestos amb el motiu de la nostra retirada, perquè una persona tòxica no sempre està en disposició d’escoltar i de fer autocrítica; si no, ja no seria tòxica. En canvi, té uns patrons de funcionament dels quals, quan se’ls obre el cor, segurament no saben què fer-ne positivament i en pots sortir malparat”, aclareix.

L’important, doncs, és tenir un pla estratègic de sortida i recórrer a les “mitges veritats”, ja que la veritat li faria mal. “Se li pot dir que estàs passant una època molt exigent o amb molta feina i que no pateixi si teniu menys contacte durant un temps”, proposa Cabero. És possible que, davant d’això, l’altra persona activi la insistència, perquè té la necessitat de contacte. “Això fins que es cansa o fins que troba una altra víctima per a la seva toxicitat. Són persones que normalment et reemplacen amb facilitat”, adverteix la psicòloga.

Viure el dol

Un cop s’ha posat fi a la relació, és normal passar una època de dol. “No és per la persona que perds, sinó pel que perds de la relació, com els bons moments o la seva incondicionalitat”, explica Cabero. És evident que si hi ha hagut una relació d’amistat és perquè l’altra persona també tenia coses bones. Per això, és normal que el cervell estigui acostumat a viure amb totes les peces del puzle, i ara en falta una que abans ens donava un equilibri, encara que l’altra persona fos tòxica.

“Quan aquesta peça marxa, això s’enyora i cal plorar-ho, assumir-ho i fer-se responsable del sentit que ha tingut per a un dir adeu. I sobretot assumir i fer-se responsable d’allò que marxa de la teva vida i que marxarà amb aquesta persona”, aconsella Cabero. Amb el temps, es trobarà una altra persona o experiència que omplirà aquesta mancança, però no en el sentit de substituir aquella amistat, sinó d’omplir el buit que ha deixat i tota la funció positiva que feia a la teva vida.