Dietari il·lustrat
Suplements 09/05/2022

La millor manera de seguir l'NBA, una motxilla i la pel·lícula que ja ha vist mig Catalunya

El que potser t'has perdut i el que segur que no et pots perdre: les propostes culturals i d’oci de l''Ara Diumenge'

3 min
Luces Negras

La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

He començat a veure Heartstopper, la sèrie que explica la història d’amor de dos nois adolescents que podeu veure a Netflix. Té un punt ensucrat que, en els temps que corren, trobo que és fins i tot benvingut, però el seu punt fort és que crea referents per als adolescents i joves més enllà de les relacions heteronormatives.

He celebrat els 9 anys del Mont Bar, al carrer Diputació de Barcelona, amb les seves fantàstiques croquetes. Una servidora considera que formen part del Top 10 de les que es poden tastar a la ciutat.

He vist Alcarràs, com mig Catalunya, diria, i per no fer-me repetitiva només us diré: aneu-hi. Val la pena. I ja que parlem de cinema, us dic també que he vist La peor persona del mundo (ja sé que vaig tard) i que em sumo als fans d’aquest film que retrata de forma agredolça la joventut mil·lennial.

No he pogut de pensar en

… Jared Leto i Alessandro Michele a la gala del Met. S’hi van presentar vestits exactament iguals: amb esmòquing (de Gucci, òbviament), llacet, els cabells llargs deixats anar, ulleres de sol i guants negres, fins al punt que es feia difícil saber qui era qui. En cap cas van respectar el dress code de la gala, que estava dedicat a la Gilded Age de finals del XIX, però tothom els hi va perdonar.

Jared Leto i Alessandro Michele a la gala del Met

M’he enamorat de la nova col·lecció que la marca de motxilles Eastpack ha fet amb la maison francesa Martin Margiela. Bosses, maletes, motxilles i ronyoneres amb els elements tradicionals d’aquesta marca però passats pel sedàs de Margiela: formes distorsionades, textures sobreposades i dissenys llampants.

La setmana que comença, amb Jordi Garrigós

Algunes de les coses que esperem no perdre’ns els pròxims 7 dies.

Escoltaré un nou Can’t Play Kanter, el millor podcast de bàsquet NBA fet a Catalunya. Manel Peña i Marc Molina recullen tot el que m’agrada d’un espai així: amateurisme militant, conversa imbatible i soroll de bossa de patates xips. ¿El secret? Sobretot que en saben molt. Però no n’és l’únic: ho fan divertit, cultureta i amb ritme. Falta poc per a les finals de conferència de l’NBA, així que és un bon moment per enganxar-se al podcast preferit del teu podcast preferit.

Marc Molina i Manel Peña, de 'Can't play Kanter'

Tremolaré amb la visita al Maldà, on des d’aquesta setmana s’ha instal·lat la nova producció de La Viciosa, companyia que va debutar fa dos anys amb Alhayat. El seu nou muntatge és Qui no s’atreveix a tremolar, un viatge a través de les pors i dubtes femenins que protagonitzen Carmela Poch, Bàrbara Roig i Manar Taljo. Dirigida per Aura Foguet Seguí (també autora del text), s’estarà al teatre del Barri Gòtic fins al 29 de maig.

Compraré el nou llibre de Tom Gould. És la primera incursió en el món infantil d’aquest imprescindible i lletraferit autor de còmic escocès. Habitual de les pàgines de The Guardian, on dispara amb punteria a l’escena literària local, algunes de les seves obres -Un policía en la luna, Goliat- són joies que no poden faltar a cap biblioteca amb criteri. El petit robot de fusta i la princesa tronc (Salamandra Graphic) és la seva novetat per a menuts.

'El petit robot de fusta i la princesa tronc', de Tom Gauld

Saltaré amb un concert de punk local a la Sala Vol de Barcelona. Anar-hi és tornar als concerts tal com els coneixíem abans de la pandèmia: calor, amplificadors a un metre del cap i el pedal de distorsió sempre encès. Aquesta vetllada, amb dos grups locals i presència íntegrament femenina a l’escenari, serà una oportunitat de luxe per descobrir la combinació post-punk i indiepop de Luces Negras i el hardcore de les Gaua. Per al dissabte 14 de maig.

Ballaré amb Planeta b, el nou senzill indiepop de Tú no Existes. Només per haver-se posat aquest nom, homenatge a una cançó d’Astrud, el trio barceloní tindrà un foradet als nostres cors. Acostumen a facturar pop electrònic suggerent i hipnòtic que beu de moltes fonts, des de Metronomy fins a Hidrogenesse passant per Sofi Tukker.

Tu No Existes
stats