Com estàs?

A la cafeteria, una senyora lamenta als seus companys de taula el periple mèdic dels darrers mesos: “Un especialista m’envia a un altre. No paren de fer-me proves i més proves. Ningú sap dir-me què tinc. I jo vaig omplint una carpeta de paperassa amb els resultats i la vaig passejant per tot arreu. Com que no tinc metge de capçalera, ara no sé què fer-ne, de tot això. I jo no em trobo bé”. Una amiga que se l’escolta amb interès veu clara la solució: “Doncs potser que, a aquestes altures de la vida, et busquis un metge de capçalera perquè t’ho organitzi una mica tot plegat...”.

L’endemà llegeixo a l’Ara que la branca de medicina de família és la que resulta menys atractiva per als estudiants. Les places per a aquesta especialitat són les últimes en sol·licitar-se i sempre en queden de vacants. Ni tan sols els incentius econòmics han servit de revulsiu. L’enlluernament per determinades tecnologies hospitalàries, el prestigi social associat a algunes especialitats i la burocràcia de l’atenció primària dissuadeixen els futurs facultatius.

Les sèries de televisió també han contribuït a distorsionar un relat sobre el paper dels metges que no ha ajudat. La figura del metge de poble que vetllava pel benestar d’una comunitat s’ha esborrat. Ja no se’n veuen, de personatges com el doctor d’Alaska que atenia els mals de cap dels peculiars vilatans de Cicely. Les trames mèdiques que culminen amb intervencions heroiques en quiròfans han atribuït als metges el rol de semideus. Els diagnòstics al límit que salven la vida d’un pacient davant l’astorament dels seus col·legues i les fantasies d’epidemiòlegs que eviten l’extinció de l’espècie humana han afegit a la medicina una mística que s’esvaeix possiblement després d’unes quantes nits de guàrdia.

Potser el que s’ha perdut és el vincle amb el metge. Allò que fa anys feien el metge del poble o del barri, a qui només calia explicar-li els últims dolorets perquè ja se sabia la vida sencera del pacient. Aquella persona de confiança absoluta que un cop t’havia auscultat per valorar la gravetat de la tos mirava als ulls per llegir-hi alguna cosa més que no s’havia explicat i s’interessava pels fills i pel marit per entendre com anaven les coses per casa.

El dia dotze d’aquest mes ha fet trenta anys que tinc la mateixa doctora de capçalera. Vaig arribar a la seva consulta quan jo només en tenia disset. Ara veig que no era una edat fàcil, però aleshores no ho sabia. Em va acompanyar en el final de l’adolescència, em va fer costat en una joventut un tant desencisadora i em va ajudar en el pas a l’edat adulta. Va ser de les primeres persones a qui vaig trucar quan es va morir el pare i va ser de les primeres en saber que jo seria mare. I segurament, d’aquí no pas tant, m’anunciarà que algun dels meus símptomes té a veure amb la menopausa. Mentre tot sigui això, és que la vida va bé. És d’aquelles doctores que no et pregunta què tens o què et fa mal. Et pregunta com estàs. I no només és qui ha guarit els meus mals sinó qui m’ha servit de referent de serenitat i de creixement. És qui, en moltes ocasions, m’ha donat un punt de vista. Tinc la impressió que a aquestes altures em coneix més que jo mateixa i confesso que això em dona una gran tranquil·litat.