Buidar l’armari d’algú que s’ha mort, un dels moments més complicats del dol

“Quina camisa tan bonica. D’on l’has tret?” I la padrina, amb un to sorneguer que interpreto a posteriori, respon: “És de Mors”. “Mors? No la conec, aquesta botiga”. I quan veu que he caigut de quatre potes a la brometa, m’ho aclareix: “No. La camisa és (i subratlla la fonètica) de morts. Roba de morts. Cada vegada en tinc més a l’armari. Aquesta que porto era de la tieta”. I repassa el repertori: “De la tieta tinc molta roba. Com que l'hi comprava jo, és roba que m’agrada. D’ella també guardo uns abrics i un tabard. De la cosina de Viena em vaig quedar una gavardina i uns jerseis que ara ja em van una mica estrets. De la meva cunyada tinc un conjunt i tres pantalons de fil amb què vaig comodíssima. De la meva germana, que ja fa vint anys que va morir, encara en tinc roba. D’ella tinc una levita preciosa de color negre, per anar una mica més arreglada. La vaig fer entrar una mica de les espatlles”.

Hi ha la creença popular que si portes la roba d’algú que ja s’ha mort, aquella nit somniaràs amb el difunt. La padrina ho desmenteix.

Si la roba, pel motiu que sigui, no es pot aprofitar perquè la talla, l’estil o la moda no s’ajusta al nou portador, sempre hi ha qui té solucions boniques. A Bolívia, a Santa Cruz de la Sierra, la Ibbelisse Molina cus ninots de peluix amb les peces de roba més emblemàtiques dels difunts. Si el pare només portava camises de quadres, fa un osset amb la que més es posava. D’una bata de ratlles, d’un jersei de llana o d’un vestit estampat en surten tota mena d’animals de roba. Hi pot incorporar algun tret singular de l’estilisme d’aquella persona: “Si em regaleu camises, que tinguin butxaca!”, deia sempre l’home. I l’osset porta també una butxaqueta al costat del cor. Li envies la peça de roba i ella et retorna el peluix. 

Un dinosaure fet amb el vestit de l’àvia per a aquella neta que potser serà massa petita per recordar-la. O un gatet cosit amb la bata de fuster del pare. La Ibbelisse respecta fins i tot pedaços i sorgits que formen part de la història d’aquella peça.

Buidar l’armari d’algú que s’ha mort és un dels moments més complicats del dol. Despendre’s de la roba és la constatació definitiva de la desaparició d’aquell cos. A la roba hi queden vinculats els records concrets, la quotidianitat compartida, les manies que ens fan singulars i, sobretot, l’olor. 

Conservar unes quantes peces de roba i repartir-les perquè siguin útils entre les persones estimades té l’esperit de la sostenibilitat i l’aprofitament. No pas perquè hagin de ser peces que es guardin com un tresor en un calaix i recuperar-les quan sentim el pes de la nostàlgia, sinó des de la voluntat que allò esdevingui útil. Fer que aquella camisa o aquell jersei continuï formant part del dia a dia més pràctic. Es tracta de saber treure a aquell jersei, a l’abric o a la faldilla la càrrega més trista, per incorporar-les a la rutina i que esdevingui reconfortant. És una manera més tangible de fer que aquella persona que estimaves continuï amb tu. Però potser arriba un moment, amb el pas dels anys, que corres el risc d’acumular el vestuari d’una llista massa llarga de persones. L’important és tenir present que els que t’estimen viuen fora de l’armari.