Can Joanet: antifeixistes, bombers i un segrest

Al passeig Joan de Borbó 66-67 avui hi ha el restaurant Foc, especialitzat en cuina mexicana. Però durant més de cent anys, del 1888 al 1992, va ser Can Joanet, tota una institució de la Barceloneta, un d’aquells “de tota la vida” dels que cada vegada en queden menys. Va tancar amb l’arribada dels Jocs Olímpics, afectat per la renovació del barri però també perquè la família Pascual va decidir que no se’n podien continuar fent càrrec. M’ho explica l’Iris Pascual, la filla dels últims propietaris, Joan Pascual i Valls i Guadalupe Tenas, que van ser l’ànima del restaurant des dels anys seixanta fins al seu tancament. L’Iris ha conservat tota la documentació d’aquest local tan emblemàtic: fotos, cartes, menús i vals que els soldats republicans podien bescanviar per un àpat durant la Guerra Civil. Són els papers vells que poden explicar la història de Can Joanet, que va viure moltes vides durant els 104 anys que va servir menges a tota mena de comensals, tiberis a rics amb bona gana i dinars frugals però nutritius a milicians amb l’estómac foradat. 

El fundador de Can Joanet va ser Joan Pascual i Senserric, que de cara a l’Exposició Universal de 1888 va obrir una petita barraca al passeig Nacional, llavors un camí de sorra a tocar de l’aigua. Aviat l’establiment es fa popular, tant entre els pescadors que el tenien a tocar com entre els senyorets que sortien del Liceu i s’hi arribaven a sopar amb els seus cotxes de cavalls. La Guerra Civil va ser un període convuls a Can Joanet. Ja en mans de la segona generació, es va convertir, sota el comandament de Jaume Pascual i Valls –ho explica així el gran Lluís Permanyer–, en el referent culinari de la Barceloneta. L’any 1936, però, el local va haver de tancar per culpa dels bombardejos i es va traslladar primer a la plaça del Teatre i després a Enric Granados. Era habitual que els milicians antifeixistes trobessin amagatall al celler del Joanet. Impressiona veure els vals que circulaven durant aquells tres ominosos anys: “Vale por tres comidas para tres compañeros en armas” o “Vale por dos comidas para un compañero y una compañera antifascistas”, amb tampó de la CNT i la FAI. O un altre val fet amb paper oficial del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de la Generalitat de Catalunya: “Esperamos que a los compañeros portadores de la presente se les dará de cenar a cuenta de este comité”. Durant la postguerra, temps de duríssim racionament i persecució de tota llengua i identitat diferents de la nacional espanyola, un nom català com Can Joanet no era tolerable per a les autoritats, que van suggerir la castellanització directa, Casa Juanito, però l’amo s’hi va negar i el rebateig va quedar com a Restaurante del Puerto. 

Seu de bombers a prop del port

Una de les grans particularitats de Can Joanet arriba a partir dels anys seixanta. Joan Pascual i Valls, l’últim propietari, el pare de l’Iris, es va fer bomber voluntari, un ofici que era, juntament amb la restauració, la seva vocació. Si hi havia un incendi a prop del port o un vaixell s’accidentava a prop de la costa, Pascual i els seus sortien ràpidament per a proveir els bombers d’entrepans i begudes. Fins a tal punt va arribar la seva passió que es va graduar en periodisme amb més de cinquanta anys per poder entrar a treballar com a cap de premsa dels Bombers de la Generalitat, càrrec que va ocupar uns quants anys. Era famós el celler de Can Joanet per la fabulosa col·lecció de cascos de bomber que s’hi exposava i que l’Iris ensenyava als comensals que havien de fer cua per dinar o sopar al menjador. Així l’espera no es feia tan feixuga. La col·lecció forma part avui del fons de l’Escola de Bombers de la Generalitat.

L’arxiu de records és ampli. Fotos dels salons i els menjadors, també de la façana en les seves diferents èpoques i reformes i de tots els treballadors ben vestits per començar el servei. Les cartes que donen fe de l’evolució dels gustos i dels preus i que expliquen la cuina i els fogons de Can Joanet. Fotos autografiades de celebritats com Mario Cabré, Marcos Redondo i Robert Taylor, il·lustres comensals a les taules del local. També les fotos i els retalls de quan el restaurant va aparèixer a la crònica negra dels diaris, el dia que una nena anglesa de 8 anys que viatjava amb furgoneta amb el seu pare va ser segrestada davant de Can Joanet. Joan Pascual va vetllar pel pare, el va cuidar i alimentar fins que la policia va rescatar la nena i la història va tenir un final feliç.

Paella, fideuà o marisc acabat de pescar a la piscina d’aigua salada que tenien a la bodega. El menú era tradicional i fet a casa, Pascual era el xef i la Guadalupe tenia cura de la sala i vetllava perquè tothom estigués a gust. Era el detallisme personificat. Si una família amb un nen petit maldava per una sopeta perquè el nen no hi havia manera que mengés res més, la Guadalupe se’n cuidava de seguida. Era el secret. “Aquella frase que diu que darrere un gran home hi ha sempre una gran dona és en aquest cas la pura veritat”, recorda l’Iris. La llar familiar estava al mateix edifici, just al darrere, cosa que facilitava molt la logística i la possibilitat de convertir Can Joanet en molt més que un negoci, un negoci estimat i respectat.