Xeremiers, la renascuda ànima festiva de Mallorca

PalmaLa paraula ‘xeremies’ sempre s’usa en plural perquè, tal com indica l’etimologia, la peça distintiva d’aquest instrument de vent tradicional de Mallorca és un conjunt de ‘canyes’ (kálamos en grec) inserides dins d’un sarró de pell, generalment de cabra. L’aire s’insufla per mitjà d’un tub petit (bufador), del qual en pengen quatre més. Un d’ells (grall) està proveït de forats que, amb els dits, permeten fer la melodia, mentre que els altres tres (bordons) fan el so greu. Les xeremies pertanyen a la família de les cornamuses, presents a gairebé tot el món –el terme deriva del verb cornar (‘tocar el corn’) i de musar (‘entretenir-se’). A Menorca, però, no n’hi ha i les de les Pitiüses tenen una tipologia diferent, igual que els coneguts sacs de gemecs de Catalunya o les gaites (cabra en celta) de Galícia i Astúries.

Les cornamuses arribaren a Mallorca el segle XIII amb les tropes catalanes del rei Jaume I. Ho explica l’investigador i xeremier de Búger Miquel Perelló Canta: “Aleshores, juntament amb el flabiol i el tamborí, formaven part del Joch de Ministrils, una agrupació musical que, durant l’edat mitjana, a tot Europa, actuava com a banda de la cort reial. Aquesta banda era hereva dels joglars i es dedicava a amenitzar els banquets i tota mena d’esdeveniments civils. El nom de ministril prové perquè els seus components es convertiren en uns servidors més (minister en llatí) dels reis”. El 2001 el Consell de Mallorca rescatà de l’oblit el Joch de Ministrils, que, però, només sonaren fins al 2012. Ara, dotze anys després, la institució insular ha tornat a recuperar la històrica formació musical per donar solemnitat als actes institucionals.

Pastors entretinguts

“A principi del segle XVIII –continua l’estudiós–, durant el Renaixement, les xeremies reberen la influència de les modes europees, sobretot de Nàpols, i foren substituïdes per uns models més sofisticats, que són els que tenim ara”. Al segle XIX es produí un altre canvi important. “Els Ministrils passaren a ser músics de la Seu. Llavors l’orgue desplaçà les cornamuses, que acabaren sent desterrades entre les classes baixes”. Aquell so festiu arrelaria molt al camp. Així ho assegura l’historiador santamarier Mateu Morro: “Quasi tots els xeremiers eren pastors. S’entretenien molt sonant l’instrument de nit. Era una bona companyia per espantar la por i per no quedar adormits mentre pasturaven les ovelles. Ells mateixos el construïen”.

Ben aviat sorgiren les colles de xeremiers, integrades per dues persones: un sonador de l’instrument (xeremier) i un altre de flabiol i tamborí (flabioler). “Allà –diu Perelló– on n’hi hagué més fou a la zona del Pla de Mallorca. S’acabaren convertint en professionals que eren contractats per animar qualsevol acte (cercaviles, corregudes de joies...), talment com si fossin una petita banda de música ambulant. També podien acompanyar els grups de ball de bot, sobretot en les jotes, que estaven més vinculades a la pagesia. Els xeremiers s’enduien un sobresou important a la seva feina de pastor, a posta hi hagué molta de rivalitat entre les colles”.

A partir dels anys vint les colles viurien l’impacte de les primeres emissions radiofòniques a tot l’Estat. “Llavors –afirma el de Búger– moltes volgueren incorporar en el seu repertori la música convencional que sonava a la ràdio: pasdobles, valsos, polques i masurques, entre d’altres. Si tocaven aquestes peces, tenien més oportunitats de ser llogats en festes i evitar així ser substituïts per una orquestreta. Això incrementà encara més la competència entre els xeremiers”.

Antoni Artigues

La cornamusa mallorquina inicià el declivi a partir dels anys quaranta, amb el franquisme. “La dictadura –recorda Perelló– no permeté que hi hagués tantes celebracions populars, de manera que les xeremies ja no tingueren tanta presència. Amb tot, no arribaren a desaparèixer com sí que passà amb els sacs de gemecs de Catalunya”. Aleshores cada pic s’anà reduint el nombre de persones que es dedicaven a fer el tradicional instrument. “Se solien heretar de pares a fills, els quals també rebien les seves melodies ancestrals. Les persones interessades a tenir-ne un podien comprar-lo a la família del difunt”.

El boom turístic dels anys seixanta representà una gran oportunitat de negoci per a antics xeremiers, que, vestits a l’ample, es posaren a sonar en barbacoes i hotels. Alguns fins i tot vengueren als turistes els seus ‘exòtics’ instruments a molt bon preu. Els cossiers d’Algaida també es prestarien a fer ‘exhibicions’ del que es conegué com a typical Mallorca dance. Allò fou l’inici de la folklorització de la cultura popular, que el franquisme presentava com una manifestació de la riquesa autonòmica des de l’associació de Coros y Danzas, tutelada per la Secció Femenina de la Falange.

A mitjan setanta, un dels primers a posar el crit al cel davant aquella perversió turística va ser el palmesà Antoni Artigues, mort el 2018. Aleshores era un jove professor a l’Escola de Magisteri de la Universitat de les Illes Balears (UIB). “Fou –assenyala Perelló– un gran divulgador de les xeremies. S’esforçà molt per catalogar tot el repertori tradicional. Sobretot, però, dotà la cornamusa d’un discurs nacionalista amb llibres com Xeremiers: manual de xeremies, fobiol i tamborí (1982). La reivindicà com la veu de poble que havia estat marginada durant la dictadura. Ell formava part d’una generació d’activistes illencs que, a les acaballes del franquisme, havien estudiat a Barcelona i que tornaren a Mallorca amb el propòsit d’enaltir la cultura popular per fer front a l’espanyolisme”.

L’agost de 1974 Artigues impulsà, amb l’Obra Cultural Balear (OCB) de Montuïri, la primera trobada de colles de xeremiers. Hi participaren les poques que encara quedaven a l’illa, una vintena, amb la mateixa rivalitat d’antany. En aquells temps de renovació generacional les colles també incorporaren sonadores com les germanes Antònia i Catalina Garí, de ses Salines, considerades les primeres xeremieres de Mallorca. Eren netes d’un històric, l’amo en Joan Pubill. Aviat n’hi hauria d’altres com Aina Sansó, de Manacor, amb Antònia Bassa de flabiolera. “La societat masclista d’anys enrere –ressalta Perelló– feia que no hi hagués sonadores, de la mateixa manera que tampoc no hi havia dones en la política. En un principi la seva presència sobtà”.

Xeremiers de la Calatrava

Un altre gran entusiasta de la cornamusa va ser Pep Toni Rubio, que avui fa colla amb Antònia Eva, de Petra. El 1975 creà amb Pep Rotger la colla de xeremiers del barri palmesà de la Calatrava, un dels més dinàmics culturalment de l’anomenada Transició. Ambdós es conegueren a l’Escola de Música i Danses de Mallorca, oberta aquell mateix any a Ciutat pel folklorista inquer Bartomeu Ensenyat. “Nosaltres –assegura– sentíem molta de curiositat per aquell món musical que la dictadura havia arraconat. Un dia anàrem a Santa Maria a visitar el pastor Andreu Comes David. Juntament amb Antoni Marcé Xisples, integrava una de les colles més veteranes de xeremiers. Volíem conèixer les seves melodies per poder-les actualitzar. Algunes les enregistràrem”.

En aquells temps gairebé ja no hi havia constructors de xeremies, però tampoc de tamborins i flabiols. “La gent –recorda Rubio– es resistia a vendre els seus instruments, que guardaven com a tresors. Un dia vaig anar a veure una persona que s’estava morint i m’hi insistí: ‘Jo, el flabiol, me l’enduré a la tomba’”. Ben aviat els xeremiers de la Catatrava s’obriren camí. “En Pep i jo deixàrem les nostres respectives feines per dedicar-nos al que en l’antiguitat ja era un ofici. A casa em digueren que allò era cosa de ‘gent de mal viure’. Però nosaltres ens poguérem guanyar bé la vida. Ara les colles cobren molt menys que a la nostra època”. A la dècada dels vuitanta, l’activitat fou frenètica. “No aturàrem d’actuar per a ajuntaments i per a privats, que volien algú que els animàs unes noces o un sopar. També era l’època de la recuperació dels cossiers en molts de pobles i nosaltres els acompanyàvem amb les xeremies”.

Rubio també tocaria a grups com Música Nostra de Toni Roig a llocs més turístics com Son Amar, Sa Granja i Son Térmens, entre d’altres. Finalment acabaria fent classes a escoles municipals de música, que es començaren a crear als anys noranta. El mateix camí docent seguiria Rafel Moll, de sa Pobla. Ara, a Mallorca, és una de les quatre úniques persones que es dediquen a construir instruments tradicionals. És l’ofici de lutier. “A principi del 2000 –assegura– em vaig posar a fer xeremies i flabiols davant la creixent demanda provocada per les escoles. Llavors només hi havia un lutier a l’illa, Joan Morey, de Sant Joan, que havia fet una gran tasca d’arqueologia musical. Vaig aprendre l’ofici d’un torner veí meu. De mitjana, unes xeremies poden costar 1.000 euros”.