Viure amb una addicció: “És un monstre que et mou les cames i t’ofega la raó”

Palma“La gent es pensa que ho fas perquè vols, que et beus cinc cerveses seguides perquè t’agrada. Per això, ha arribat un punt en què ja gairebé no vaig a bars ni assistesc a trobades socials on hi hagi alcohol pel mig”. És el testimoni de Joan, un jove de 32 anys que va començar a consumir alcohol de manera descontrolada durant l’etapa universitària a Madrid. Segons els experts consultats, el seu relat resumeix bé la sensació d’incomprensió que tenen moltes persones amb addiccions, una vivència molt similar a la d’aquells que conviuen amb problemes de salut mental. “Se sent empatia per algú que té Alzheimer, però no per algú addicte a l’heroïna”, diu Joan.

Les addiccions no són només una qüestió de conducta sinó també de trastorns mentals. Ningú és addicte perquè vulgui, tot i que els hàbits i la predisposició individual poden fer més fàcil caure-hi. Per a una persona amb problemes d’alcoholisme, viure en un país com Espanya, on el consum està socialment normalitzat i present a tot arreu, pot ser molt complicat.

“Molt poques vegades vaig a entorns on sé que hi haurà alcohol. No és perquè me’l begui –això ho tenc controlat–, sinó que em fa sentir malament perquè em recorda moments molt durs, tant per mi com per a la meva família”, exposa Joan. Tot i tenir el consum sota control, encara se sent incòmode en situacions quotidianes. “Si surto amb quatre o cinc persones i dos es demanen una cervesa, dos una clara i jo una taronjada, ningú em diu res, però em sent jutjat i observat”, reconeix. Així i tot, diu que s’ha sentit molt sostingut pel seu entorn, sobretot per la família, a qui admet haver donat “molta murga”.

El coordinador de les Unitats de Conductes Addictives (UCA), Antoni Zamora, confirma que les famílies “pateixen molt” durant els processos de rehabilitació de fills, germans o nebots. Sovint, el pacient no es reconeix com a addicte, o potser sí, però no vol iniciar cap tractament. Aquesta situació genera un grau de frustració molt alt dins l’entorn familiar. Però Zamora remarca que cal respectar al màxim l’autonomia del pacient per prendre decisions. Les UCA també ofereixen suport emocional a les famílies, per ajudar-les a gestionar el malestar i la càrrega emocional. La seva funció principal, diu Zamora, és “ser-hi”. “Si el pacient no es vol tractar és difícil de gestionar, perquè moltes vegades hi ha convivència. Però cal acompanyar-lo i esperar que recapaciti i accepti l’ajuda”. En moltes ocasions, les famílies es desesperen perquè volen actuar immediatament, donar una solució ràpida al problema, però aquest tipus d’ajuda directa no sempre és possible a curt termini.

La implicació de les famílies

Les famílies poden adreçar-se als professionals de les UCA, però només si el pacient hi dona el consentiment. Els equips terapèutics intenten fer veure als pacients la importància d’integrar-les en el procés. “La sobrecàrrega familiar és molt gran, perquè les addiccions són malalties cròniques i generen un desgast emocional profund”, explica Zamora. En el cas dels pacients alcohòlics –l’addicció més freqüent–, la UCA té les Unitats de Problemes Relacionats amb l’Alcohol (UPRA), un servei d’internament amb onze places per a casos greus que requereixen supervisió intensiva. L’estada mitjana és d’entre 10 i 14 dies. El perfil d’usuaris més comú és el d’homes d’entre 45 i 50 anys, amb trajectòria laboral i suport familiar.

Finita té 68 anys i és mare d’un home de 37 que fa dues dècades que consumeix tota mena d’ansiolítics, antidepressius i tranquil·litzants. “És un zombi. Si en pren la dosi habitual, ja no li fa efecte, i per això se’n pren dues o tres. Després queda planxat tot el dia. No pot treballar i viu amb nosaltres”, explica. Sovint s’acaba les pastilles abans que li toqui renovar la recepta. “Es posa frenètic, violent, i en alguna ocasió ha intentat agredir-nos”, resumeix. També hi ha etapes en què decideix deixar la medicació, i llavors l’efecte rebot és devastador. “Dormim amb un ull obert, pendents de tot, perquè es transforma completament”, relata. Aquest cas és un exemple d’una addicció fomentada pel mateix sistema: persones que fa molts anys que prenen benzodiazepines i que, per manca de control mèdic rigorós, hi han desenvolupat una dependència crònica.

Projecte Home és un altre referent destacat en l’atenció i el suport a persones amb addiccions. Els centres que té a les Balears atenen una mitjana de 1.050 usuaris diaris. El perfil més habitual és el de persones d’entre 38 i 40 anys. Un 23% són dones i un 77%, homes. L’entitat ofereix tota mena de recursos i comunitats terapèutiques adaptades als diferents perfils de pacients, com també espais d’acompanyament per a familiars que volen aprendre com afrontar aquesta realitat. “El que més ha augmentat són les addiccions comportamentals vinculades a les noves tecnologies. Per això tenim el programa Ciber, adreçat a joves addictes a les pantalles, internet i les apostes”, explica Antoni Parets, director de projectes i comunicació de Projecte Home.

Les addiccions són trastorns mentals que esgoten la persona que les pateix, perquè li fan sentir que ha perdut el control sobre si mateixa. Els processos de desintoxicació que es duen a terme a les UCA no són curts i requereixen una gran disciplina i compromís. Alguns pacients els inicien i els completen, però d’altres només hi assisteixen uns dies, després desapareixen i, en alguns casos, no tornen mai més. “Jo abans vivia a Madrid, i sí, vaig anar una temporada a un centre de suport. Després ho vaig deixar. La meva família es va enfadar molt i em deien que no em volia curar. La realitat, però, és que tenia molta vergonya de veure en quina situació havia acabat. La meva addicció era un monstre que em movia els braços, les cames i m’ofegava la raó. Ara és una amiga llunyana a qui fa temps que no veig, i ben bé”, celebra Joan.