PalmaUna mudança (en cas que es faci de manera voluntària, en cas contrari parlam d’un mal pas o, directament, d’una catàstrofe) es compon emocionalment de tres parts ben diferenciades, que conviuen dins l’ànim de qui es muda, però sense mesclar-se: una part d’il·lusió per instal·lar-se al nou domicili, una part de malenconia (generalment, agradable) per la casa que es deixa enrere i una altra part d’horror –amb una base feta de peresa i angoixa– davant la mudança pròpiament dita. Hi ha casos de persones que no tenen com a malson recurrent aquell de perdre’s, o aquell altre en què els encalcen, o un en què vegin morir algun ésser estimat: hi ha qui somia que es troba de mudança, i a sobre ho somia repetidament, i cada vegada se’n desperta amb la pell suada i el pols accelerat.
La malenconia és explicable: “It’s only bricks and mortar”, cantava Morrissey en una cançó seva sobre algú que es muda de casa: són només totxos i ciment, però la mateixa cançó ja ens avisa que no és així. Les parets, i els trespols, i els sostres llisos, despullats dels mobles i dels quadres o els objectes que hi havíem posat, encara amb les empremtes o les siluetes del que hi havia hagut dibuixades per la pols o pel simple efecte del temps, són transmissors dels missatges de la memòria. Rajoles, o parquets, o parets, o cels rasos que són muts, per descomptat, però que sembla que hagin de posar-se a parlar sobre el temps que hem passat dins seu, damunt seu, davall seu. Els errors comesos, les alegries compartides, les esperances reeixides o frustrades, les pregàries ateses i les oblidades, les cançons que ja no recordam i les que cantarem per sempre amb entusiasme. Josep Pla m’ho corrobora en una frase seva que el digital Catorze divulga per les xarxes per celebrar que, el passat Dia de les dones, l’autor de Palafrugell hauria fet 125 anys: “La memòria, amb el pas del temps, si s’arriben a tenir alguns anys, és la cosa més agradable de la vida. És la felicitat pura i simple”, diu en un fragment del llibre Fer-se totes les il·lusions possibles.
De mudances n’hi ha tantes com mudadors, perquè cadascú té unes circumstàncies i uns problemes i uns avantatges i se sap els seus i no els dels altres. No és el mateix mudança en solitari que en parella, en parella sense fills que amb fills, amb fills grans o petits, amb família nombrosa, amb família disfuncional, amb família formada amb fragments de famílies anteriors, i un llarg etc. Tampoc és el mateix amb animals que sense animals, dins la mateixa ciutat o municipi o a l’exterior i, arribat el cas, a un altre país o continent, etc. Però si us heu de mudar encara que sigui relativament a prop, o molt a prop, hi ha una condició que marca la diferència de debò, i és la mudança amb llibres.
Algú va dir que casa seva era on tenia els llibres, i això sol ser d’aplicació per a la gent que tenen o tenim llibres (a pesar que existeixen les biblioteques en diàspora, però aquest seria un altre tema). En qualsevol cas, a la casa on hi ha llibres, el fet de traslladar-los de domicili acostuma a convertir-se en el problema principal de la mudança. En el cas de qui subscriu aquest article, com que de mudances n’he acabat fent unes quantes, puc donar fe de les lamentacions pels llibres que es perden pel camí llarg i ventós que cantaven els Beatles (i que, com és sabut, van gravar aquesta cançó, que va ser la darrera junts, després d’haver fet mudances dins el grup). Els llibres es perden per deixar-los a qui no s’han de deixar, per extraviar-los dins un taxi a Nova York o per mudances.
La biblioteca deconstruïda
En aquest darrer supòsit, i per mirar d’evitar la dispersió de volums, allò que se sol fer és intentar fer capses de llibres que reprodueixin tant com sigui possible l’ordre en què estaven col·locats a la biblioteca de casa. Encapsar llibres és una disciplina severa i cansada, que de tota manera cal fer si un no vol caure en el caos total. Sabem que existeix l’escola Marie Kondo, segons la qual el nombre de llibres dins una casa no ha de passar de trenta, però la refusem enèrgicament. Ens agraden les cases amb llibres, i si pot ser amb dotzenes de llibres, millor, i si en són centenars, millor, i si en són milers, millor encara. Però a l’hora de moure’ls cal ficar-los en capses, i aleshores no tot s’hi val. No ens convenen, per exemple, les capses massa grans, perquè els llibres pesen, i una capsa gran plena de llibres no és el mateix que una capsa gran plena de flassades, ja em dispensaran l’obvietat. Després hi ha l’intent abans esmentat de fer quadrar el contingut de cada capsa, o d’una sèrie de capses, amb el contingut dels prestatges en què vivien els volums la seva còmoda i poc moguda existència, amenaçats només per la humitat i els peixets de plata. A pesar de les minucioses anotacions amb retolador damunt les etiquetes adhesives, o directament damunt el cartró de les capses, ja us dic que l’intent serà poc reeixit: en arribar a la destinació, les capses necessàriament hauran canviat d’ordre i de col·locació, i us tocarà començar la feina de reconstrucció a partir de les pistes que vosaltres mateixos us haureu deixat, cosa que no deixa de tenir la seva gràcia. Per poc que el pressupost ho permeti, és altament aconsellable confiar en els serveis d’una agència de transports, o empresa de mudances, per bé que en Francesc Serés em digui que si no movem nosaltres mateixos les capses amb els llibres no es pot considerar mudança. Desempaquetar-los i començar la reconstrucció de la biblioteca desconstruïda serà, sens dubte, un ingredient important de la il·lusió que hem anotat al començament. Una il·lusió que, com totes, amb el pas del temps es convertirà en memòria.
