Les veus del 25-N: “És violència quan la teva parella hi insisteix fins a aconseguir-ho? Sí, ho és”

PalmaA Palma, cada dia es registren més de quinze delictes per violència de gènere. El 2024 se’n varen comptabilitzar 5.402, un augment del 13% respecte a l’any anterior, segons dades de l’Ajuntament. Al conjunt de les Balears, els delictes de la mateixa tipologia van arribar als 8.752, un 3% més que el 2023. Entre les víctimes, les dones grans són cada vegada més presents: el servei 24 h de l’Institut Balear de la Dona (IB-Dona) va registrar un increment del 183% en els acompanyaments presencials a majors de 60 anys, passant de 6 a 17 casos en un any. Són xifres que van més enllà dels números: darrere hi ha històries que demanen justícia, reconeixement i visibilitat.

Davant aquest context, el 25 de novembre, Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, esdevé més que simbòlic. És un recordatori que la violència masclista és estructural i que continua afectant dones de totes les edats i condicions. Maria B, de 48 anys i dependenta d'un negoci, ho exemplifica: “El meu ex (es va divorciar fa 9 anys) no em pegava, però em controlava tot el temps. Em revisava el mòbil, criticava cada gest meu… Jo pensava que era culpa meva”, explica. Per a ella, el 25N és un moment de l’any en què se sent més acompanyada i en què la seva veu sona més fort: "Sense aquest dia, moltes dones continuaríem en silenci, sense adonar-nos que el que vivim té un nom i que no és normal", apunta.

Víctimes invisibles

Entre els joves les experiències són també reveladores. Naiara és estudiant i té 18 anys. Relata que l’exparella la controlava constantment i limitava la seva llibertat. Només després de rebre una classe a l'institut sobre violència de control va reconèixer que havia estat víctima d’una relació tòxica. “Si no hagués estat educada en això, no hauria sabut que era violència. Vaig reaccionar tot d'una i el vaig enviar a pondre”, assegura. També està acostumada als homes que la miren de forma lasciva pel carrer. "A revetles, m'han tocat el cul desenes de vegades i, si vaig a la platja i faig topless, em sent molt observada. Però me la bufa", diu.

Arnau, de 22 anys i estudiant de Sociologia, té una visió crítica i conscienciada sobre la violència: “El 25N no és simbòlic; la violència és estructural". Recorda que cada any hi ha dones que pateixen i que les institucions "han de reaccionar”. Segons ell, la violència pot tenir formes subtils, fins i tot invisibles per a persones conscienciades. “Que la teva parella, per molt que t’ho digui amb afecte, insisteixi fins a aconseguir que vulguis mantenir relacions sexuals… és violència?”, pregunta. I respon: “Sí, ho és. Jo ho he viscut, però en una parella homosexual. Obrim un altre meló: la invisibilització de la violència intragènere, que tothom ignora”, lamenta.

Les dades del 2024 ofereixen un retrat concret. Els perfils majoritaris de les víctimes són dones de 31 a 40 anys (38,6%), moltes amb fills (44,3%), un 10% en situació d’exclusió social i sensellarisme, i un 7,4% amb discapacitat. L’IB-Dona va atendre 4.737 telefonades (+1,7%), una mitjana de 13 diàries, i es van fer 728 seguiments i 229 demandes d’orientació jurídica (+69%) gràcies al servei d’assessoria jurídica. Tot plegat evidencia que la resposta institucional va en augment, però encara és insuficient davant l’increment de casos. Els casos de dones grans, que sovint pateixen en silenci, es fan visibles a través dels acompanyaments presencials: un increment del 183% en dones de 61 a 70 anys assenyala que la violència no és només una problemàtica juvenil, sinó que afecta tota la societat.

Entre aquestes veus, les experiències més traumàtiques expliquen la importància del 25N com a altaveu. Laia, de 33 anys, no ha patit agressions directes, però la seva germana sí. “No ho va denunciar, tenia por i vergonya. Ell l’obligava a pràctiques sexuals humiliants i ella ho va consentir durant cinc anys”, explica. "El 25N com a dia aïllat i 'aquí s'acaba la lluita' no ajuda les víctimes. És postureig", reflexiona.

A l’altra banda del tauler generacional, María Luísa (84 anys), va començar a interessar-se pel feminisme ja de gran i celebra que hi hagi espais com el 25N per reivindicar la figura de les dones i la violència que pateixen. "Durant el franquisme, si el marit et pegava, no ho deies; t’acusaven fàcilment de ser culpable i et deien: 'segur que alguna cosa li has fet'. Les amigues ho vivíem en silenci, només ens ho contàvem entre nosaltres, amb por que algú de fora ho sabés. El meu marit, però, sempre em va tractar bé; vàrem ser una parella moderna en una època en blanc i negre", relata.

No tothom té la mateixa percepció del 25N. Javier M, autònom de 55 anys, rebutja la commemoració: “Violència n’hi ha cap a tothom, no només cap a les dones. No crec que calgui un dia només per a elles”, diu. En canvi, Tomeu Ferrer, jubilat de 74 anys, admet la seva ignorància sobre el tema, però té una visió més progressista de la realitat que un home (Javier) de 34 anys menys: “Sé que hi ha dos dies cada any per reivindicar les dones, perquè alguna vegada n’he sentit parlar la meva neta, però no en sabia el motiu exacte. Potser és més important educar contínuament que celebrar un dia, però entendre què hi ha darrere també és necessari”, opina.

Divisió del feminisme

La commemoració del 25N torna a evidenciar la divisió del moviment feminista amb dues manifestacions separades: la de la Coordinadora Transfeminista de Mallorca i la del Moviment Feminista de Mallorca –sortiran pràcticament del mateix punt i a la mateixa hora. Aquesta fragmentació no resta visibilitat al problema, però debilita el missatge d’unitat que la societat hauria de projectar davant la violència masclista. “És lamentable i dona peu a aquells que ens critiquen. És clar que hi ha d’haver diferències, perquè la Transfeminista vol totes les dones, i el Moviment Feminista de Mallorca deixa de banda les trans. El dia de la protesta, totes juntes. Ja després que s’estirin els cabells si volen”, reclama Laia, que demà anirà a la protesta Transfeminista.

De tota manera, el 25-N continua essent necessari. No només com a record simbòlic de lluites passades, sinó com a termòmetre social que mostra què se sap, què s'ignora i què s'ha de transformar. La divisió en manifestacions posa en relleu la complexitat del debat, però deixa clar que, més enllà de les diferències, la lluita per la llibertat i la seguretat de les dones és un objectiu que, superat el quart del segle XXI, encara queda lluny d’assolir-se.